Raquetes de neu per la Cerdanya

Per la Cerdanya amb raquetes

dimecres 21 de febrer

Avui la Filo, en Pep, en Ramon, l'Agnès, la Dolors R. la Dolors C. la Dolors A i els vigatans en Jordi i l'Antònia carreguem les raquetes per anar a passejar per la Cerdanya.

Marxem a les set del matí, amb l'esmorzar i molta il·lusió el dinar no el portem ja que el tenim encarregat al refugi de la Feixa.

Sortim de Taradell que el cel està seré però pel camí es va ennuvolant, cauen les primeres gotes, res, això no serà res, en arribar a Meranges la neu ja ha pres la carretera, res que no serà res, el mal temps és fins a les deu, nosaltres amunt per un camí sense identificar i a la dreta l'infinit, el cotxe que ja ha de apartar la neu com un lleva neus i continua nevant, parem i decidim recular, sort d'uns bons cotxes i millors xofers, no se'ls fa difícil. Entre tant fem les maniobres ens truquen els responsables del refugi i desdim el dinar.




Anem cap a l'estació d'esqui de Guils
de Cerdanya, el bar està obert i servirà per poder esmorzar i prendre alguna cosa calentona. Fa molt vent i aixeca la neu, que be que estem ven refugiats!, fa mandra sortir, però alguna cosa hem de fer.




































Decidim calçar-nos les raquetes ni que sigui per donar la volta a les instal·lacions, fa un fred que pela, les raquetes costen de posar però finalment tots equipats ens plantem davant la guixeta on venen els forfes per fer els circuits, la noia que els ven ens anima i diu que hi ha tres recorreguts, petit, mitjà i llarg.

Ha parat de nevar i el paisatge està esplendorós amb neu acabada de caure que cruix als nostres peus, vestin els arbres de gala i amb el silenci de fons.

Ens anem animant i deixem el petit circuit enrere, pel mig dels arbres ja vol despuntar el sol, que no triga gaire a il·luminar-ho tot.

Una  mica enjogassats fem caure la neu dels arbres, alguna rebolcada també va bé, el cos es va escalfant i és un plaer difícil de narrar la sensació que ens acompanya
´
Sortim del bosc i una meravella s'obre als nostres ulls, paisatge de muntanyes i arbres nevats,



No hem de caminar gaire més per arribar a la barraca de les cases,



Tornem a desfer una mica de camí i seguint les marques de retorn anem davallant. Som a la cruïlla del circuit mitjà ens encalcen una parella que ens anima a fer el llarg, llàstima que ara ens trepitjaran la neu! però ni ha tanta que si la vols trepitjar verge només cal desplaçar-te dues passes.

Amb lleugera pujada no ens en adonem que tornem a ser a l'estació d'esquí.

 Ens pararem a Puigcerdà a dinar i acabarem de gaudir del dia fent un passeig fins al llac.

 

 Ha estat un dia extraordinari, a els meteoròlegs se'ls hi ha retardat una mica el pronòstic però deunidó el que l'han endevinada. 

trepitjar la neu

Dimecres 14 de febrer

Passejada pels voltants de Taradell

Dilluns va caure neu i avui la volem trepitjar, anirem a amb cotxe fins a casa en Pep i la Filo i començarem la caminada, som en Ramon i l’Agnès, l’Antònia, la Dolors C, en Jordi, en Pep i jo la Dolors A. La Filo s’ha quedat afer d’iaia.

Comencem a baixar per darrera la casa i ja l’efecte de la neu i el glaç ens meravella.

Uns carmells  ens donen la benvinguda a una bauma on les plantes de fanals estan cobertes de gel,
el camí, que tot i ser prop de casa, ens és totalment desconegut. Hi ha trossos on la vegetació fa una mica difícil el pas, però a poc a poc anem avançant, arribem a una gran cavitat que ens sorprèn,

Una via d'escalada espera a gent més intrèpida que nosaltres. Només una baixada ens separa de la tomba de Gasala. No triguem arribar al mas, avui convertit en casa de turisme rural, on una gran taula sota un sostre massís ens acull per esmorzar.

