Guilleries

Dimecres 17 de maig

Pocs participants, En Pep i la Filo, l'Antònia i en Jordi.

Tavèrnoles - font de la Baronesa- Sant Feliuet de Sabassona - castell de S'avellana - Balmes de sota santa Magdalena

Avui no he participat de la caminada, només posaré les fotos de l'Antònia 

Església de Sant Esteve de Tavèrnoles  

Font de la Baronesa.
Llegenda de la Font de la Baronesa de Tavèrnoles

Sembla que durant l’època de les creuades el baró de Savassona també va voler participar en la lluita per alliberar la Terra Santa dels musulmans. Mentre feia els preparatius, abans de marxar, va tenir cura d’avisar el seu millor criat perquè cuidés de ben a prop la seva jove i encantadora esposa durant la seva absència per les terres hostils de l’Orient Mitjà.

Així doncs, els dies passaven lentament per a la baronessa, a qui no arribaven mai notícies del seu estimat espòs. Sovint les tardes assolellades solia passejar pel romàntic camí que va des del castell a la font de la Baronessa, sempre vigilada pel millor amic del baró. Tant temps fou així, i es allò que diuen: tant va el cantir a la font…..La qüestió és que el criat i la baronessa es van enamorar.

Com que era un amor secret des del camí de la font vigilaven la pujada del Roc del Llum per si tornava el baró. El cas és que el baró ja en aquells temps era desconfiat i poc amic dels visitants, i en comptes de tornar pel Roc del Llum, com hauria estat habitual, va venir per Can Janot. Va enfilar la pujada del Pla del Castell, i va aparèixer de sobte per damunt la font de la Baronessa i enxampà de ple els dos passerells.El baró, ofès, va matar a cops d’espasa l’esposa i el criat. Com a record d’aquest fet tan sagnant, des de llavors fins encara avui en dia, totes les nits de lluna plena, passejant pel camí de la font i mirant fixament la lluna, es pot distingir clarament la imatge de la baronessa amb tota la llarga cabellera rossa i vestida amb una túnica blanca amb el criat molt a prop seu. Però només els veuen els homes que, com el baró, han estat enganyats per la seva esposa.

Recopilació del Text de la Llegenda : Ramon Soléplanta d'orella d'ós

L'orella d'ós (Ramonda myconi) és una planta de la família de lesgesneriàcies. Popularment també és coneguda com a herba peluda, borraina, herba tossera i borratja de roca

Mirador de Sant Feliuet de Savassona   amb el Collsacabra al fons

Ermita de Sant Feliuet
Sant Feliuet de Savassona és una església preromànica, en un planell on s'assenta en roca viva i envoltada de tombes antropomorfes.

Castell de s'Avellana

Actualment el Castell de s’Avellana està en ruïnes.
Era un castell-fortalesa del qual es conserven restes del que van ser els murs, una escala i la base d’una torre.
Està situat darrera el Puig de Conangle, sobre un extrem rocós i molt proper al riu Ter.

La primavera llueix


Una balma amb pou

Balma que en un temps llunyà podria haver estat habitada

Una gran llosa li fa de teulada

Camí de Serrabou i planejant s'arriba altre volta a Tavèrnoles

Serrabou era una de les moltes famílies de grans propietaris agrícoles que arreu de Catalunya tenien poders municipals i incidien en la vida pública de les comunitats locals: fins ben entrat el segle XIX els Serrabou de Tavèrnoles van ostentar repetidament els càrrecs de batlle i jutge de pau del municipi i apareixen de manera repetida com a testimonis en els judicis de concòrdia i monopolitzaven la distribució de mercaderies de primera necessitat (vi, sal, pesca salada, tabac, etc.)

També, fins a mitjan segle XVIII, el mas Serrabou feia la funció d’ajuntament de Tavèrnoles i alguns dels seus membres eren rectors de Folgueroles o de Tavèrnoles. És per aquest motiu que a l’arxiu de la casa es conserven documents tant públics com eclesiàstics.

Jordi Vilamala Salvans

Santa Pau - Finestres - Puigsallança

Dimecres 10 de maig,

Avui, amb el permís del temps, farem l'excursió planificada per la setmana passada, Santa Pau, Finestres i Puigsallança

Sortim del bonic poble de Santa Pau. Hem travessat la seva plaça porxada i algun dels seus carrerons estrets i ben cuidats per dirigir-nos cap el camí del cementiri que el deixarem a la nostra dreta.



Uns horts molt cuidats, amb verdures i llegums molt ufanoses ens diuen adéu.

