Dimecres, 19 d'abril
Volem anar a veure les tines de Talamanca, a l'hora de marxar tenim una mica de dubtes ja que nosaltres hem vist les de Roquefort i ens varen agradar molt i ens quedaven les ganes de visitar aquestes. El dubte venia donat a que ens agradaria complaure a la Imma que li feia gràcia de veure tines, ja que estarà uns dies que no ens podrà acompanyar, i nosaltres no sabíem si aquestes ens defraudarien. Deixem els dubtes enrere i ens dirigim cap a Viladordis on per un camí de carro arribem als peus del Llobregat on deixem els cotxes.
Les tines enmig de les vinyes són unes construccions de pedra singulars utilitzades en el passat per produir el vi en els mateixos camps en els que es cultivaren. Van ser construïts al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats de les valls del Montcau, a la comarca del Bages.
El trac que portem ens faria passar de llarg de les primeres tines, nosaltres seguint un corriol i més tard sense corriol i arribem a un impressionant conjunt de set tines, molt ben arreglades i amb focus per enllumenar-les. El que no podem fer es veure-les per dins ja que estan adossades al pati d'una casa particular. Son les tines dels tres salts.
Un cop retornats al camí i amb el soroll del riu acompanyant-nos, ens crida l'atenció una resclosa. Ens hi acostem i quedem meravellats de les formes que ha anat agafant la pedra per la força de l'aigua.
No triguem a trobar una tina solitària i restaurada. Aquí si que podem observar amb deteniment el que ens deia l'informació que portavem: Les tines del Bages, són dipòsits quadrats o circulars construïts amb pedra i morter de calç i folrats amb cairons o rajoles vidriades. La darrera filada de cairons estava reculada uns 15 cm., fent una petita lleixa a tot el volt perquè s'hi pogués repenjar l'engraellat de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava i el most s'escolava entre el brescat. A la part inferior de la tina hi havia una obertura per on es treia el vi quan havia fermentat, aquest forat s'anomenava boixa o broc, que sovint estava protegit dins d'una cabana. (Llibre de les tines de la Vall del Moncau) Ens encurioseix i admirem la marera de tapar-les.
En poca estona ja en trobem unes altres. Aquestes son quadrades. És un conjunt molt gran, sembla que a més del vi també hi feien estada els pagesos. Ara també hi ha deixat el rastre algú que no es mira la naturalesa amb el mateixos ulls que nosaltres: hi ha grafitis per tot i està molt brut. Hi volíem esmorzar però el lloc no convida gaire. Travessem el riu hi aquí sí que hi trobem un bon menjador, amb els seients empedrats, música d'aigua i vista a les tines. Són les tines de la Solana.
El camí és de bon seguir i anem trobant tines d'una sola construcció o més acompanyades, restaurades o malmeses.
Anem seguint la riera de Mura que ja fa una mica que hem deixat el Llobregat.
Arribem a un paratge on un petit embasament fa la forma d'un triangle. Anem continuant ara amb una mica de pujada deixant la riera fins a trobar el Mas Veltaiol,
un mas en ruïnes amb varies tines. Varem comentar que devia ser: "la coperativa". També hi havia una caravana molt ben instal·lada. Tornem a buscar la riera i encara anem trobant tines a la vora del camí.
Per unes passeres travessarem la riera on un gran salt d'aigua espetega en un gorg que a l'estiu ha d'anar molt bé per fer de trampolí, jacuzzi i piscina. Arribem a Sant Esteve de Vila-rasa, una ermita que veiem una mica llunyana i una casa molt gran, hi ha uns senyals que ens prohibeixen el pas a més a més d'unes tanques.
Dues tines mig enrunades però coronades per lliris sords que amb el seu blau hi donen la nota de color.
Ara enfilem per un corriol molt dret fins a trobar una pista que per la carena ens deixarà contemplar el recorregut que hem seguit i les tines des de dalt. Tenim gana sense bé adonar-nos-en s'ha fet quarts de tres i busquem un lloc per dinar. Finalment aconseguim una terrassa amb bones vistes que a part del camí fet, ens deixa contemplar la silueta inconfusible i entranyable de les muntanyes de Montserrat.
Un cop haver distribuït el dinar que portàvem a la motxilla pel nostre cos tornem a la pista fins a desviar-nos per visitar les que seran les últimes tines: son les Tines de les Generes.
Des de lluny sembla l'entrada d'un castell de "l'exin castillos" al davant un camp d'oliveres i el romaní i la farigola que ens han aromatitzat el recorregut.
