La Grevolosa

Dimecres 18 d'octubre

La setmana passada varem ser a la Vall d’Aran i els colors de tardor ja hi eren presents, tenim ganes de veure tardor i avui anirem a la Grevolosa.

Sortim de Taradell la Filo, en Pep i recollim a Vic a l’Antònia i en Jordi.

Trobem que han a condicionat uns pàrquings i una carbonera on es pot entendre el procés per fer el carbó.

La primera parada serà a Sant Nazari per esmorzar, fa un dia de tardor, en molts trossos tant de carretera com de camí, hem trobat la boira baixa, no hem de triar la taula per si ens toca molt el sol, esmorzem debaten el tema que fa dies que ens preocupa: l’independència. No en traiem l’aigua clara i marxem amb la mateixa preocupació, però amb les ganes de gaudir de la natura.

La tardor no es deixa veure, els arbres es mantenen verds i el terra si que està encatifat de fulles que la secada ha fet caure. La grandiositat dels faigs i la verdor de les seves capçades no et poden deixar 

indiferent. Com tampoc les arrels descalçades del terra que manifesten la duresa estenent-se com un gran pop. Donen vida i mantenen, drets com ciris, uns arbres de més de trenta metres d’alçada. El paisatge embolcallat per la boira te un aspecte fantasmagòric.

Hi trobem un personatge que ja està a punt per les festes de Nadal.

Continuem pujant per poder fer una circular. Encara no som a la carena que la pluja ens fa desdir i tirem enrere. No ha estat res, només un ruixat per empipar i fer-nos posar tot el que portàvem per protegir-nos de la pluja. Decidim allargar l’excursió prop del cotxe, en Pep recorda un salt d’aigua que un dia varen visitar. Cap allà ens dirigim i els torrents que travessem estant faltats d’aigua. El que pressentim é que el salt serà escàs.

Efectivament el paratge és preciós però del salt res de res. Haurem de tornar una altre dia. Ja de retorn a la pista passem per la casa rural del Guell on hi torbem a faltar els cavalls, no sabem si per sempre.

La casa de la foto no és el Güell, aquesta no sé com es diu. i com no pot ser d'altra manera l'Antònia ha plasmat els fruits que ens ofereix la natura.

Quatre gotes més ens han acompanyat en el camí de tornada.

Un altre dia tornarem a veure els colors de tardor i el salt d'aigua.

L'Enclusa

Dimecres 11 d'ocubre

Avui som pocs els participants a la nostra sortida del dimecres, només l'Imma l'Antónia i Jo D.Aguilar.

Sortim una hora més tard de l'habitual per tant a quarts de deu ens trobem a l'aparcament per començar a caminar cap a l'enclusa.

La temperatura és agradable i el camí, per conegut, no ens decep. Les teranyines ens ensenyen el treball de les aranyes que, incansables, teixien els paranys per aconseguir els seu àpats, avui la rosada les envelleixen especialment.

Els arboços donen un toc de color als boscos, les cireres de pastor comencen a canviar de color, algunes ja vermelles i d’altres, potser els dies sense pluja n’han estat la causa que abandonessin els arbustos i es trobin per terra.

Un cop a dalt la carena les panoràmiques de la comarca ens fan encantar, no tenim cap presa.

La senyera, que no fa gaire que ha estat canviada, s’estén majestuosa per donar-nos la benvinguda.

Avui no portem esmorzar però si que una mica de fruita i xocolata que ens ajuden a allargar l’estada a aquest punt emblemàtic el més alt del nostre municipi.

A quarts d’una som al punt de partida

Matinal a Tavertet

Dimecres dia 27

Es troben al pàrquing l’Imma, en Pep, la Filo, la Dolors Casassas, en Ramon, l’Agnès, i jo Dolors A, m’incorporo una mica més tard per problemes de despertador. La política ens te molt a l’expectativa, és el centre dels comentaris. Encara no s’ha decidit on anirem i optem per fer una excursió cap a Tavertet.

Un cop passem per Roda ja no estem tant segurs que sigui una bona decisió, la boira ha pres possessió del territori, però esperançats de que escampi, ens mantenim ferms amb la decisió.

Tavertet és un indret que sempre atrau, fins i tot embolcallat de boira fascina. Comencem la caminada rostos amunt pel costat del dipòsit d’aigua. La pujada d’avui la farem tota al començar, les vistes a la població i voltants és maquíssima.