Comencem a pujar per un camí seguint les marques grogues i amb el GPS d'ajuda, a poc a poc, anem guanyat la muntanya.

L'enrunada d'El Cargol, amb vistes a uns prats salpicats d'arbres que han assaborit la suor de la primavera i encerclats de turons d'un verd canviant, serà el nostre menjador del primer àpat del dia.

Per corriols costeruts anem agafant alçada. En diverses ocasions travessem la pista. La vegetació omple tot el sol dels boscos que canvien l'arbratge, ara alzinars, ara fagedes amb els seus arbres altíssims i d'un verd resplendent. Seguim uns camins empedrats pel costat d'una riera seca,

però amb unes pedres moltes vegades cobertes de molsa i pujant sense parar, amb algun entrebanc pel mig,

arribem a un Oratori dedicat a sant Antoni i, des de aquí, ara planejant, arribem a Santa Maria de Finestres.

El lloc ens sorprèn per la grandària dels edificis: una casa gran i una capella que no podem visitar perquè està tancada, formen un bonic conjunt net i endreçat amb unes vistes precioses.

Un castell totalment enrunat ens espera una mica més amunt a sobre uns roquissars. Les vistes encara milloren. Santa Maria hi dóna un punt de vida al paisatge.

El sòl empedrat formant bonics esglaons també ens ajuda a arribar al castell, només la cisterna ha aguantat el pas dels anys, i uns pessebres de diferents centres excursionistes coronen el cim.

Desfem un tros de la ruta. Un pas una mica dificultós ens apropa al Forat de l'Ovella. Un esborranc a la roca ens deixa veure el canvi de color dels arbres de fulla caduca i els que tot just l'acaben de posar. Tornem a pujar pel mig de faigs i alzines per camins amb ziga-zagues que suavitzen el fort desnivell.

Uns petits balcons ens deixen contemplar el paisatge. Sense ells només gaudiríem del bosc, que no és poc, està preciós.

El punt geodèsic del Puigsellança ens diu que estem a 1.033 m d'alçada sobre el nivell del mar.

Emprenem la baixada i en un d'aquests balcons hi dinem.

Només ens queda un baixada pronunciada i les primeres cases ja ens anuncien que estem arribant altre volta a Santa Pau

on ara farem una parada al bar-restaurant Can Menció i degustarem una cervesa ben asseguts a la terrassa i contemplant el conjunt d'arcades, campanar i església que després visitarem.

Les flors han adornat els camins.

Si féssim servir un qualificatiu per avaluar aquesta excursió seria sense cap dubte el d'excel·lent.

Roses - Cala Montjoi

Dimecres 3 de març,

Avui el plantejament de l'excursió serà Santa Pau, Finestres, Puigllança

Però no sempre els plans es poden seguir i un cop a Olot el temps no acompanya gaire, boira a sobre les muntanyes i una pluja fina ens fa replantejar la ruta. Cap al mar sembla que no està tant tapat i decidim anar a Roses a fer un tros del camí de Ronda.

Aparquem al port de Roses i encaminem els nostres passos cap a Cadaqués. Serà fins on puguem i el temps permeti.

A sota el far presidit pel castell de la Trinitat, esmorzem. El mar està com un mirall, tot i ser-hi a tocar no sentim l'espetegar de les onades de color gris ja que emmiralla el color del cel. Hi regna la pau i la tranquil·litat.

Anem caminat per corriols serpentejant la costa a la nostre esquerra. Anem pujant i baixant. El camí està vorejat de flors. Al terra unes pedres molt esmolades semblem de marbre. Els pins, el matolls, la varietat de flors de molts colors, les cales, els penya-segats... és un gust anar caminat per aquests verals.




A quarts de dues arribem a la Cala Montjoi, on hi veiem les obres que hi fan al recinte del restaurant del Bullí. En un raconet acollidor hi dinarem. Abans però, hi haurà algú que s'hi banyarà.

L'aigua no és extremadament freda. El contrast no és molt gran.

Anem contemplant el Cap Norfeu però el deixarem per un altre dia.

S'ha anat fent tard i donem la volta i encarem el camí de tornada.

Amb el pas alegre desfem el camí. Ens cau alguna gota i és un altre al·licient per allargar el pas. Passem per Canyelles Grosses o de l'Amadraba  per la carretera per estalviar la marrada de la cala.

En arribar a la Punta Falconera agafem un corriol que ens ensenya els búnquers, una herència del general Franco que els va fer construir entre el 1945 i el 1946.

Arribem a Roses amb ganes de fer la cervesa i ens les fem passar en una arrosaria a tocar del port.

