Matinal al Montseny

Dimecres 22 de novembre.

Avui seguim perseguint la tardor, farem una matinal al Montseny.

A l'aparcament ens trobem en Ramon, l'Agnès, i D. Aguilar, arriben els de Vic: l'Antònia en Jordi i finalment en Pep i la Filo. Ja a la carretera desfem uns metres, m'he descuidat les ulleres de sol i sembla que faran falta el dia és extremadament seré.

La carretera de Viladrau fins a l'aparcament de la font de Passavens està esplèndida de colors, tots els colors de la tardor hi tenen representació, és un paisatge espectacular.

A la zona determinada per aparcar hi deixem els cotxes. Un grup d'una dotzena de persones ja caminen quan nosaltres estem carregant les motxilles, els anem al darrera no gaire tros, nosaltres creuem el torrent i ells continuen amunt pel mateix cantó.

Tenim al davant una forta pujada que l'anem vencent a poc a poc, els fajos ja han perdut les fulles, fem una petita parada a la Font de Briançó,

Dubtem si hi esmorzem però decidim pujar un tros més, volem un menjador amb vistes, el dia s'ho mereix. Una vegada sembla que hem trobat el lloc ideal traiem l'esmorzar i tot contemplant els pics que ens esperen l'anem engolint, el turó de l'Home i turó Gros, aquest encara no sabíem que el pujaríem,

les Agudes no les tenim a l'abast de la vista ja que hi som a sota. No hem caminat gaire que una una espectacular panoràmica apareix davant nostre, el dia és clar però cap a mar una lleugera capa de núvols ens priva de contemplar-lo.

Tenim el cim a cop de roc, som a la collada de Sesagudes, una bona colla de gent esmorza al peu del pic. Mai cap dimecres havíem trobat tanta gent.

Les Agudes 1705m. és el segon pic més alt del Montseny superat per un metre el turó de l'Home amb 1706 m. Fa molt vent però no tenim pressa, el que veiem es mereix que ho admirem a poc a poc. Pinzellades de tots els tons de marró, groc, vermell, verd... una bona demostració cromàtica. Un mar de muntanyes acaba d'arrodonir el quadre a 360º  El Far, Puigsacalm, el Pirineu amb alguna cresta nevada i amb el Canigó posat-li punt i final, pantà de Santa Fe, Montserrat, Matagalls.... Fem les fotos de rigor i cap a l'altre objectiu que tenim enfront.

Uns agafem el corriol i els altres fan la serra del Puig Sacarabassa i ens tornem a trobar al coll de Sesbasses per encarar la pujada cap al turó de l'Home, hi ha un grup nombrós de Sitges, en Jordi els hi fa la foto de rigor i ells fan el mateix per nosaltres.

Avui l'estació meteorològica ja no funciona. Hi ha unes antenes al cim proper de Sesolles i on hi havia un destacament militar s'hi pot accedir, nosaltres ho deixem per un altre dia.

Per unes escales emprenem la baixada, el turó gros ens crida, que si li fem cas que si no, que si tenim temps que si no,

sucumbim a la temptació i cap allà anem.

La baixada la fem sense camí, pel mig de mates i matolls, sort que el guia ho té clar i veu un avet i el senyala com a punt per trobar el sender.

Ara tenim un sender que els diferents pals que senyalen el recorregut ens diuen que porta a Santa Fe, però agafen un corriol i anem a parar al pou de glaç més ben conservat de la contrada.

Jo vaig buscant un arbre que recordo vagament d'una abraçada entre un avet i un faig, no el sé trobar.

Les fagedes son espectaculars en totes les èpoques de l'any, avui el paisatge és ja més d'hivern que de tardor, només alguns escadussers conserven fulles i més a la part baixa on no hi deu haver bufat tant el vent.

El terra sembla escombrat de poc perquè les fulles que han caigut dels arbres no es veuen per enlloc.
A la font dels Passavents hi ha gent omplint garrafes d'aigua.
A l'aparcament ens tornem a trobar amb la gent de Sitges i una bona colla de cotxes, sembla que sigui un dia festiu.
La tornada a casa la fem més lentament del que seria habitual, però volem gaudir i retenir la bellesa d'aquests paratges.

Castell de Milany

Dimecres 15 de novembre

Sortim de Taradell en Pep, la Filo, la D. Ribé, i D.Aguilar, en Ramon, l'Agnès, i la Consol, a Vic hi trobem en Jordi i l'Antònia.

