els privilegiats: Sant Miquel de les formigues- Santa Margarida de Vallors

Dimecres, 29 d'octubre de 2014

Avui anirem a Sant Miquel de les Formigues. El recordem de l’any passat amb la paleta de colors de tardor. És el punt més alt de les Guillaries 1205m.

En arribar a Sant Hilari agafarem el trencant de més a prop de la dreta i un cop travessat el polígon industrial continuarem per una carretera en direcció a Urbanització cal Sastre, un cop passada aquesta, direcció al Sobirà,

fins arribar a un revolt molt pronunciat on hi ha la font dels Abeuradors, aquí deixarem els cotxes.

Una senyal indica la pista forestal que cal seguir, començarem a caminar per un sender que es va enfilant pel mig de perxades, castanyers, No triguem gaire a pensar amb l’esmorzar, i en un pla sota un gran faig traiem els queviures de la motxilla.

No tenim pressa i anem mirant de collir castanyes, les castanyes son petites i verdes, la climatologia no els ha deixat que s’expressin en la seva màxima esplendor.

Sense gaire bé adonar-nos-en ens trobem a la font Sa Guarda, que és al lloc on hem de prendre el corriol que hi ha a l'esquerra, cal estar el cas, si has passat la font vas malament.

És el tros en que la pujada és més pronunciada, però no és gaire llarg, l’últim tros cal fer una grimpada o seguir el corriol més a la dreta. Arribem al cim de Solterra

on existeixen tres construccions rellevants:

El castell de Solterra esmentat el 929, el domini del castell restà sota domini del comte de Barcelona, primer mitjançant veguers, i després pels Queralt que, al seu torn, l'administraren a través dels Vilademany. Al s.XIV, finalment, passà als Cabrera.

En desataca la base d’una torre circularVestigis de la capella de Sant Miquel de Solterra, esmentada el 1240 i refeta al s. XVII, que estigué dempeus fins l’any 1910 i de la qual només en resten alguns carreus de la base de les parets.

La construcció que crida més l'atenció és la Creu de les Guilleries o de Sant Miquel, col·locada l’any 1957 sobre les restes de la torre del castell de Solterra. És una gran creu de ferro forjat amb tres formigues també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues alades que envaeixen aquest indret a la tardor.

Hi llueix una estelada

La vista es una mica apagada tot i que podem veure molt tros de la Selva, les Guillaries i a vegades el Montseny treu el cap per entre les boires, no és dels dies més espectaculars. La tardor només punteja. Encara no fa fred, ens estem una mica al cim i fem les fotos corresponents abans d’emprendre el camí de baixada.

Un tros avall agafarem un GR a la dreta que ens portarà a veure unes plantacions d’avets, que ja estan a punt per omplir els mercats de Nadal, algún boix grèvol.

El camí és una mica confús per arribar al Castell de Vilavecchia, sort de d’intuïció d’en Pep, que hi anem anant. El castell de Vilavecchia impressiona, és un gran casalot on podrien passar mil històries.

No es pot visitar, tot està tancat per persianes mig esquinçades i reforcades amb fustes, el que pagaríem per poder veure’l amb broma hi anem posant preu.

De la pàgina web del Consell Comarcal de la Selva,

“ Gran casal construït el 1893 seguint plànols d’Enric Sagnier Villavecchia, fou originalment la casa senyorial dels marquesos de Mura.

Barreja d’estils, té l’estructura d’un castell, amb tres plantes, diverses naus i una façana dominada pels elements laterals.

Destaca la torre rodona, d’estil francès, les teulades de pissarra i la capella adossada, dedicada al Sagrat Cor, d’una nau amb campanar d’espadanya, decorada per l’escultor Frederic Marès i presidida per un Sagrat Cor de bronze, model reduït del que corona el temple del Tibidabo. “

Els jardins estan cuidats, hi ha un església o capella adossada al castell, la masoveria sembla que és habitable, hi ha diferents arbres de diferents llocs.

Dinem a les escales de l’entrada principal amb vistes al Montseny, som a finals d’octubre i encara hi ha molta flor.

Agafem un sender del fons i anem pujant fins a trobar la pista que em pujat al matí i que en portarà a trobar els cotxes.

Anem d'hora i pel camí em vist un trencat on deia: Santa Margarida de Vallors, decidim que ens hi podem arribar en cotxe. el trencant és a la nostra esquerra, seguim una pista en no gaire bon estat fins arribar a Santa Margarida, ens sorprèn el bon estat de conservació. No hi podem entrar, és una llàstima que tot estigui tancat.

L'edifici original va ser construït cap a la fi del segle IX i renovat al segle XII (hi ha referències a la consagració de l'any 1133). De l'obra romànica no n'ha quedat rastre visible perquè el temple va ser refet entre 1680 i 1743. És un edifici d'una nau, amb capelles laterals, i una façana irregular on hi destaca el campanar de torre i el portal rectangular emmarcat amb pilastres senzilles i motllures i cornisa rectes. Restaurada modernament, es conserva en bon estat.

No es conserva res de l’antiga església, només una, pedra amb inscripcions que fa de graó a l’escala que puja al nivell superior on hi ha la rectoria, ja que l’església està situada en un desnivell del terreny.