Volem anar a veure les tines de Talamanca, a l'hora de marxar tenim una mica de dubtes ja que nosaltres hem vist les de Roquefort i ens varen agradar molt i ens quedaven les ganes de visitar aquestes. El dubte venia donat a que ens agradaria complaure a la Imma que li feia gràcia de veure tines, ja que estarà uns dies que no ens podrà acompanyar, i nosaltres no sabíem si aquestes ens defraudarien. Deixem els dubtes enrere i ens dirigim cap a Viladordis on per un camí de carro arribem als peus del Llobregat on deixem els cotxes.
Les tines enmig de les vinyes són unes construccions de pedra singulars utilitzades en el passat per produir el vi en els mateixos camps en els que es cultivaren. Van ser construïts al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats de les valls del Montcau, a la comarca del Bages.
El trac que portem ens faria passar de llarg de les primeres tines, nosaltres seguint un corriol i més tard sense corriol i arribem a un impressionant conjunt de set tines, molt ben arreglades i amb focus per enllumenar-les. El que no podem fer es veure-les per dins ja que estan adossades al pati d'una casa particular. Son les tines dels tres salts.
Un cop retornats al camí i amb el soroll del riu acompanyant-nos, ens crida l'atenció una resclosa. Ens hi acostem i quedem meravellats de les formes que ha anat agafant la pedra per la força de l'aigua.
No triguem a trobar una tina solitària i restaurada. Aquí si que podem observar amb deteniment el que ens deia l'informació que portavem: Les tines del Bages, són dipòsits quadrats o circulars construïts amb pedra i morter de calç i folrats amb cairons o rajoles vidriades. La darrera filada de cairons estava reculada uns 15 cm., fent una petita lleixa a tot el volt perquè s'hi pogués repenjar l'engraellat de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava i el most s'escolava entre el brescat. A la part inferior de la tina hi havia una obertura per on es treia el vi quan havia fermentat, aquest forat s'anomenava boixa o broc, que sovint estava protegit dins d'una cabana. (Llibre de les tines de la Vall del Moncau) Ens encurioseix i admirem la marera de tapar-les.
En poca estona ja en trobem unes altres. Aquestes son quadrades. És un conjunt molt gran, sembla que a més del vi també hi feien estada els pagesos. Ara també hi ha deixat el rastre algú que no es mira la naturalesa amb el mateixos ulls que nosaltres: hi ha grafitis per tot i està molt brut. Hi volíem esmorzar però el lloc no convida gaire. Travessem el riu hi aquí sí que hi trobem un bon menjador, amb els seients empedrats, música d'aigua i vista a les tines. Són les tines de la Solana.
El camí és de bon seguir i anem trobant tines d'una sola construcció o més acompanyades, restaurades o malmeses.
Anem seguint la riera de Mura que ja fa una mica que hem deixat el Llobregat.
Arribem a un paratge on un petit embasament fa la forma d'un triangle. Anem continuant ara amb una mica de pujada deixant la riera fins a trobar el Mas Veltaiol,
un mas en ruïnes amb varies tines. Varem comentar que devia ser: "la coperativa". També hi havia una caravana molt ben instal·lada. Tornem a buscar la riera i encara anem trobant tines a la vora del camí.
Per unes passeres travessarem la riera on un gran salt d'aigua espetega en un gorg que a l'estiu ha d'anar molt bé per fer de trampolí, jacuzzi i piscina. Arribem a Sant Esteve de Vila-rasa, una ermita que veiem una mica llunyana i una casa molt gran, hi ha uns senyals que ens prohibeixen el pas a més a més d'unes tanques.
Dues tines mig enrunades però coronades per lliris sords que amb el seu blau hi donen la nota de color.
Ara enfilem per un corriol molt dret fins a trobar una pista que per la carena ens deixarà contemplar el recorregut que hem seguit i les tines des de dalt. Tenim gana sense bé adonar-nos-en s'ha fet quarts de tres i busquem un lloc per dinar. Finalment aconseguim una terrassa amb bones vistes que a part del camí fet, ens deixa contemplar la silueta inconfusible i entranyable de les muntanyes de Montserrat.
Un cop haver distribuït el dinar que portàvem a la motxilla pel nostre cos tornem a la pista fins a desviar-nos per visitar les que seran les últimes tines: son les Tines de les Generes.
Des de lluny sembla l'entrada d'un castell de "l'exin castillos" al davant un camp d'oliveres i el romaní i la farigola que ens han aromatitzat el recorregut.
Com que ens queda a prop, ja amb cotxe, decidim anar a Sant Benet del Bages. No podem fer la visita ni per els exteriors ja que s'ha de fer amb visita guiada.
Hem fet l'excursió: En Pep, la Filo, En Ramon, l'Agnès, l'Imma, en Jordi i jo Dolors A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada