Dimecres 15 de novembre
Sortim de Taradell en Pep, la Filo, la D. Ribé, i D.Aguilar, en Ramon, l'Agnès, i la Consol, a Vic hi trobem en Jordi i l'Antònia.
Avui la sortida serà per veure la tardor i ens enfilarem al Castell de Milany,
Un cop deixat enrere la població de Santa Maria de Besora fem uns 5 quilòmetres per per una pista on hi ha una senyal de prohibició pels vehicles no autoritzats, (en Pep es posà en contacte amb l'alcalde de Vidrà i l'hi comentà que els de la comarca ens consideren veïns) doncs amb cotxe pista amunt, el sol en no gaire bon estat i amb trenca-aigües profunds arribem a la gran masia del Barretó, hi ha uns estadants que son família de les germanes Agnès i Consol que avui ens acompanyen. Una capella a prop del mas li dona majestuositat.
Aparquem els cotxes.
Fa un dia fred i clar però cara amunt no triguem a fer-lo fonedís.
Arribem al Morro del Quer, un balcó excepcional, la tardor hi és present, els fajos s'han despullat de les fulles però a la roureda hi despunten colors vermellosos acolorint el paisatge que és impressionat, les muntanyes encerclant la vall de Llaers o Llaés amb el seu castell. Masies reformades o derruïdes ornamenten aquest lloc.
No tenim presa per deixar aquest indret tot i que ja em engolit l'esmorzar, arriben una colla d'excursionistes de Barcelona (privilegiats com nosaltres) i després d'intercanviar unes paraules els hi cedim el lloc.
Ramats de bestiar acampen per aquests prats li donant-li un encant especial.
Ja tenim a la vista el nostre objectiu, sembla que hi ha gent que ha matinat més que nosaltres, no es belluguen, pensem que deuen esmorzar.
L'Antònia sempre atenta amb el que pugui plasmar amb la càmera no deixa de fotografiar les fulles que s'emmirallen en un abeurador corpreses de la seva bellesa.
Poc a poc a pas de bou, anem guanyant alçada de vegades per camins molt fresats a vegades desafiant els matolls i arbres que s'han posat al mig del camí i l'han esborrat, (o l'hem perdut).
Arbres monumentals ens van dient que fa molts anys que hi varen néixer i han resistit l'embat de les inclemències del temps.
Ja som a dalt! oooh! com l'han reconstruït! del nostre record només hi havia quatre rocs i una paret com una agulla que deixava distingir que hi havia hagut una edificació. Avui es poden veure diferents estances d'un castell que devia ser de molta importància, i per cert, que ho podien controlar tot.
El que de lluny ens pensàvem que era gent és un miranda. Molt ben trobada la paraula "miranda" ja que el seu objectiu es poder mirar, anem assenyalant els pics que coneixem, que si el Cadí que si la Serra den Ensija, el Pedraforca, que si el Puigmal, el Canigó, Bastiments... Montserrat... Uf! no acabariem! es veu tot i més.
Una escala molt ferma ens facilita poder-hi pujar.
Al pla del Castell hi ha una parella que menja, a prop seu uns planells d'orientació ens certifiquen els cims que hem anomenat com a correctes.
Volem fer una circular per tant no baixarem pel mateix camí, passem per prats i pastures i camins encatifats de fulles.
i anem deixant el castell enrere.
Una baixada pronunciada ens porta fins a la casa de Milany, avui és un passeig agradable que ens encantem amb tot i per tot,
pel mig del fajos sense fulles podem veure la balma del Fleus, no la del Teixidor
Hem vist moltes vaques pel camí que elles ens deixaven passar amb indiferència .
Per si estàs cansat han posat una banqueta a la vora del camí.
Tanquem el cercle i tornem a ser al Morro del Quer.
A la masoveria del Barrató donem la caminada per acabada.
Una matinal fantàstica.
"La llegenda del cavaller de Milany", dins Llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera, 2012, diu així:
El castell de Milany s'aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona.
Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d'una festa, va sospirar:
- No sé pas què donaria a canvi de poder viure sempre!
A l'acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el remei màgic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis amb el dimoni.
De seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqués, el diable no la tindria pas la seva ànima. I en cas que morís, tampoc, perquè llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d'acord.
- Tracte fet -va exclamar el dimoni- A canvi de l'ànima no moriràs mai. Si tu no et vols morir, naturalment.
- Ho tinc molt clar que no em vull morir mai -va confirmar el jove cavaller encantat de la vida.
Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guardés com un tresor. Que la desés en un lloc secret del castell on no la pogués fer malbé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfumar-se, va sentenciar:
- Tu seràs etern com aquesta teia.
Al jove li faltà temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calç.
El cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Desprès però, recordant fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n'havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove.
I així va ser com el cavaller de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell.
Assegut al pedrís de la plaça d'armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d'on va veure morir els seus néts.
Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans.
Al cap d'un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.
El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia.
Al cap de molts anys els descendents, farts de sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d'una pila d'armes antiquades i d'eines del camp retirades de la circulació.
Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:
- No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell.
- Que el podríem visitar, senyora?
La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar:
- Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé. I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.
Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:
- Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiada als llibres.
- I què dimonis diu? -es va estranyar la dona.
Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.
Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil.
Conten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infern on havia anat a petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg de mil anys de malviure com un trastot inútil.
Avui, de la nissaga de senyors que habitaven l'antic castell de Milany no en queda rastre, i de l'altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ruïnes d'un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d'hora, tot ho destrueix.
