Dimecres dia 19 de setembre
Avui la sortida serà per la garrotxa, un cop els que hem
sortit de Taradell: en Pep, la Filo, en Ramon, l’Agnès, la Dolors C, la Dolors
R, i la Dolors A i recollit a Vic l’Antonia i en Jordi, ens dirigim cap els Hostalets d’en Bas, Un cop passada aquesta
població i fins a trobar l’ermita de Sant Simplici trenquem a la dreta per un camí sense asfaltar cap al Moli Vell,
on a pocs metres aparquem els cotxes.
L’Antonia ja comença el seu reportatge fotogràfic retratant
la pallissa d’aquest molí, diuen que és la més fotografiada de les contrades.
No triguem a trobar un corriol que transcorre pel costat de
la riera: El rec del puig. Unes boniques gorgues plenes de vegetació, ens fan
evocar les dones d’aigua,
La riera està seca i baixa molt poca aigua. Uns petits
regalims deixen veure on haurien de baixar salts d’aigua.
El corriol és
extremadament ombrívol, amb uns arbres que s’estiregassen per trobar la llum
del sol, la vegetació d’un verd espaterrant i les roques cobertes de molsa fan
del paratge un lloc idíl·lic.
La font de les Fogoses amb un bon raig i presidida
per la imatge d’una verge, una vegetació molt frondosa. Una taula feta amb una
roda de molí fa el paratge bucòlic però, avui no en farem us, tenim ganes de
esmorzar que ens toqui el sol.
Anem pujant per un camí amb el terra summament relliscós. Hem d’anar molt amb compte i tot i això no podem estalviar-nos alguna
relliscada.
Sort que estem vorejats de boixos i arrels que ens serveixen d’agafadors,
Anem treien el cap pel mig de les branques per veure roques cobertes de molsa, estratègicament
posades per envellir aquest rec sec, on només als clots hi ha aigua.
Deixem el corriol que va pujant amunt i seguint-ne un de
lleugera baixada per treure al cap i trobar la cirereta de la caminada:
Una
clariana amb un gorga que per la seva rodonesa i la seva profunditat s’ha guanyat el nom: és l’Olla es un gorg profund i d’aigua netíssima. Una paret d’uns
trenta metres amb molsa i regalims d’aigua ens fa imaginar que quan el riu va
carregat d’aigua ha de semblar el vel de la cua d’una núvia, el paratge és el
Salt de l’Olla,
Un cop admirat i fotografiat aquest indret continuem
pujant. Ara el sender ha estat modificat
i un graons recents ens faciliten la pujada.
Travessem el salt per alt, si un altre dia tornem a veure l'aigua haurem de descalçar-nos
Una clariana amb vistes als Hostalets d'en Bas al Pirineu i pre-pirineu ens farà de
menjador, el dia és clar hi ha gana.
Els mòbils no paren d’anunciar que estem
rebent molts Watshaps , sucumbim a la temptació i mirem el que està passant. Han
arrestat a 14 alts càrrecs d’institucions catalanes, i anuncien que a les dues
hi haurà una concentració de suport als detinguts a la plaça de Vic. No veiem la possibilitat d’assistir-hi. Ja tindrem més ocasions per manifestar el nostre rebuig. Van arribant missatges i arriba el de la convocatòria per avui mateix a les vuit del vespre al sucre per anar en comitiva fins a la plaça major. Ja tenim feina pel vespre!.
Continuem per prop del rec i trobem una altra olleta més petita i la paret de baixada del salt també, però igual de seca.
Tornem al camí ral de Vic a Olot a la font de les Marrades, un safareig o abeurador molt ben construït i ple d’aigua que està vigilat per dues talles de marededéus.
Continuem pujant per un camí empedrat i on un panel explica que és fruit d’una obra civil del segle XVIII i restaurat entre el 2009-2010 fins arribar al Hostal del Grau.
Ara ens desviem cap a l’esquerra per un camí no gaire definit fins a trobar un corriol ben marcat que ens durà a la mina dels bandolers, on s’hi amagaven perquè no els trobessin després de les seves malifetes.
És una esquerda d’un metre d’amplada i uns 50m. de llargada més o menys i d'una alçada irregular i destapada. Quan estava en funcionament hi posaven troncs i herba per quedar totalment a resguard. És molt curiós.
Després de saltar una gran creu de fusta protegida per filat espinós se’ns obre una vista cap a la Vall d’en Bas amb els seu camps llaurats. Les muntanyes que distingim: Sant Miquel de Castelló, el Puigsacalm i gran part dels Pirineus. Tornem enrere, endavant només hi ha precipici. I no triguem a torna a trobar altra vegada el camí ral.
De baixada gaudim més del camí empedrat i custodiat per unes parets massisses que de ben segur ens podrien parlar d’èpoques passades i guardaran que el camí no es perdi amb molts anys.
Prop d’un revolt del camí hi ha un pedró o fita amb l’escut de la ciutat de Vic i amb la inscripció “Laudetus nomen Domini” 1731.
Anem baixant depresset fins al coll del pixador dels matxos on es perd l’empedrat i continuem per un camí ample que ens deixa contemplar la casa de turisme rural l’Esquirol i ja a quatre passes amb uns camps de gira-sols ja passats, arribem al lloc on tenim els cotxes.
Ha estat una excursió molt bonica gaudint de la naturalesa
en estat pur, però ens ha deixat un gran desig de tornar-hi un dia que el rec
baixi ple.