Un gos conegut ens ve a saludar, és en Bruc el gos d’en Santi, com que és un gos una mica lliberal truquem al seu amo per si se li ha extraviat, però no, l’amo fa acte presència. Esmorzem sense presa i emprenem el camí cap al Molí dels Sorts, no passem pel pont, sinó que una mica més enllà travessem la riera per poder anar al Molí Xic per molts de nosaltres desconegut. 

Quedem meravellats pel bon estat de conservació, hi fem les fotos de rigor avui pintades de blanc que li donen un encant especial.

Ara sí que passem per sobre del pont, que no per conegut deixa de sorprendre’ns. Per un corriol de no gaire bon passar ens arribem a la bassa del molí. Una altra sorpresa.

Ens acomiadem d’en Santi nosaltres seguim la riera amunt, el camí

és ample i carregat de bassals que el fred s'ha encarregat de dibuixar diferents i curioses formes.

                                            

               
                                                 

La blancor de la neu ens va acompanyant. Tot xino-xano arribem al monument als mossos i deliberem si anar fins a les pedres de morter i cap allà anem.

Avui no podem veure els morters ja que tots estan plens de neu.

Només ens queda una pujada per enllaçar amb el gran recorregut i tornem al punt de partida, casa d’en Pep.

Una matinal de descobertes per les nostres contrades.

Castell de la Popa

Castell de la Popa

Dimecres 31 de gener de 2018

A 2/4 de 9 som pocs a l’aparcament de la Font Gran: la Filo, en Pep, l’Agnès, en Ramon, i jo, l’Imma. Tenim alguns de la colla que aquests dies són SUPERPRIVILEGIATS i d’altres que tenen compromisos.

S’opta per anar al Castell de la Popa. Al deixar els cotxes cap al final de la urbanització de Puigsagordi en Pep ens proposa de fer la ruta en direcció contrària al que hem fet en d’altres ocasions. És una bona decisió ja que canvia la perspectiva.

Quan no hem fet gaire trajecte deixem el camí i enfilem per un corriol que ens porta a una cova on hi ha unes parets fetes d’obra i sembla que no fa pas molt de temps hi devien viure o tenir bestiar.. Per una finestra i una porta tancada amb un disc metàl·lic a dins hi veiem com un empostissat aixecat del terra que aparenta un lloc apropiat per dormir-hi. 

Al refer el corriol per tornar al camí trobem un racó assolellat que ens convida a esmorzar. Avui ens ho agafem amb calma ja que la caminada és curta. 

Cap de poc arribem al castell. Tot i que ja hi hem anat en diverses ocasions ens agrada contemplar el paisatge des d’aquest indret, Montserrat, tota la zona de ponent, un tros de Pirineu i el Montseny.

De tornada ho fem pel camí de la Sauva Negra. Com que si fóssim a casa ja aniríem per preparar el dinar el que fem les dones és parlar de receptes de cuina. Aquesta conversa tan apassionada ens ha tret la noció del temps i ens dona la sensació que ens hem passat el trencall que ens ha de portar a la font. Una parella que ja havíem trobat al castell ens aclareix que dintre de poc ja el trobarem, i així és. Parem una mica per gaudir d’aquest entorn, bonic en qualsevol època de l’any.

Hem acabat l’excursió relativament d’hora i l’Agnès ens proposa que de tornada parem el cotxe a prop de la carretera de Collsuspina i anem a veure el Roc Gros, que juntament amb el Puigsagordi i el Puig Castellar constitueixen els tres pics més importants de la Serra de Fontderola. Així  ho fem, és un petit passeig i la vista des dels dos miradors, el del Pirineu i el de Roc Gros, que estan a uns 870 m. d’altitud, ofereixen unes vistes precioses sobre la vall del Congost, la Plana, el Montseny i a la llunyania el Pirineu nevat. 