Anem pujant i sembla que ja som a dalt però no, encara queda un tros però no es gaire fatigosa. Algun enginy dels propietaris ens fan una mica dificultós el pas: una tanca que enrampa, una escala no gaire convencional ... 

Un cop ja als plans per dins unes mates hi ha un home que busca bolets. Ens hi apropem i dins el cistell uns pinetells hi reposen. Intercanviem unes paraules i continuem caminat. No fem ni quatre passes que els primers treuen el cap, ai marededéu, a veure si s’haurà acabat la caminada! Noooo, en trobem quatre de comptats, seguim  fins que unes bardisses sens han menjat el camí i una tanca consistent ens barra el pas, hem de vorejar-la una mica i podem entrar cap el nostre recorregut.

La gana ja fa estona que es fa sentir, la boira no ha volgut marxar del tot però no és gaire espessa i ens asseiem en unes pedres on deunidó el que podem contemplar, plans i pastures que s’amaguen dins el Collsacabra.

Anem seguint ara ja donat la volta a la circular el camí molt ben marcat ens portarà fins a la cova de Cortils. 

Una gran cavitat que en temps remot va ser habitada, un gran faig amb moltes branques gruixudes, sembla que nou, corona aquest indret. Una altra bauma més petita i tornem a sortir al camí que en pocs metres ens porta a la Roca Llarga. Una roca que sobresurt a tota la cinglera i et penja a l'abisme. Un punt geodèsic ens diu que estem a 1.186 m d’alçada. 

La panoràmica que observem tot i que el dia està una mica enlleganyat és espectacular. 

La tardor ja comença a despuntar i uns aurons que ja canvien de color es mereixen una fotografia i ens col·loquem tot el grup i l’Imma ens ofereix uns anissos que opten per caure a terra i seguidament es llancen al vuit, no tenim cap ganes d’anar-los a buscar.

Ja veiem el molí de vent de l’Avenc. En arribar-hi comença la davallada seguint unes fites que ens portaran a la gran masia de l’Avenc. Les vistes segueixen sent espectaculars.

Per un corriol, existent o inventat,  anem a buscar la pista que ressegueix la cinglera envoltada de prats on les vaques pasturen pacíficament.

Els penya-segats  ens ofereixen una varietat de colors i les seves alçades vertigen.  El poble de Tavertet ens diu que per avui ja en tenim prou de caminada.

Sortida a la Garrotxa

Dimecres dia 19 de setembre

Avui la sortida serà per la garrotxa, un cop els que hem sortit de Taradell: en Pep, la Filo, en Ramon, l’Agnès, la Dolors C, la Dolors R, i la Dolors A i recollit a Vic l’Antonia i en Jordi, ens dirigim  cap els Hostalets d’en Bas, Un cop passada aquesta població i fins a trobar l’ermita de Sant Simplici trenquem a la dreta  per un camí sense asfaltar cap al Moli Vell, on a pocs metres aparquem els cotxes.

L’Antonia ja comença el seu reportatge fotogràfic retratant la pallissa d’aquest molí, diuen que és la més fotografiada de les contrades.

No triguem a trobar un corriol que transcorre pel costat de la riera: El rec del puig. Unes boniques gorgues plenes de vegetació, ens fan evocar les dones d’aigua,

La riera està seca i baixa molt poca aigua. Uns petits regalims deixen veure on haurien de baixar salts d’aigua.

El corriol és extremadament ombrívol, amb uns arbres que s’estiregassen per trobar la llum del sol, la vegetació d’un verd espaterrant i les roques cobertes de molsa fan del paratge un lloc idíl·lic.

La font de les Fogoses amb un bon raig i presidida per la imatge d’una verge, una vegetació molt frondosa. Una taula feta amb una roda de molí fa el paratge bucòlic però, avui no en farem us, tenim ganes de esmorzar que ens toqui el sol.

Anem pujant per un camí amb el terra summament relliscós. Hem d’anar molt amb compte i tot i això no podem estalviar-nos alguna relliscada.

Sort que estem vorejats de boixos i arrels que ens serveixen d’agafadors,

Anem treien el cap pel mig de les branques per veure roques cobertes de molsa, estratègicament posades per envellir aquest rec sec, on només als clots hi ha aigua.

Deixem el corriol que va pujant amunt i seguint-ne un de lleugera baixada per treure al cap i trobar la cirereta de la caminada:

Una clariana amb un gorga que per la seva rodonesa i la seva profunditat  s’ha guanyat el nom: és l’Olla es un  gorg profund i d’aigua netíssima. Una paret d’uns trenta metres amb molsa i regalims d’aigua ens fa imaginar que quan el riu va carregat d’aigua ha de semblar el vel de la cua d’una núvia, el paratge és el Salt de l’Olla,

Un cop admirat i fotografiat aquest indret continuem pujant. Ara el sender ha estat modificat i un graons recents ens faciliten la pujada.