Avui la sortida serà per veure la tardor i ens enfilarem al Castell de Milany,

Un cop deixat enrere la població de Santa Maria de Besora fem uns 5 quilòmetres per per una pista on hi ha una senyal de prohibició pels vehicles no autoritzats, (en Pep es posà en contacte amb l'alcalde de Vidrà i l'hi comentà que els de la comarca ens consideren veïns) doncs amb cotxe pista amunt, el sol en no gaire bon estat i amb trenca-aigües profunds arribem a la gran masia del Barretó, hi ha uns estadants que son família de les germanes Agnès i Consol que avui ens acompanyen. Una capella a prop del mas li dona majestuositat.
Aparquem els cotxes.
Fa un dia fred i clar però cara amunt no triguem a fer-lo fonedís.

Arribem al Morro del Quer, un balcó excepcional, la tardor hi és present, els fajos s'han despullat de les fulles però a la roureda hi despunten colors vermellosos acolorint el paisatge que és impressionat, les muntanyes encerclant la vall de Llaers o Llaés amb el seu castell. Masies reformades o derruïdes ornamenten aquest lloc.

No tenim presa per deixar aquest indret tot i que ja em engolit l'esmorzar, arriben una colla d'excursionistes de Barcelona (privilegiats com nosaltres) i després d'intercanviar unes paraules els hi cedim el lloc.

Ramats de bestiar acampen per aquests prats li donant-li un encant especial.

Ja tenim a la vista el nostre objectiu, sembla que hi ha gent que ha matinat més que nosaltres, no es belluguen, pensem que deuen esmorzar. 

L'Antònia sempre atenta amb el que pugui plasmar amb la càmera no deixa de fotografiar les fulles que s'emmirallen en un abeurador corpreses de la seva bellesa.  

Poc a poc a pas de bou, anem guanyant alçada de vegades per camins molt fresats a vegades desafiant els matolls i arbres que s'han posat al mig del camí i l'han esborrat, (o l'hem perdut).

Arbres monumentals ens van dient que fa molts anys que hi varen néixer i han resistit l'embat de les inclemències del temps.

Ja som a dalt! oooh! com l'han reconstruït! del nostre record només hi havia quatre rocs i una paret com una agulla que deixava distingir que hi havia hagut una edificació. Avui es poden veure diferents estances d'un castell que devia ser de molta importància, i per cert, que ho podien controlar tot.

El que de lluny ens pensàvem que era gent és un miranda. Molt ben trobada la paraula "miranda" ja que el seu objectiu es poder mirar, anem assenyalant els pics que coneixem, que si el Cadí que si la Serra den Ensija, el Pedraforca, que si el Puigmal, el Canigó, Bastiments... Montserrat... Uf! no acabariem! es veu tot i més.

Una escala molt ferma ens facilita poder-hi pujar.

Al pla del Castell hi ha una parella que menja, a prop seu uns planells d'orientació ens certifiquen els cims que hem anomenat com a correctes.

Volem fer una circular per tant no baixarem pel mateix camí, passem per prats i pastures i camins encatifats de fulles.
i anem deixant el castell enrere.

Una baixada pronunciada ens porta fins a la casa de Milany, avui és un passeig agradable que ens encantem amb tot i per tot,

pel mig del fajos sense fulles podem veure la balma del Fleus, no la del Teixidor

Hem vist moltes vaques pel camí que elles ens deixaven passar amb indiferència .

Per si estàs cansat han posat una banqueta a la vora del camí.

Tanquem el cercle i tornem a ser al Morro del Quer.

A la masoveria del Barrató donem la caminada per acabada.

Una matinal fantàstica.

"La llegenda del cavaller de Milany", dins Llegendes d'arreu de Catalunya. Barcelona: La Galera, 2012, diu així:

El castell de Milany s'aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona.

Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d'una festa, va sospirar:

- No sé pas què donaria a canvi de poder viure sempre!

A l'acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el remei màgic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis amb el dimoni. 

De seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqués, el diable no la tindria pas la seva ànima. I en cas que morís, tampoc, perquè llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d'acord. 

- Tracte fet -va exclamar el dimoni- A canvi de l'ànima no moriràs mai. Si tu no et vols morir, naturalment. 

- Ho tinc molt clar que no em vull morir mai -va confirmar el jove cavaller encantat de la vida. 

Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guardés com un tresor. Que la desés en un lloc secret del castell on no la pogués fer malbé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfumar-se, va sentenciar:

- Tu seràs etern com aquesta teia.

Al jove li faltà temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calç. 

El cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Desprès però, recordant fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n'havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove.

I així va ser com el cavaller de Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell.

Assegut al pedrís de la plaça d'armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d'on va veure morir els seus néts.
Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans.
Al cap d'un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.

El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia.

Al cap de molts anys els descendents, farts de sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d'una pila d'armes antiquades i d'eines del camp retirades de la circulació.

Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:
- No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell.
- Que el podríem visitar, senyora?
La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar:
- Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé. I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.
Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:
- Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiada als llibres.
- I què dimonis diu? -es va estranyar la dona.
Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.

Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil.

Conten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infern on havia anat a petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg de mil anys de malviure com un trastot inútil. 

Avui, de la nissaga de senyors que habitaven l'antic castell de Milany no en queda rastre, i de l'altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ruïnes d'un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d'hora, tot ho destrueix.

Matinal al Brull

dimecres  8 de novembre

Avui hi ha vaga i es veu que, també per caminar. Som poques les que hem decidit (o les obligacions ens han deixat) anar a caminar. Som tres: l'Imma, l'Antònia i jo D. Aguilar.

Farem una de clàsssica, anirem al Brull i el seu sanatori.
Sortim a les nou en un dia gèlid on les mates s'han engruixodit per la rosada, els camps comencen a treure fum amb els primers raigs de sol.

Trobem més caminadors que els habituals en dimecres, la gent està molt conscienciada amb el fet que tinguem els presidents de les entitats sobiranistes, mig govern a la presó i l'altre mig al exili per un govern espanyol que ha fet sortir la vara més severa en contra l'independentisme.

No seguim el sender GR perquè farem una circular i volem passar pel mas Figueroles una impressionant masia datada del 1201. Avui per voler estalviar un revolt, l'observem per una altra òptica que no ens hi havíem fixat. Si goséssim, hi entraríem segur que amaga moltes reminicències del passat. Enfilem per trobar el camí que passa just al costat de l'ermita de Sant Joan de Figueroles.

Ja som al pantà on decidim esmorzar, comencen a sortir petits núvols que no triguen a espessir-se i un cop hem esmorzat, s'acaba el sol. Ens hem d'abrigar.

No ens encantem gaire, i en poca estona som al Brull. Sempre captiva el seu conjunt arquitectònic de pedra rogenca que en dies ennuvolats ressalta més.

Una gran pancarta demana el que fa dies que no ens cansem de demanar: Democràcia.

Seguim per la pista asfaltada i vigilant de trobar un corriol que ens meni a un arbre monumental, el primer no és el bo, reculem. Ara si! Un roure de mides considerables i envoltat de molsa. La seva soca ens fa pensar que hi havia una altra branca que el temps o les tempestes s'han cuidat de tallar.

El sanatori del Brull. Ha tingut diferents utilitats passant per residència particular com a mas Casademunt a convertir-se, al 1900, en residència per a tuberculosos benestants. Quan va remetre aquesta malaltia es convertí en casa de repòs d'una ordre religiosa. El 1932 es reconvertí altra vegada en sanatori antituberculós. I des del 1956 és propietat de la congregació Jesús Maria convertida en casa d'espiritualitat.

Estem a la tardor, una tardor estranya, els arbres continuen amb el fullatge verd i al terra ja està encatifat de fulles. Ha fet calor fins que ha arribat el fred de cop i grans ventades, les fulles febles ja son a terra i les valentes encara senyoregen dalt de l'arbre.

En arribar al Molí dels Sors fem una parada contempladora a les grans roques de color gris on hi llisca mandrosament el Gurri, al seu pont que tots el pintors i fotògrafs que l'han vist l'han volgut plasmar-lo a les seves teles o capturar-lo amb les seves màquines.

Fem una parada llarga on unes mandarines ens acaben de donar força per arribar a Taradell que el tenim a cop de roc. Entre grill i grill de mandarina ens volem imaginar com devia ser la vida de l'últim estadant a sota d'aquest pont conegut com el pont d'en Gatus.

Port del Compte, Solsonès

Dimecres, 25 d'octubre

No som gaire colla per fer la sortida de tot el dia per terres solsonines: un cotxe, amb en Pep de xofer i quatre ocupants, la Filo, la Dolors Ribé, en Jordi i jo mateixa. Farem el llarg recorregut fins arribar a l'estació d'esqui d'Estivella.

El dia promet i comencem a caminar per una pista d'esquí, la pujada es costosa, tenim les cames que es queixen i als pulmons els costa després de gaire be dues hores de cotxe. Amb més facilitat uns que altres arribem al coll de Prat d'orri i aprofitem per esmorzar.

El menjador és fantàstic, amb unes vistes impressionats, que son un preludi del que ens espera aquesta jornada 

Avui el Xerpa (GPS) ens ha fet una mala passada, no ha enregistrat la ruta. En Jordi en porta una peró no sabem si es la que volia fer en Pep. Però no tenim problemes els paisatge s'ho mereix i sinó farem una ruta inventada.