Per la carretera de tornada ens fa un bon ruixat. Passem per Olot i ja ho diuen que: és l'orinal del món, i Si no plou a Olot no plou en lloc. (Joan Amades, Folklore de Catalunya )

Montsant

Sortida al Montsant, dies 30 d’abril i 1 de maig

Érem pocs els caminadors que ens havíem apuntat per la sortida al Montsant. En Jordi l’Antònia, Dolors A i en Pep i la Filo que a última hora els sortí un contratemps i no ens varen poder acompanyar.

A 2/4 de 7 sortim de Taradell per dirigir-nos cap a terres del Priorat per fer dues sortides a la serralada del Montsant.

La parada i fonda serà a la població d’Ulldemolins a la fonda Toldrà, però al matí hi passarem de llarg, les ganes de trepitjar la muntanya que vèiem al davant ens apressaven. Tenim al davant una gran muralla de cingles, quin serà el que superarem?

Deixem el cotxe davant del refugi Montsant d'Albarca, una petita i pintoresca població on esmorzarem.

El dia està rúfol i fa fred, però tenim il·lusió i comencem a caminar.

Avui en Jordi i el seu GPS ens portaran per aquestes muntanyes sorprenents pels colors i les formes que els hi han donant els anys.

Badoquem que si bolets, que si animals, que si cares de persones...

i en poca estona arribem a Sant Joan del Codolar un bonic i cuidat indret. Una parella jove del Bergadà ens fan la fotografia perquè hi pugui sortir tota l’expedició.

Ara el camí fa pujada però les moltes llaçades no el fa costós. En sortir del bosc ja podem albirar el que serà el nostre cim, Roca Corbatera de 1163m, el pic més alt del Montsant.

Passarem per la Cova Santa, un forat molt profund on no es veu el final, i pel Crist de la Sang, un monument amb un sant Crist i amb una base que fa de taula d’orientació.

Abans d’arribar al pic trobem la parella que ens ha fet de fotògrafs i encara estan esglaiats per on han hagut de guanyar el desnivell de la muntanya.

Un cop assolit el pic lamentem no tenir més visibilitat, ja que quan escampa la boira impressiona.

Ens desviem de la ruta per anar a visitar l’ermita de la Marededeu del Montsant on hi dinarem.

Anem baixant i passem per la Cova del Moloner una gran cavitat amb una columna natural que sembla aguantar la pedra que li fa de sostre.

Molt tros del camí l’hem fet per la lleixa amb uns grans espadats als nostres peus i envoltats de flors.

Ha estat una excursió no gaire exigent i molt bonica.

Pel mig de la boira hem intuït la Població de Siurana amb el seu pantà al fons i ja amb el cotxe, ens hi arribem.

Siurana, una població encimbellada dalt d’una cinglera acolorida de marrons, grocs vermells... et transporta a uns altres temps on conten que: Abdelazia, la reina mora, abans de veure’s sotmesa als cristians, va preferir estimbar-se d’un cingle amb el seu cavall. I l’animal en la seva inútil resistència, va deixar sobre la roca, marcada per sempre més, la petja de la seva ferradura. I amb ella desaparegué el darrer baluard sarraí de Catalunya. 

Resseguim tots els racons i acabem prenen una cervesa.

El dia dona per molt i encara podem visitar Prades, amb el sobrenom de la Vila Vermella, ja que moltes de les construccions son fetes per pedra vermella. La seva plaça porxada presidida per l’església la fa majestuosa i la seva font de quatre canells on un dia a l’any s’hi celebra la popular festa del Cava, pel juliol, en la qual és típic fer-hi rajar xampany.

Ara si que anem cap a Ulldemolins, on abans de sopar encara li farem una visita. Un xàfec ens abrigarà i l'apaivagarem sota el porxo de l’ermita del Loreto.

Una sopa calenta i la típica truita amb suc abans d'un son reparador ens deixarà amb condicions per afrontar l’aventura de l’endemà.

Ulldemolins celebra, cada segon diumenge de març, una de les seves festes més populars: la festa de la truita d’espinacs amb suc. Una festa gastronòmica que demostra l'hospitalitat dels seus habitants, que aquest dia conviden a menjar a tots els que s'hi atansen un plat típic del temps de Quaresma al Priorat.

