Les Gorgues - L'Esquirol

Dimecres, 3 de desembre de 2014

Tota la setmana plovent: avui convida a seguir salts d’aigua.

Deixarem el cotxe al restaurat que ha agafat el nom a la riera, Les Gorges,

No caminem gaire que ja trobem el Salt del Cabrit, espectacular la baixada de les aigües, cauen a la cua del pantà de Sau que està ple a besar, i carregat de desperdicis del bosc, no es veu ni l’aigua. Tirem uns metres enrere per dins la malesa i hi ha el saltant gros de la gorga.

El camí va transcorrent pel costat del riu que ens va acompanyat amb la seva remor.

Aviat hem de canviar de riera deixem les gorges i trobem Les Paganes que hem de travessar. Dubtes i deliberacions, travessem? No travessem? Si volem travessar ens hem de descalçar ja que baixa prou aigua per que ens entri per les botes i haguem d’anar tot el dia molls. Guanya l’aventura de descalçar-nos i passar pel mig de l’aigua que està fredíssima,

a la nostra esquerra un altra salt d’aigua.

Esmorzem en un lloc poc abans de la barra de ferro. Avui no tenim sol.

Deixem el camí principal per agafar un corriol a la dreta, travessem una riera per unes passeres i ara busquem el salt de la barra de ferro. Qui no li sap costa una mica de trobar tot i que hi ha una fita.El caminot per arribar a la pedra per veure el salt està una mica esbarzerat, només els que no tenen vertigen poden observar la seva total llargària, ja que per veure’l tot t’has de posar molt a la vora del precipici.

Aviat arribem al molí de la Bertrana. Un lloc màgic, el pont, els gorgs, la vegetació, està tot tant enclotat que només se sent la remor de l’aigua. No podem travessar la riera, tot i que el caudal ha baixat molt ja que les plantes estan ajagudes bastan més amunt d'on arriba avui l’aigua. Girem pel mateix camí que hi hem arribat, els arbres estan plens de molsa, sembla un bosc encantat.

Seguim pel camí direcció a l’Esquirol que ja es veuen les primeres cases. En trobar una curiosa font emprenem el camí que puja fins arribar al poble que el travessem i anem baixant fins a la gasolinera i agafant un sender a la mateixa esquerra ens portarà fins on hem deixat el cotxe, abans però ens menjarem el que portem a la motxilla.

Puigcastellet - Sant Llorenç del Munt

26 de novembre

El nostre propòsit d'avui era anar a Sant Martí Xic, però el dia no es presenta gaire clar, la deixarem per un altre dia.

Farem la ruta dels Ibers de Folgueroles i ens arribarem a Sant Llorenç del Munt.

Agafem la carretera de Vilanova de Sau i en un trencall enfront Folgueroles deixem el cotxe. Hi ha un cartell que indica el ruta del Ibers Puigcastellet , anem seguint per un camí ample fins a arribar a unes senyals que ens indiquen que em d’agafar un corriol a l’esquerra. Amb una mica de pujada aviat arribem a Puigcastellet.

El Casol de Puigcastellet és una fortificació situada en un dels primers turons alçats de les Guilleries, des d’on es controlava l’accés natural entre la Plana de Vic i les terres baixes gironines seguint el curs del Ter.

La fortificació respon a un traçat urbanístic preconcebut, que per la seva tipologia s'anomena fortificació de barrera. Està formada per un gran pany de muralla rectilínia, amb una torre central adossada i, a l’interior, onze murs que compartimentaven àmbits destinats a habitatges o magatzems.

La construcció es va fer servir durant poc més de 50 anys, entre le 250 i el 200 aC, coincidint amb l’època convulsa de la conquesta romana. La gran entitat de l’estructura construtiva i la breu ocupació fan suposar una participació supralocal per a la planificació i l’execució.

El dia està molt emboirat i el terra és molt humit, hem de vigilar on posem els peus.

Embolcallats per la boira anem veient com la natura es manifesta, bolets que ploren, que fan ramells, encara alguna flor escadussera i arribem a l’envista de Sant Llorenç del Munt.

Al segle X El monestir o castell de Sant Llorenç del Munt tingué la jurisdicció de tot l’antic terme de Vilatorta.

A mitjan segle XII, després de perdre la condició de castell s’hi fundà un monestir agustinià. D’aquest segle data l’església romànica, que encara conserva l’absis central i les dues absidioles laterals. El segle XIII fou el període de màxim esplendor de la canònica augustiniana. Actualment és de propietat particular i s’hi ha fet importants obres de restauració.

La filla de l’actual propietari la M Dolors Farrés, s’hi inspirà per escriure el llibre el Monestir de l’amor secret, aquí teniu la sinopsi:

El monestir de l'amor secret porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes. La novel·la manté l'interès del lector fins a la darrera pàgina.

Ara passarem per sota del castell i així farem la ruta circular, hi ha unes pedres que son de mal passar, s’ha de vigilar.

Arribem a la masia de Collsameda amb un palosantos carregat i un magnífic lledoner, avui s’ha posat el vestit grog.

Pasem per el gorg de Llitrons amagat sota el pont de la bruixa, comença a ploure i amb un bon plugim arribarem on al matí hi hem deixat el cotxe.

Puigsacalm - Santa Magdalena

Dimecres, 19 de novembre de 2014

Arribem a coll de Barcons on deixem el cotxe i ens enfilem per un corriol a l’esquerra que puja tallat a la pedra.

No triguem en endinsar-nos per un bosc de faig, que estàn vestits amb les seves millors gales de colors, anem pujant suaument i alguna pujada de més pendent, el terra està encatifat de fulles.

Sense presa arribem amb baixada a la font Tornadissa, un indret acollidor per menjar-hi a l’estiu, avui però, buscarem el sol. Una forta pujada ens deixa a uns prats amb una vista espectacular, serà un bon menjador.

Encara pujem una mica més i la vista encara millora, veiem a 180graus: Pirineu, el majestuós Pedraforca, el Cadí, Puigmal, Canigó... el mar brillant, el Montseny... tenim un dia molt clar, fresqueja travessem algun tros amb gebre, ja som a prop del pic.

Només cal endinsar-nos una mica més pel bosc i ja serem el pic del Puigsecalm de 1515 mts d’altitud, la Vall d’en Bas als nostres peus.

Després de contemplar la varietat de colors de tardor i les fotos de rigor continuarem fins al Puig dels llops, anirem també a contemplar-hi el paisatge.

Emprenem la baixada per arribar a Santa Magdalena, aquest camí ja l’havíem fet un dia d’hivern i la glaçada no ens va deixar arribar-hi, el camí te uns punts una mica dificultosos, tot i que hi ha posat alguns agafadors de ferro, però la prudència ens va fer recular. Avui ens traurem l’espina i hi arribarem vorejant el turó presidit per un gran estel que ja espera el Nadal per il·luminar-se.

Santa Magdalena està restaurada i s’utilitza com a refugi, continuem pels prats, ara sense donar la volta al turó. Comencem una llarga pujada, tot i que a poc a poc sense fatigar-nos gaire ens retorna al Puig dels Llops que aprofitem per dinar-hi.

Un cop tips reprenem el camí de retorn acabant d’omplir-nos de bones vistes.