Serra d'Ensija, Gallina Pelada i Creu de Pedra

Dimecres 7 de juny,

La sortida serà a la Serra d’Ensija amb el seu punt més alt, la Gallina Pelada. 2.307m.

Son dos quarts de vuit, una hora més d’hora que de costum. Tenim estona de cotxe i a més, volem quedar-nos a dinar a Vallcebre.

Ens trobem a l’aparcament amb en Jaume, en Ramon, l’Agnès, Pep, la Filo, Dolors A. I amb la grata sorpresa de la Dolors Ribé que feia dies que no podia venir (ser avis se’n porta molt temps) i a l’Imma que encara està convalescent i ens ha vingut a veure i a portar-nos anissos perquè en tinguem els dies que serem a Noruega. Moltes gràcies Imma. A Vic recollim en Jordi tot sol; l’Antònia no pot venir avui.

El dia està seré tot i que a muntanya hi ha rufa. 

A mesura que ens hi anem acostant el dia es posa més radiant. El  Pedraforca que apareix amb tota la seva majestuositat i enjoiat amb una anell de boira ens ofereix una imatge de postal. En un petit aparcament ens parem per poder-lo fotografiar.

Deixem els cotxes a l'aparcament de Font Freda i comencem a caminar per unes escales pel costat d’un parc equipat amb taules, bancs i barbacoes. El camí aviat es converteix en un pedregar pel mig d’un bosc de pins que s’enfila sobtadament. La pujada es fa llarga i la gana es fa sentir.

Esperem a trobar uns plans coneguts per Prats de les Planelles amb unes vistes cap al Pedraforca excepcionals i veient el nostre destí: el cap de la Gallina Pelada, serà el lloc ideal per esmorzar.

El bosc queda enrere i amagat per un turó el Refugi d'Ensija (Delgado Úbeda). No triguem a arribar-hi. El refugi pròpiament dit està tancat només el lliure resta obert. Hi ha dos llits i una llar de foc, unes taules, bancs al defora i un abeurador a prop.

Torna la pujada i en arribar al coll s’obren les vistes cap el Solsonès i el Bergadà. Contemplem indrets coneguts que anem anomenant i que en altres ocasions hem pogut trepitjar. Serra de Busa, Peguera, la Vall de Llord...

Ens queda la última pujada dura al començament però curta i arribem al cim suaument. 

Trobem l’única companyia de tota la ruta, una noia de Berga i dos gossos, la noia ens farà la fotografia del grup.

Gaudim del paisatge que ens envolta acompanyats per un dia clar, tot i que al fons hi ha una mica de calitja que no ens deixa veure el Montseny, 

però sí les muntanyes de Montserrat, per anomenar alguna cosa insignificant dins de l’immensa olla plena de muntanyes i muntanyetes. El Pirineu encara està salpicat amb clapes de neu i reconeixen cims com els Perics, el Cadí... podem gaudir de vistes a 360º.

Desfem el camí fins al coll i continuem per la carena per aconseguir fer dos cims més ara ja amb petites pujades i baixades, molt de bon fer, una pujada curta i sense camí fresat ens duu a la Creu de Ferro 2294 m. 

Una senzilla creu de ferro ens diu que hem arribat al cim. Un altre mirador espectacular.

I, com sempre que veiem cabirols, ens encantem amb una família de cinc que pugen i baixen una mica més lleugers que nosaltres. De tant en tant es paren i ens vigilen. 

Seguim carenejant i veiem un pic costerut, és el pic del Serrat Voltor, que els xerpes diuen que hi hem d’anar però que no hi anirem. Anirem a cercar el Barranc de Llobateres, un torrent sec, sooort que era sec! 

Les marques grogues i blanques del PR ens van marcant el camí més fàcil que transcorre pel mateix baixant de les aigües amb pendents considerables. Perdem alçada ràpidament i, quan falten uns dos-cents metres de desnivell, ja trobem un corriol que ens baixarà fins a trobar una pista que amb poques empentes ens portarà a la carretera. A un quilòmetre de on tenim el cotxe.

El camí paral·lel a la carretera  està habilitat amb baranes i flaquejat de flors.

Som a la primavera i com no podia ser d'altre manera hem trobat flors a per tot.

 

Son prop de les tres i volem anar a dinar al restaurant Cal Borni de Vallcebre i menjar patates emmascarades. A mig camí davant les antigues mines de carbó parem per fotografiar per ultima vegada El Pedraforca.

Dinarem al restaurant Cal Borni a Vallcebre sense patates emmascarades, no en tenen ho teníem d'haver encarregat! oooh!

Una mini migdiada arrodoneix el dia.

Avui no hi tenim l’Antònia, la fotògrafa oficial del blog, un altre dia hi posaré les fotografies, que n’han tirat altres bons fotògrafs del grup, però no les aconsegueixo tan ràpidament.   

Ja puc penjar les fotos! es veu que els hi xiulaven les orelles i en Jordi me les ha portat.