La recepta

Ingredients per a 4 persones:

* 3/4 kg d'espinacs
* 1 grapat de fesols
* 6 talls de bacallà dessalat
* 1 cabeça d'alls
* 2 cullerades de farina
* 1 polsim de pebre vermell
* 1/2 aigua o brou de pollastre o carn
* Picada: unes quantes ametlles, avellanes, nous i pinyons (o els que es tingui)

Fem la truita amb els espinacs i els fesols i la reservem. Posem a la cassola oli a escalfar, hi posem el bacallà i quan ja és fregit el retirem. Fem un sofregit amb els alls i quan són rossets hi afegim dues cullerades de farina. Quan la farina és daurada hi posem la picada d'ametlles, avellanes, nous, pinyons i una mica de pebre vermell. Remenem i hi afegim l'aigua o bé el brou. Quan arrenca el bull, col·loquem la truita al suquet al mateix temps que el bacallà i deixem que faci un xup xup breu d'uns cinc minuts.

Recepta de la Fonda Toldrà d'Ulldemolins

Dia 1,

A les vuit ja voltem pel poble per buscar un forn on comprar el pa per dinar.

Anem a esmorzar a la fonda i cap a Morera del Montsant, la vistositat de les vinyes que han començat a treure les fulles ens fa fer una parada per contemplar i fotografiar aquest paisatge que no és habitual per nosaltres.

Deixem el cotxe a l'aparcament de la morera del Montsant i enfilarem cap a la Serra Major,

passant pel Grau (canal estreta) dels Barrots on hem de fer servir les mans per guanyar el desnivell i encara no n’hi ha prou. Uns claus posats estratègicament ens ajudaran a pujar fins a una mica d'esplanada, esplanada, esplanada... és un dir.

Ajupits la motxilla ens tocava el sostre. Una gran pedra ens barra el pas cap a l’altra cantó, a nosaltres ens sembla no ser capaços de travessar-la, i busquem una alternativa seguint un camí fressat que ens porta a peu d’una via d’escalada, havent comprovat que l’alternativa és més dificultosa, tornem enrere i amb el cor fort com un puny decidim travessar el que l’Antònia deia que no faria,

el camí és aeri total amb vistes a l'infinit.

Hi donem una ullada però no ens encantem gaire ja que vigilem molt on posem els peus. Arribem al balcó del Priorat on s’hi entra salvant una canal per una pedra equipada amb un passamà.

Aquí sí que parem per contemplar tota la magnitud que tenim als peus i a l’horitzó.

Camí estret i penjat en alguns llocs equipat amb cables que ens ajudaran a creuar-lo amb seguretat.

Uuuuuuuuuufffffffffffffff! prova superada!

Som a la Serra Major. Ara sí que podem contemplar el paisatge sense por. Ho veiem tot. Avui el dia és clar, tot i que fa força vent. El Pirineu que encara porta barret blanc, des del Cap de Creus fins al Francés. No sé si tot, però ens ho sembla: la plana de Lleida, el Priorat i el Baix Camp fins al mar. És fabulós i al mig de tanta bellesa per contemplar hi fem un mos.

 

Al nostre davant hi tenim el Piló de Senyalets, un punt geodèsic 1.106m., anem continuant fins al solitari Pi del Cugat

on deixarem el camí principal per baixar per un corriol, sort del GPS nosaltres no l'hauríem vist, que ens porta al Clot del Cirer.

Un paratge preciós per la vegetació humida que no hem trobat en cap més lloc, una font, arbres frondosos i cavitats a les parets, un oasi o paradís, ens fa aquesta percepció, a nosaltres i altra gent que hi acampa.

Remuntem per entre arbres florits altre cop cap a la Serra Major per baixar per el Grau de Setfores.

Anem baixant i planejant per la cornisa buscant un bon menjador per dinar, un cop tret el que portem a la motxilla mirem les parets que tenim al davant i uns escaladors que pujaven i baixaven per les parets. Reprenem el camí que només uns pasos una mica delicats equipats amb un cable, ens portarà fins a la Morera del Montsant

Una cerveseta al poble, posa punt i final a l’aventura d’avui.

Ho tenim a tocar i visitem la grandiosa cartoixa D’Escala Dei.

...de Provença vingueren al segle XII els monjos de l’Ordre de la Cartoixa a construir un monestir i fundaren així la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Escolliren un paratge singular, protegit per la Serra Major de Montsant, on un pastor hi havia somiat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d’un pi, d’aquí el nom Escaladei o “escala de Déu”.
La cartoixa va subsistir fins el 1835, travessant èpoques de gran esplendor. Durant set segles els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de les vinyes. El Prior, d’aquí el nom de la comarca, podia exercir justícia i era el batlle general del pobles de la zona centre de l’actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d’origen vinícola Priorat.

De tornada podem meravellar-nos amb les moltes vinyes que hi ha per tot el Priorat.

Hem gaudit molt de la sortida acompanyats per el bon temps.