Dimecres 16 de maig
Empedrats de Moru
Avui tenim la sorpresa de trobar en Jordi i l'Antònia a l'aparcament, la ruta no estava decidida, i ens proposen anar als Empedrats de Moru per veure si trobem un camp de narcisos que el dilluns l'Imma ens va enviar una foto per watsap. A més d'en Jordi i l'Antònia ens hi trobem en Ramon, l'Agnès, la Dolors Ribé, la Filo i la Dolors Aguilar.
Només de deixar els cotxes a l'aparcament de Santa Fe, l'Antònia ja capta una papallona matinera que esmorza en una flor del seu mateix color.
Quin regal pels sentits!: els arbres amb un verd exuberant, la riera d'aigües transparents i sorolloses, els ocells refilant...
No triguem a arribar la pantà, que gaire bé sempre està vuit. Avui no, han posat un mirall arran de presa i per dessota la balconada de la cabanya.
La vegetació s'hi emmiralla i el seu reflex duplica l'encant de l'indret.
Un grup de privilegiats com nosaltres, també proven de captar el meravellós paratge, és un grup nombrós majoritàriament homes, només hi veiem una dona a la colla.
Uns pensaments treuen el cap en una clivella de la paret de la presa, no necessiten gaire per viure. Una engruna de terra, aigua i llum i aquí estan: molt ufanosos.
Avui no hi ha gaires desnivells i llevat d'algun entrebanc natural, se'ns fa molt agradable transitar pel mig de faixedes amb el seu vestit nou de trinca d'un verd enlluernador, i segurament ho seria més, si el sol volgués il·luminar-les, ja que el cel està molt encapotat.
És hora d'esmorzar i unes pedres se'ns ofereixen per seients, si els arbres no estiguessin ramats tindríem vista, però està molt difosa. Esmorzem de gust i entretant passen el grup que havien trobat abans.
La ginesta ja floreix. D'ençà que tenim presos polítics el groc ens atrau especialment.
Les pedres també és l'element que es cuida de fer el lloc feréstec i peculiar, som a prop de l'empedrat de Moru.
Aquí si que hauriem tingut panoràmica per contemplar tot esmorzant, però ja estem tips i continuem.
Les pedres dificulten que els arbres creixin i es desenvolupin sense traves, molts estant enganxats a les pedres i conformen unes escultures peculiars.
Observant un d'aquests arbres l'Antònia fa un crit: El narcisos! una franja blanca ens fa apropar cap al desnivell, ja tenim les flors que buscavem! Quina meravella! sembla que hagi nevat. La màquina de l'Antònia no para, ella està flipant .
Seguim pel camp, i potser per això, ens despistem del camí que ens portaria a les esqueis de Moru, el GPS diu que estem a un minut, però no el veiem per enlloc, la vegetació no ens deixa veure més enllà del nas. O potser em confós el turó, pels Esqueis. En fi, aquests dies ens quedem sense veure alguna cosa. 
Anem baixant suaument, sense presa gaudint de l'energia que s'hi desprèn, el cel amenaça pluja i allarguem una mica el pas, ha quedat en això, en una amenaça.
Unes curioses termes delimiten el territori.
Enrere em deixat la casa partida i la casa de la natura on el seu parterre esta sembrat d'orquídies. No hem acabat amb les flors, el camí paral·lel a la riera està ple pomeres carregades de flors, amb la riera i el pont sembla un quadre den Monet o uns jardins japonesos.
Amb energies renovades, acabem la matinal gaudint de la carretera bordejada de flors.
