Dimecres 12 d’abril
Avui només l'Antònia i jo ens trobem per anar a caminar, és dimecres sant i uns per aquí i d'altres per allà, ens em quedat soles.
Anirem al molí de la Bertrana, deixant el cotxe, al deteriorat pel temps restaurant "les Gorgues".
Un corriol ens porta al primer salt, és el del cabrit, encara baixa força aigua.
Unes passes més enllà i ja podem veure un altra salt, no sé a quin l'han batejat amb el nom del cabrit.
Avui l'Antònia no porta la càmera i seré jo qui amb, poca traça, tiraré les fotos.
Sortim a les esplèndides terrasses per contemplar, la grandiositat de l'engorjat presidit pel salt de la barra de ferro.
Travessem la riera per unes passarel·les de pedra. el camí és es de bon fer i entre contemplar i xerrar el molí es va acostant. En deixar el que ens portaria cap a l'Esquirol ens sembla que avui és més lluminós, potser perquè els arbres no tenen totes les seves fulles. En arribar al molí ja en sabem la causa: l'han arranjat, per nosaltres li han tret molt d'encant, sembla nou.
Però l'entorn està exuberant, les aigües de la bassa reflexant la gran paret amb la diversitat de grisos, els arbres amb el tons de verds acabats d'estrenar. Ens entretenim una estona mirant les tisores que neden tranquil·lament projectant les seves ombres al fons de l'aigua.
És hora d'esmorzar, no tenim pressa.
Creuem la riera i seguim per un camí preciós. Immenses roques fan de sentinelles, els arbres i les roques plenes de molsa, només falten els follets per trobar-nos al bosc encantat.
No sabem si anem bé però la direcció és bona i l'anem seguint, tot d’una s’obra i podem admirar les muntanyes de Cabrera, Pla d'Ayats, una de nevada que potser és el Puigmal, el Puigsacalm... Manlleu al fons... no sabem posar-li nom a tot el que veiem, preciós.
No triguem a sortir a una carretera asfaltada que sembla que recordem d’haver-hi passat en una altra ocasió, la seguim fins a trobar Sant Bartomeu Sesgorgues.
Aquí seguim per un altre corriol que va baixant, baixant fins a trobar a la casa de Setfores,
El camí es dret i relliscós, hem de vigilar. Ja som a baix. No veiem per on continua però l’instint ens diu que riera avall.
Ja ens hem mullat els peus, i ja no bé d’una mica. Anem torejant pedres i aigua. Som a sota la barra de ferro.
Una mica més avall i trobem el corriol que ens tornarà a pujar fins a trobar el camí que hem fet al matí. Son quarts de tres i mengem del que ens queda a la motxilla, carquinyolis, xocolata i taronja. Amb les forces renovades i amb pas lleuger tornem a ser al lloc de sortida.
Anirem al molí de la Bertrana, deixant el cotxe, al deteriorat pel temps restaurant "les Gorgues".
Un corriol ens porta al primer salt, és el del cabrit, encara baixa força aigua.
Travessem la riera per unes passarel·les de pedra. el camí és es de bon fer i entre contemplar i xerrar el molí es va acostant. En deixar el que ens portaria cap a l'Esquirol ens sembla que avui és més lluminós, potser perquè els arbres no tenen totes les seves fulles. En arribar al molí ja en sabem la causa: l'han arranjat, per nosaltres li han tret molt d'encant, sembla nou.
Però l'entorn està exuberant, les aigües de la bassa reflexant la gran paret amb la diversitat de grisos, els arbres amb el tons de verds acabats d'estrenar. Ens entretenim una estona mirant les tisores que neden tranquil·lament projectant les seves ombres al fons de l'aigua.
És hora d'esmorzar, no tenim pressa.
No triguem a sortir a una carretera asfaltada que sembla que recordem d’haver-hi passat en una altra ocasió, la seguim fins a trobar Sant Bartomeu Sesgorgues.
Una parella que està carregant un cotxe ens indiquen els camins. N’hi ha un que tindríem d’agafar-nos per una corda i l’altre que potser ens mullarem els peus. Ens arribem fins al mirador on un grup de canalla se’ns acosta per poder tocar la nostra gossa: la Cuca. Ens diuen que han dormit aquí. Admirem el salt de la barra de ferro que fa unes hores teníem als nostres peus.
El camí es dret i relliscós, hem de vigilar. Ja som a baix. No veiem per on continua però l’instint ens diu que riera avall.
Ja ens hem mullat els peus, i ja no bé d’una mica. Anem torejant pedres i aigua. Som a sota la barra de ferro.
Una mica més avall i trobem el corriol que ens tornarà a pujar fins a trobar el camí que hem fet al matí. Son quarts de tres i mengem del que ens queda a la motxilla, carquinyolis, xocolata i taronja. Amb les forces renovades i amb pas lleuger tornem a ser al lloc de sortida.
Avui no sé que fa aquest ordinador, no em deixa posar els accents i la lletra surt a la mida que vol.
ResponElimina