Travessem el salt per alt, si un altre dia tornem a veure l'aigua haurem de descalçar-nos

Una clariana amb vistes als Hostalets d'en Bas al Pirineu i pre-pirineu ens farà de menjador, el dia és clar hi ha gana.

Els mòbils no paren d’anunciar que estem rebent molts Watshaps , sucumbim a la temptació i mirem el que està passant. Han arrestat a 14 alts càrrecs d’institucions catalanes, i anuncien que a les dues hi haurà una concentració de suport als detinguts a la plaça de Vic. No veiem la possibilitat d’assistir-hi. Ja tindrem més ocasions per manifestar el nostre rebuig. Van arribant missatges i arriba el de la convocatòria per avui mateix a les vuit del vespre al sucre per anar en comitiva fins a la plaça major. Ja tenim feina pel vespre!.

Continuem per prop del rec i trobem una altra olleta més petita i la paret de baixada del salt també, però igual de seca.

Tornem al camí ral de Vic a Olot a la font de les Marrades, un safareig o abeurador molt ben construït i ple d’aigua que està vigilat per dues talles de marededéus.

Continuem pujant per un camí empedrat i on un panel explica que és fruit d’una obra civil del segle XVIII i restaurat  entre el 2009-2010 fins arribar al Hostal del Grau.

Ara ens desviem cap a l’esquerra per un camí no gaire definit fins a trobar un corriol ben marcat que ens durà a la mina dels bandolers, on s’hi amagaven perquè no els trobessin després de les seves malifetes.

És una esquerda d’un metre d’amplada i uns 50m. de llargada més o menys i d'una alçada irregular i destapada. Quan estava en funcionament hi posaven troncs i herba per quedar totalment a resguard. És molt curiós. 

Després de saltar una gran creu de fusta protegida per filat espinós se’ns obre una vista cap a la Vall d’en Bas amb els seu camps llaurats. Les muntanyes que distingim: Sant Miquel de Castelló, el Puigsacalm i gran part dels Pirineus. Tornem enrere, endavant només hi ha precipici. I no triguem a torna a trobar altra vegada el camí ral.

De baixada gaudim més del camí empedrat i custodiat per unes parets massisses que de ben segur ens podrien parlar d’èpoques passades i guardaran que el camí no es perdi amb molts anys.

Prop d’un revolt del camí hi ha un pedró o fita amb l’escut de la ciutat  de Vic i amb la inscripció “Laudetus nomen Domini” 1731.

Anem baixant depresset fins al coll del pixador dels matxos on es perd l’empedrat i continuem per un camí ample que ens deixa contemplar la casa de turisme rural l’Esquirol i ja a quatre passes amb uns camps de gira-sols ja passats, arribem al lloc on tenim els cotxes.

Ha estat una excursió molt bonica gaudint de la naturalesa en estat pur, però ens ha deixat un gran desig de tornar-hi un dia que el rec baixi ple.

Resseguint el Pantà de Sau

Dimecres 13 de setembre

Som a l'aparcament, amb il·lusió i moltes ganes, la Imma, en Pep, la Filo, en Ramon, l'Agnès i D.Aguilar. A Vic recollim a l'Antònia.

La sortida serà el descobriment de l'Antònia i meu un dia que volíem anar a la barra de ferro i en ser al Salt del Cabrit veiérem un corriol que continuava per l'altra banda del riu i engrescades el seguirem. És un corriol que voreja una llengua del pantà de Sau.

Deixem els cotxes al que havia sigut el restaurant Les Gorgues, el dia es bo i potser patirem una mica de calor, però no ens espantarà pas això.

Unes passeres faciliten els pas per sobre el torrent de Les Paganes, és temporada de secada i les aigües no  baixen gaire alegrament i l'embassament no arriba, ni de bon tros, a la seva capacitat total, però el canvi de color del verd al gris l'hi dona una imatge diferent. Té el seu encant.

Un cop a dalt les passeres, en Pep no distingeix prou bé la pedra grisa d'una base d'espuma que s'ha acumulat. Ho confon, cosa que l'envia a dins al riu quedant moll com un ànec. Ell no passarà gaire calor.

