Dimecres 29 de novembre.
De Taradell sortim: la Filo, en Pep, l’Agnès, en Ramon, l’Imma i jo. A
Vic ens espera, puntual, l’Antònia.
Aparquem els cotxes al costat de l’església de Sant Julià, unes vaques
semblen saludar-nos.
Un aire fi talla la cara; els
que dubtaven si deixar al cotxe algun abrigall extra se l’han posat, tot i que al cap de poca estona, la forta pujada i la protecció dels boixos ufanosos ens
fan suar.
Agafem el camí “oficial”. Encara podem gaudir d’un paisatge tardorenc
amb roures ben acolorits.
Ens enlairem ràpidament fins arribar al Coll de Bram. En Pep ens
proposa un parell o tres de rutes, totes ben atractives. Finalment em decidit
primer anar al Puig de la Bastida i després pujar al Santuari de Cabrera, si el
temps ens ho permet. Cap a llevant es veu molt tapat amb un cel que potser es
prepara per deixar anar alguna nevada.
Hem baixat per l'obaga fins a trobar la masia que hi ha a l’inici dels
plans
Després travessem el torrent, totalment sec, i prop del camí esmorzem.
Com sempre primer cadascú es menja el que porta i després arriben les postres
col·lectives, variades, abundants i boníssimes.
Caminem primer suaument i després enfilem cap al Puig de la Bastida
gaudint del paisatge i dels dibuixos que fan els prats i els arbres acolorits
amb l’agradable sorpresa que cap a l’Est està molt més clar del que prevèiem.
Després d’una altra suada hem arribat al Puig de la Bastida
Les vistes des del cim ens han captivat,
Cabrera retallada, la vall de sota amb els pendents com catifes de
colors torrats esmorteïts per la grisor del cel i una certa boirina en alguns
indrets. Avui el Pirineu no s’ha deixat veure però no s’han amagat: Falgars,
Sant Miquel de Castelló, Hostalets d’en Bas, tota la Vall d’en Bas, el
Bassegoda... Algú no hi havia estat mai i algú altra (amb la sort de no tenir
gaire memòria) era com si hi fos per primera vegada.
De tornada anem cap al Pla d’Aiats, sempre encisador, avui amb el
contrast de les falgueres marronoses, la verdor dels avets i la grisor dels
arbres nus
i alguna flor escadussera.
Al mirador, de vertigen, hem trobat una placa amb un poema de Martí
Pol molt adient pels dies que estem vivint i que hem llegit.
De nou al coll de Collsacabra hem enfilat per les escales de més de
200 graons
fins arribar al Santuari de Cabrera on sempre es gaudeix d’anar-hi, pel paratge i per les vistes
Hem continuat per l’estreta llengua de roques, pel pas de l’osca,
i pel caminet amb barana pel cantó de la paret i estimball per l’altra.
Per baixar s’ha escollit el camí que no sé si s’anomena de la Serrica.
És rost, amb passos equipats amb grapes que ràpidament et porta de nou al pla de prop de l’aparcament de Sant Julià de Cabrera.
Una matinal preciosa amb una part ja molt coneguda per tots i una
altra que ens ha anat sorprenent.