Ha estat la cirereta del pastís.

Puigsacalm

Dimecres 24 de gener de 2018

Ens trobem a l’aparcament de la Font Gran per fer una matinal: la Filo, en Pep, l’Agnès, en Ramon, la Dolors Ribé i jo, l’Imma. A Vic ens espera en Jordi. Com que a la Plana hi ha boira escollim anar al Puigsacalm.

Al Coll de Bracons, quan baixem dels cotxes un ventet fred ens saluda just fins enfilar el primer rocam i arribar al bosc, després entrem en calor gràcies a la pujada que ens porta a la collada de Sant Bartomeu. Aquí en Pep ens proposa d’anar pel camí de Sant Bartomeu de Covildases i fer una circular.

Quan som molt a prop de l’ermita de Sant Bartomeu unes vistes esplèndides, un sol resplendent, un rau-rau a la panxa i unes pedres-seients ens conviden a esmorzar. 

Després tornem a enfilar fins arribar als rasos de Manter. Tornem a gaudir d’una panoràmica excel·lent amb el Pirineu nevat al fons. 

Un cop endinsats en la fageda rebem un regal preciós. Unes campanetes blanques, molt humils ja que no estan obertes, s’aspergeixen pel terra.

El darrer esforç i arribem  a la creu del Puigsacalm on torna a visitar-nos el ventet que coneixem ja del coll de Bracons. Hi trobem un grup de joves. Aprofitem per demanar-los que ens facin la foto de conjunt..



Reprenem el camí de tornada passant per Font Tornadissa, paratge encantador tot i que el raig d’aigua que en surt és minse. Baixem amb facilitat. En Jordi, amb la seva foto, ha magnificat l’últim tram del camí abans d’arribar a l’aparcament..

Muntanyola

Dimecres 17 de gener,

Avui farem una matinal pels voltants de Muntanyola, ahir va ser l'aniversari den Jordi i avui és l'onomàstica de l'Antònia i aprofitarem per deixar-nos caure al Restaurant Cala Mari de Muntanyola i farem una mica de celebració.

Es troben a l'aparcament de la Font Gran en Pep, la Filo, la D. Ribé, la D. Casassas, en Ramon, l'Agnés i a l'Esclat l'Antònia i en Jordi. Jo m'hi afegiré a l'hora de dinar, per tan passaré de la crònica de l'excursió i seran les fotografies qui deixaran constància dels paratges que hi van trobar.   

A dos quarts de dues soc a la porta del restaurant. Sort que he marxat amb temps! l'urbanització de Muntanyola, pel qui no hi sap és molt perdedora: carrers que pugen i baixen sense gaires senyals indicatius, fins que em vaig posar les ulleres i el GPS no sabia on anava.

Fa un solet agradable i m'espero a la terrassa, els companys no triguen a arribar, ells cansats, jo com una rosa.

Ens han reservat una taula ben parada en un menjador que no hi ha gaire gent, som nosaltres i una altra taula amb dos nois joves. En principi l'atenció va per un gos que els ha acompanyat a la caminada i que s'espera pacientment a fora. Un cop han començat a servir-nos els plats el gos passa a segon terme.

Els plats son més que correctes, si considerem que és un menú, unes mongetes amb escopinyes han estat molt bé.

Arriba l'hora de les postres i de les sorpreses: a en Jordi li hem preparat un mini àlbum de diferents sortides, i un pastis amb els anys que complia: 60 gairebé el més jove de la colla.

Sembla que ha estat content, i tant si com no s'ha volgut fer càrrec de la factura del dinar i l'Antònia dels beures, només cal recordar que per molts anys puguin fer semblants obres amb els mateixos manobres.

MOLTES FELICITATS a tots dos.