L'orientació d'en Pep és molt bona i anem fent camí planejant per uns prats de bon fer fins que ens diu que hem de pujar aquesta cimera. Fa una mica de mandra però, rostos amunt, no triguem a obtenir el premi: Som a dalt del Padró dels quatre batlles. Una parella fa el cigarret contemplant la immensitat que la geografia ens ofereix, ens diuen que en aquest cim sempre hi fa bon temps per contemplar la natura. Ells han vist un ramat de cabirols, nosaltres no.

Uns plafons indicatius ens fan descobrir els noms de les muntanyes del Pirineu, Serra del Cadí, el Pedraforca, el Montseny, Montserrat... Ens prenem el temps per beure aigua i gaudir del privilegi de ser per aquests mons de Déu.

Avui gravem un vídeo per demanar al Parlament que declari la República de Catalunya.

Immensos plans per travessar, però això rai, es de bon fer! Quatre arbres ens fan mirar a terra per si trobem cap bolet, algun d'escadusser hi ha, no ens hi entretenim gaire. Caminen una mica i en Pep s'adona que ha deixat els bastons. Ell recula nosaltres busquem, que no vol dir trobar, i no triguem a tornar a tenir el grup complet.

Una gran placa que divisem des de lluny ens indica durant tot el recorregut quin serà el pròxim objectiu, Cim de les Morreres. Per el camí, ara si que hem vist dos remats d'isards.

Els uns ho fem per més bon camí i d'altres les hi engalten pel dret però tots aconseguim la fita.

Una gran placa que no sabem ben be perquè serveix presideix aquest cim que ens torna a fer reconèixer el paratge, el pantà de La Llosa de Vavall, Busa, Santuari de Lord...

Emprenem la tornada, ara si que ens emboliquem una mica, pel pedregar i arbres escadussers,
sembla que ja tenim el camí de tornada bo. 

Doncs no, seguim les pistes d'esqui: ara amunt ara avall. Trobem un bon ramat de xais i cabres amb el seu pastor que ens indica el camí més curt per arribar al cotxe. Havia de ser de baixada i deunidó la pujada que hem fet. 

 Un cop a casa i comprovar la ruta que hem fet i la que hauria d'haver estat, nosaltres hem fet la ruta vermella 14 quilòmetres i 1100m de desnivell i la satisfacció d'haver gaudit d'un dia fantàstic.

La Grevolosa

Dimecres 18 d'octubre

La setmana passada varem ser a la Vall d’Aran i els colors de tardor ja hi eren presents, tenim ganes de veure tardor i avui anirem a la Grevolosa.

Sortim de Taradell la Filo, en Pep i recollim a Vic a l’Antònia i en Jordi.

Trobem que han a condicionat uns pàrquings i una carbonera on es pot entendre el procés per fer el carbó.

La primera parada serà a Sant Nazari per esmorzar, fa un dia de tardor, en molts trossos tant de carretera com de camí, hem trobat la boira baixa, no hem de triar la taula per si ens toca molt el sol, esmorzem debaten el tema que fa dies que ens preocupa: l’independència. No en traiem l’aigua clara i marxem amb la mateixa preocupació, però amb les ganes de gaudir de la natura.

La tardor no es deixa veure, els arbres es mantenen verds i el terra si que està encatifat de fulles que la secada ha fet caure. La grandiositat dels faigs i la verdor de les seves capçades no et poden deixar 

indiferent. Com tampoc les arrels descalçades del terra que manifesten la duresa estenent-se com un gran pop. Donen vida i mantenen, drets com ciris, uns arbres de més de trenta metres d’alçada. El paisatge embolcallat per la boira te un aspecte fantasmagòric.

Hi trobem un personatge que ja està a punt per les festes de Nadal.

Continuem pujant per poder fer una circular. Encara no som a la carena que la pluja ens fa desdir i tirem enrere. No ha estat res, només un ruixat per empipar i fer-nos posar tot el que portàvem per protegir-nos de la pluja. Decidim allargar l’excursió prop del cotxe, en Pep recorda un salt d’aigua que un dia varen visitar. Cap allà ens dirigim i els torrents que travessem estant faltats d’aigua. El que pressentim é que el salt serà escàs.

Efectivament el paratge és preciós però del salt res de res. Haurem de tornar una altre dia. Ja de retorn a la pista passem per la casa rural del Guell on hi torbem a faltar els cavalls, no sabem si per sempre.

La casa de la foto no és el Güell, aquesta no sé com es diu. i com no pot ser d'altra manera l'Antònia ha plasmat els fruits que ens ofereix la natura.

Quatre gotes més ens han acompanyat en el camí de tornada.

Un altre dia tornarem a veure els colors de tardor i el salt d'aigua.