Serra d'Ensija, Gallina Pelada i Creu de Pedra

Dimecres 7 de juny,

La sortida serà a la Serra d’Ensija amb el seu punt més alt, la Gallina Pelada. 2.307m.

Son dos quarts de vuit, una hora més d’hora que de costum. Tenim estona de cotxe i a més, volem quedar-nos a dinar a Vallcebre.

Ens trobem a l’aparcament amb en Jaume, en Ramon, l’Agnès, Pep, la Filo, Dolors A. I amb la grata sorpresa de la Dolors Ribé que feia dies que no podia venir (ser avis se’n porta molt temps) i a l’Imma que encara està convalescent i ens ha vingut a veure i a portar-nos anissos perquè en tinguem els dies que serem a Noruega. Moltes gràcies Imma. A Vic recollim en Jordi tot sol; l’Antònia no pot venir avui.

El dia està seré tot i que a muntanya hi ha rufa. 

A mesura que ens hi anem acostant el dia es posa més radiant. El  Pedraforca que apareix amb tota la seva majestuositat i enjoiat amb una anell de boira ens ofereix una imatge de postal. En un petit aparcament ens parem per poder-lo fotografiar.

Deixem els cotxes a l'aparcament de Font Freda i comencem a caminar per unes escales pel costat d’un parc equipat amb taules, bancs i barbacoes. El camí aviat es converteix en un pedregar pel mig d’un bosc de pins que s’enfila sobtadament. La pujada es fa llarga i la gana es fa sentir.

Esperem a trobar uns plans coneguts per Prats de les Planelles amb unes vistes cap al Pedraforca excepcionals i veient el nostre destí: el cap de la Gallina Pelada, serà el lloc ideal per esmorzar.

El bosc queda enrere i amagat per un turó el Refugi d'Ensija (Delgado Úbeda). No triguem a arribar-hi. El refugi pròpiament dit està tancat només el lliure resta obert. Hi ha dos llits i una llar de foc, unes taules, bancs al defora i un abeurador a prop.

Torna la pujada i en arribar al coll s’obren les vistes cap el Solsonès i el Bergadà. Contemplem indrets coneguts que anem anomenant i que en altres ocasions hem pogut trepitjar. Serra de Busa, Peguera, la Vall de Llord...

Ens queda la última pujada dura al començament però curta i arribem al cim suaument. 

Trobem l’única companyia de tota la ruta, una noia de Berga i dos gossos, la noia ens farà la fotografia del grup.

Gaudim del paisatge que ens envolta acompanyats per un dia clar, tot i que al fons hi ha una mica de calitja que no ens deixa veure el Montseny, 

però sí les muntanyes de Montserrat, per anomenar alguna cosa insignificant dins de l’immensa olla plena de muntanyes i muntanyetes. El Pirineu encara està salpicat amb clapes de neu i reconeixen cims com els Perics, el Cadí... podem gaudir de vistes a 360º.

Desfem el camí fins al coll i continuem per la carena per aconseguir fer dos cims més ara ja amb petites pujades i baixades, molt de bon fer, una pujada curta i sense camí fresat ens duu a la Creu de Ferro 2294 m. 

Una senzilla creu de ferro ens diu que hem arribat al cim. Un altre mirador espectacular.

I, com sempre que veiem cabirols, ens encantem amb una família de cinc que pugen i baixen una mica més lleugers que nosaltres. De tant en tant es paren i ens vigilen. 

Seguim carenejant i veiem un pic costerut, és el pic del Serrat Voltor, que els xerpes diuen que hi hem d’anar però que no hi anirem. Anirem a cercar el Barranc de Llobateres, un torrent sec, sooort que era sec! 

Les marques grogues i blanques del PR ens van marcant el camí més fàcil que transcorre pel mateix baixant de les aigües amb pendents considerables. Perdem alçada ràpidament i, quan falten uns dos-cents metres de desnivell, ja trobem un corriol que ens baixarà fins a trobar una pista que amb poques empentes ens portarà a la carretera. A un quilòmetre de on tenim el cotxe.

El camí paral·lel a la carretera  està habilitat amb baranes i flaquejat de flors.

Som a la primavera i com no podia ser d'altre manera hem trobat flors a per tot.

 

Son prop de les tres i volem anar a dinar al restaurant Cal Borni de Vallcebre i menjar patates emmascarades. A mig camí davant les antigues mines de carbó parem per fotografiar per ultima vegada El Pedraforca.

Dinarem al restaurant Cal Borni a Vallcebre sense patates emmascarades, no en tenen ho teníem d'haver encarregat! oooh!

Una mini migdiada arrodoneix el dia.

Avui no hi tenim l’Antònia, la fotògrafa oficial del blog, un altre dia hi posaré les fotografies, que n’han tirat altres bons fotògrafs del grup, però no les aconsegueixo tan ràpidament.   

Ja puc penjar les fotos! es veu que els hi xiulaven les orelles i en Jordi me les ha portat.

