Dimecres, 1 de març
Molí de Brotons, Molí de Marfà.
Sortim de Taradell en Pep, la Filo, l'Imma, Dolors C, i Dolors A, a l'Esclat ens reunim amb l'Antònia.
Avui anirem fins a Moià on aparcarem els cotxes poc abans d'arribar al cementiri.
Els camps estan gebrats i en algun toll hi ha glaç, una bona diferència de temperatura de la setmana passada. Comencem amb ganes i pas llarg per pista, serà per culpa de la temperatura?
Passem al costat d'unes roques molt ben equipades amb vies d'escalada.
Hem començat amb el cel seré i ara es va enteranyina'n. A prop del camí sobre unes pedres serà el lloc escollit per esmorzar.
L'Antonia ens obsequia amb una truita d'espàrrecs, els que varem collir la setmana passada. Un home que va sol accepta el convit d'un trago de vi. Un cop ha reprès el camí el seu GPS no li va gaire bé, o no el sap fer funcionar i ha de tornar a recular, nosaltres ja hem acabat d'esmorzar i fins als molí de Brotons el camí el farà amb nosaltres.
Les boires han marxat i llueix un bon sol.
El camí va baixant i, en ser pista, podem anar xerrant que també ens agrada. El romaní està molt florit i desprèn una agradable olor que contrasta amb la dels purins del començament.
Ja veiem la teulada de l'ermita de la Tosca quan ens desviem per un caminet de l'esquerra per anar a el Salt de la Tosca i al Molí de Brotons.
El lloc és espectacular, un bon salt d'aigua reposa en una gran gorga, al fons la paret del molí.
L'Antònia insisteix que l'hem d'anar a veure in situ i a travessar la riera s'ha dit.
Una gran estança a sota la roca es porta als temps on per molinar el gra necessitaven la força de l'aigua. Encara hi ha un tros de la roda i els conductes. Ha valgut molt la pena de mullar-nos els peus.
El molí, estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.
Retornem a la pista i ja som a l'ermita de la marededéu de la Tosca. Una ermita sense gaires floritures i amb la porta tancada amb un candau. Un pessebre en una soca ens recorda que no fa gaire que han passat les festes de Nadal.
Tornem a travessar la riera, una font amb un alegre raig ens convida per si tenim set, a l'esquerra ens queda les ruïnes del Molí de Marfà.
La silueta de Sant Pere de Marfà es dibuixa dalt d'un penya-segat que recorda Castellfollit de la Roca.
Avui no abandonem la pista i gairebé sense adonar-nos-en som a la casa de Marfà,
Per molt que mirem i remirem no veiem per on poder-hi entrar per visitar l'ermita de Sant Pere, una tanca ens barra el pas. Per un caminet sembla que potser podrem entrar-hi per sota, però l'intent no prospera i com podem, una mica com les cabres, tornem a agafar la pista que va davallant fins a tornar a ser a la riera que hem de tornar a travessar aquest cop sense mullar-nos.
La pista va pujant suaument, al fons el poble de Moià que es va acostant, fins a arribar al lloc on tenim els cotxes.
Ha estat una matinal per uns indrets molt bonics i no gaire freqüentats per nosaltres.
Molí de Brotons, Molí de Marfà.
Sortim de Taradell en Pep, la Filo, l'Imma, Dolors C, i Dolors A, a l'Esclat ens reunim amb l'Antònia.
Avui anirem fins a Moià on aparcarem els cotxes poc abans d'arribar al cementiri.
Els camps estan gebrats i en algun toll hi ha glaç, una bona diferència de temperatura de la setmana passada. Comencem amb ganes i pas llarg per pista, serà per culpa de la temperatura?
Passem al costat d'unes roques molt ben equipades amb vies d'escalada.
Hem començat amb el cel seré i ara es va enteranyina'n. A prop del camí sobre unes pedres serà el lloc escollit per esmorzar.
L'Antonia ens obsequia amb una truita d'espàrrecs, els que varem collir la setmana passada. Un home que va sol accepta el convit d'un trago de vi. Un cop ha reprès el camí el seu GPS no li va gaire bé, o no el sap fer funcionar i ha de tornar a recular, nosaltres ja hem acabat d'esmorzar i fins als molí de Brotons el camí el farà amb nosaltres.
Les boires han marxat i llueix un bon sol.
El camí va baixant i, en ser pista, podem anar xerrant que també ens agrada. El romaní està molt florit i desprèn una agradable olor que contrasta amb la dels purins del començament.
Ja veiem la teulada de l'ermita de la Tosca quan ens desviem per un caminet de l'esquerra per anar a el Salt de la Tosca i al Molí de Brotons.
El lloc és espectacular, un bon salt d'aigua reposa en una gran gorga, al fons la paret del molí.
L'Antònia insisteix que l'hem d'anar a veure in situ i a travessar la riera s'ha dit.
Una gran estança a sota la roca es porta als temps on per molinar el gra necessitaven la força de l'aigua. Encara hi ha un tros de la roda i els conductes. Ha valgut molt la pena de mullar-nos els peus.
El molí, estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.
Retornem a la pista i ja som a l'ermita de la marededéu de la Tosca. Una ermita sense gaires floritures i amb la porta tancada amb un candau. Un pessebre en una soca ens recorda que no fa gaire que han passat les festes de Nadal.
Tornem a travessar la riera, una font amb un alegre raig ens convida per si tenim set, a l'esquerra ens queda les ruïnes del Molí de Marfà.
La silueta de Sant Pere de Marfà es dibuixa dalt d'un penya-segat que recorda Castellfollit de la Roca.
Avui no abandonem la pista i gairebé sense adonar-nos-en som a la casa de Marfà,
Per molt que mirem i remirem no veiem per on poder-hi entrar per visitar l'ermita de Sant Pere, una tanca ens barra el pas. Per un caminet sembla que potser podrem entrar-hi per sota, però l'intent no prospera i com podem, una mica com les cabres, tornem a agafar la pista que va davallant fins a tornar a ser a la riera que hem de tornar a travessar aquest cop sense mullar-nos.
La pista va pujant suaument, al fons el poble de Moià que es va acostant, fins a arribar al lloc on tenim els cotxes.
Ha estat una matinal per uns indrets molt bonics i no gaire freqüentats per nosaltres.