Un cop netejat i comprovat que està tot sencer, continuem per un sender estret i envoltat d'uns boixos molt grans que no deixen passar el sol. Al mig dels boixos albirem el salt amb tota la seva llargada i l'aigua que li fa de mirall.

Quan s'acaben els boixos i sortim a una clariana apareix un magnífic meandre amb un illot presidit pel Monestir de Sant Pere de Casserres. Un paisatge de postal.

Creuem el camí que ens portaria a l'Esporting. Anem vorejant el pantà i amb vistes a Casserres. Amb aquesta agradable visió esmorzem, el sol pica de valent i algú se'n resguarda com pot.

La major part del camí és corriol una mica estret, però planer, fins a trobar el que s'enfila amunt per la part dreta.

Els plans del Bosch  ja ens obren les vistes cap a tota la comarca d'Osona, el Cabrarés i el Pirineu. Ens falta només trepitjar els camps i un filat per bestiar, per amb quatre gambades arribar al punt on una bandera estelada una mica malmesa fa de sentinella a uns paratges o en Serrallonga  hi devia fer de les seves i on quedava totalment desapercebut.

Un cop deliberats els noms de muntanyes i turons, emprenem el camí de tornada. Comencem per una pista però veien que ens allunyem del nostre punt de partida decidim tornar a buscar el corriol. Una línia d'electricitat ens facilita l'enllaç amb el corriol d'anada.

El sol ha anat fent el seu camí i de baixada el Monestir llueix amb tota la seva resplendor.

Amb molta prudència travessem el torrent i sense cap més incidència tonem a ser a les gorgues on tenim els cotxes.

Una cerveseta al bar Dpas a Roda de Ter. Gentilesa de la Imma per la seva recuperació i que nosaltres celebrem amb alegria.

Comença la temporada

Dimecres dia 13 començarà la nova temporada de caminades pels nostres territoris.

Esperem que aquests dies de descans ens hagin servit per arreplegar idees que ens portin a descobrir nous indrets o repetir rutes que ja coneixem però que ens agrada trepitjar, sigui en una altra estació o simplement perquè ens ho passem bé tornant-hi. Per això adjuntem una pàgina on hi posarem les idees  de les noves excursions. Ho podeu fer vosaltres mateixos o en un comentari i ja ho penjaré.

Que la nova temporada sigui plena de noves imatges i vivències divertides que ens ajudin a conèixer més aquest país tant divers que tenim.

Castell d'en Boix, cap d'any d'en Joan

12 de juliol

Degut a la forta calor avançarem l'hora de sortida a les vuit i som a l'aparcament l'Agnès, la Dolors Casassas, en Jaume, l'Antònia i jo Dolors A

Matinal al Castell d'en Boix

Avui repetim l'última sortida, tenim un motiu especial, fa 25 anys de la mort d'en Joan Montaña.

Sortim del pàrquing a les vuit i ens encaminem cap a la Serra. Avançar l'hora ha estat una bona decisió el sol encara no és gaire alt i el arbres ombregen el camí.

En arribar al Castell un grup d'homes, privilegiats com nosaltres, ja enllesteixen les últimes mossegades dels entrepans, son centellencs.

Ens asseiem al voltant del monòlit dedicat a en Joan i contemplem el nostre poble allargassat. El dia és clar i augura molta calor.

Nosaltres busquem l'ombra i anem cap a la balma gran, continuant pel camí que ens manarà cap a la collada. Durant aquest tros si que el sol es fa sentir. Un cop a aquest punt emprenem la baixada cap a Mansa, una masia que ha canviat molt en els últims anys. Ha passat del semi abandó a uns terrenys ben cuidats amb cavalls pasturant que sempre alegren el paisatge.

Arribats a les aigües aturades per la presa, l'olor d'aigua estancada ens fa arrufar el nas. El nivell de l'aigua ha baixat força i l'arbre més fotogènic de l'indret ha caigut (o l'han ajudat a caure descalçat les seves arrels del terreny pantanós) i ara sura a l'aigua. S'hi veu incivisme per les deixalles escampades per terra. Nosaltres fem el contrari i recollim el que tan de mal fa a la vista.

La forta pendent de la presa dificulta la baixada, sort que es curta! I amb un tres i no res som al torrent que ens porta records dels cracs es deixaven arreplegar o s'esmunyien de les mans.

Amb una mica de nostàlgia, enyor, i la comparança amb l'aigua que passa i mai més la tornarem a arreplegar, a les dotze tornem ser al punt de partida.

Hem volgut constatar que en Joan sempre estarà entre nosaltres.