Passejada pel Montseny

Club de Polo-Can Bosch-L'Arola-Els Molins

Avui a l'aparcament ja som més colla: en Pep, en Ramon, l'Agnés, en Jaume, la Dolors C, en Jordi l'Antònia i Dolors A, farem la sortida al Montseny.

Deixem els cotxes a tocar el camp del Club de Polo, i seguint la riera de Sant Segimon,

ens dirigim cap a La Sala, masia on va néixer el bandoler Serrallonga. Un gran tronc al mig del camí per impedir el pas a vehicles motoritzats.

A pocs metres i hi ha La Sala Nova. Un corriol que surt després d'aquesta casa, ens portarà a la Font dels Avellaners, un bonic indret amb una taula feta d'una roda de molí i uns bancs que l'encerclen, el torrent a tocar, uns grans arbres i les plantes ben regades fa del lloc un indret idíl·lic.

Aniria bé per esmorzar-hi però hi fa fresca, esperarem que ens toqui el sol. Ho farem a l'ermita de l’Erola, un lloc on sempre ens sentim molt acollits al seu porxo.

Continuem pel mig de fajos i castanyers centenaris amb el rerefons de l’aigua baixant alegre per petits salts. Més endavant el bosc s’aclareix degut a una gran quantitat d’arbres tallats.

Anem pujant per corriol no gaire fressat, ja que amb la talla d'arbres s'ha anat perdent.

Ens fa una mica de llàstima que n'hagin tallat tants.

Castanyers nuats, amb figures de tota mena i amb cavitats que be s'hi pot posar una persona a dins.

Arribem a un pla a les envistes de Viladrau i comença el descens.

El camí és de bon fer encara que en algun lloc, per poder aconseguir el camí que ens portarà a l'aparcament, hem de baixar una mica pel dret. Sort que en Pep sempre sap cap on hem d’anar!

Arribem a la casa dels Molins, la casa natal del nostre company Ramon.

Un bonic rellotge de sol presideix la façana. És una casa molt gran amb dues masoveries. Una sembla estar habitada. En Ramon ens acompanya a un indret on hi ha una taula i un dipòsit i aprofitem per pellucar una mica i fer el trago.

Voregem l’hípica i arribem a la Riera Major, no la traspassarem, tot i que hi ha una palanca per fer-ho. A pocs metres es barregen les aigües de la Riera Major amb les de la riera que baixa de Sant Segimon i un pont ens facilita el traspàs.

Som al lloc on els cavalls hi tenen l'estada, fan molt goig, van nets i pentinats. Amb un tres i no res, arribem  a l’aparcament.

Una matinal molt ombribola, sense dificultat que ens ha obsequiat amb els primers fruits dels maduixers.

Coll de Bracons - la Grevolosa - Sant Nazari - Pic de l'Àguila - Coll de Bracons

Dimecres 24 de maig de 2017

Avui serem en Pep, la Filo, en Ramon, l'Agnès, Dolors A. en Jordi i l'Antònia qui caminarem per aquests varals.

Sortim puntualment del pàrquing per trobar-nos a Vic amb l'Antònia i en Jordi.

Aparcarem al Coll de Bracons amb comoditat. S'hi hagéssim arribat dos minuts més tard ho hauríem tingut més difícil: uns quants cotxes arriben al mateix temps que nosaltres. Son una colla nombrosa d'homes més aviat joves, de bon veure i trempats. Sembla que van la Puigsacalm directament. Nosaltres farem més volta.

Per començar, agafem el camí per l'altre costat del que fem habitualment i, al contrari també,

comencem en baixada, i més baixada... som a la Grevolosa. El bosc, com sempre, no defrauda gens. Els faigs vestits de poc de color verd clar arrelats en les profunditats i els ocells amb els seus cants fan el lloc idíl·lic.

Continuem fins arribar a Sant Nazari. Dues taules, una a l'ombra i l'altra al sol, conviden a seure-hi. Triem la de l'ombra, el sol comença a escalfar. S'hi està bé al lloc i l'esmorzar s'allarga una mica amb postres de maduixes i cireres que bé s'ho valia assaborir-les. Som al lloc més baix de la ruta.

Ara toca a pujar, per un corriol molt fressat. Anem pujant suaument però sempre amunt. Travessem la carretera de la Vola i hi caminem un trosset, potser uns cent metres i, en un revolt, un altre corriol ens enfilarà cap a la nostra fita: el Pic de l'Àguila. El camí és ombrívol, sort en tenim!, ja que la calor es fa sentir.

Passem per un abeurador amb un sostre de volta molt curiós i amunt, amunt... En arribar al coll el camí ja planeja una mica però va pujant.

En arribar a sota al Pic per poder-lo assolir hem de fer quatre grimpades.

Una senyera maltractada pel temps corona el pic. Som a 1.342 m d'alçada.

Una vista de 360º se'ns obra davant nostre. Ja no ens recordem el que hem suat per arribar-hi.

És espectacular! Tenint el món als nostres peus traiem de la motxilla alguns queviures i els endrapem,

La vista és mereix que anem anomenat el que veiem: Pirineus, Montgrony  Cabrera, Pla d'Aiats, el Montseny, la Plana... i molts dels seus pobles: Sant Vicenç de Torelló, Sant Pere, Torelló, Manlleu...

Ara toca baixar. Recollim els bastons ja que per fer la grimpada ens ha anat més bé sense i cap avall que fa baixada! El camí és molt bonic: el terra encatifat de fulles marrons, els arbres altius i ofenosos amb el vestit acabat d'estrenar,

pedres centenàries fan d'esglaons i amb cura  per on posem els peus anem perdent alçada.

Arribem el coll de sant Bartomeu on enllacem amb el corriol que baixa del Puigsacalm  i

amb poques empentes ja som a Coll de Bracons. Els cotxes que aparcaven quan hem arribat ara surten. Hi hem emprat la mateixa estona.

L'Antònia ha gaudit retratant les flors, encara som a la primavera i llueixen amb la seva destresa.

Ha estat un dia fantàstic i una ruta circular molt maca. 

Guilleries

Dimecres 17 de maig

Pocs participants, En Pep i la Filo, l'Antònia i en Jordi.

Tavèrnoles - font de la Baronesa- Sant Feliuet de Sabassona - castell de S'avellana - Balmes de sota santa Magdalena

Avui no he participat de la caminada, només posaré les fotos de l'Antònia 

Església de Sant Esteve de Tavèrnoles  

Font de la Baronesa.
Llegenda de la Font de la Baronesa de Tavèrnoles

Sembla que durant l’època de les creuades el baró de Savassona també va voler participar en la lluita per alliberar la Terra Santa dels musulmans. Mentre feia els preparatius, abans de marxar, va tenir cura d’avisar el seu millor criat perquè cuidés de ben a prop la seva jove i encantadora esposa durant la seva absència per les terres hostils de l’Orient Mitjà.

Així doncs, els dies passaven lentament per a la baronessa, a qui no arribaven mai notícies del seu estimat espòs. Sovint les tardes assolellades solia passejar pel romàntic camí que va des del castell a la font de la Baronessa, sempre vigilada pel millor amic del baró. Tant temps fou així, i es allò que diuen: tant va el cantir a la font…..La qüestió és que el criat i la baronessa es van enamorar.

Com que era un amor secret des del camí de la font vigilaven la pujada del Roc del Llum per si tornava el baró. El cas és que el baró ja en aquells temps era desconfiat i poc amic dels visitants, i en comptes de tornar pel Roc del Llum, com hauria estat habitual, va venir per Can Janot. Va enfilar la pujada del Pla del Castell, i va aparèixer de sobte per damunt la font de la Baronessa i enxampà de ple els dos passerells.El baró, ofès, va matar a cops d’espasa l’esposa i el criat. Com a record d’aquest fet tan sagnant, des de llavors fins encara avui en dia, totes les nits de lluna plena, passejant pel camí de la font i mirant fixament la lluna, es pot distingir clarament la imatge de la baronessa amb tota la llarga cabellera rossa i vestida amb una túnica blanca amb el criat molt a prop seu. Però només els veuen els homes que, com el baró, han estat enganyats per la seva esposa.

Recopilació del Text de la Llegenda : Ramon Soléplanta d'orella d'ós

L'orella d'ós (Ramonda myconi) és una planta de la família de lesgesneriàcies. Popularment també és coneguda com a herba peluda, borraina, herba tossera i borratja de roca

Mirador de Sant Feliuet de Savassona   amb el Collsacabra al fons

Ermita de Sant Feliuet
Sant Feliuet de Savassona és una església preromànica, en un planell on s'assenta en roca viva i envoltada de tombes antropomorfes.

Castell de s'Avellana

Actualment el Castell de s’Avellana està en ruïnes.
Era un castell-fortalesa del qual es conserven restes del que van ser els murs, una escala i la base d’una torre.
Està situat darrera el Puig de Conangle, sobre un extrem rocós i molt proper al riu Ter.

La primavera llueix


Una balma amb pou

Balma que en un temps llunyà podria haver estat habitada

Una gran llosa li fa de teulada

Camí de Serrabou i planejant s'arriba altre volta a Tavèrnoles

Serrabou era una de les moltes famílies de grans propietaris agrícoles que arreu de Catalunya tenien poders municipals i incidien en la vida pública de les comunitats locals: fins ben entrat el segle XIX els Serrabou de Tavèrnoles van ostentar repetidament els càrrecs de batlle i jutge de pau del municipi i apareixen de manera repetida com a testimonis en els judicis de concòrdia i monopolitzaven la distribució de mercaderies de primera necessitat (vi, sal, pesca salada, tabac, etc.)

També, fins a mitjan segle XVIII, el mas Serrabou feia la funció d’ajuntament de Tavèrnoles i alguns dels seus membres eren rectors de Folgueroles o de Tavèrnoles. És per aquest motiu que a l’arxiu de la casa es conserven documents tant públics com eclesiàstics.

Jordi Vilamala Salvans