Molí de la Bertrana

Dimecres 12 d’abril

Avui només l'Antònia i jo ens trobem per anar a caminar, és dimecres sant i uns per aquí i d'altres per allà, ens em quedat soles.

Anirem al molí de la Bertrana, deixant el cotxe, al deteriorat pel temps restaurant "les Gorgues".

Un corriol ens porta al primer salt, és el del cabrit, encara baixa força aigua.

Unes passes més enllà i ja podem veure un altra salt, no sé a quin l'han batejat amb el nom del cabrit.

Avui l'Antònia no porta la càmera i seré jo qui amb, poca traça, tiraré les fotos.

Sortim a les esplèndides terrasses per contemplar, la grandiositat de l'engorjat presidit pel salt de la barra de ferro.

Travessem la riera per unes passarel·les de pedra. el camí és es de bon fer i entre contemplar i xerrar el molí es va acostant. En deixar el que ens portaria cap a l'Esquirol ens sembla que avui és més lluminós, potser perquè els arbres no tenen totes les seves fulles. En arribar al molí ja en sabem la causa: l'han arranjat, per nosaltres li han tret molt d'encant, sembla nou.

Però l'entorn està exuberant, les aigües de la bassa reflexant la gran paret amb la diversitat de grisos, els arbres amb el tons de verds acabats d'estrenar. Ens entretenim una estona mirant les tisores que neden tranquil·lament projectant les seves ombres al fons de l'aigua.

És hora d'esmorzar, no tenim pressa.

Creuem la riera i seguim per un camí preciós. Immenses roques fan de sentinelles, els arbres i les roques plenes de molsa, només falten els follets per trobar-nos al bosc encantat.

No sabem si anem bé però la direcció és bona i l'anem seguint, tot d’una s’obra i podem admirar les muntanyes de Cabrera, Pla d'Ayats, una de nevada que potser és el Puigmal, el Puigsacalm... Manlleu al fons... no sabem posar-li nom a tot el que veiem, preciós.

No triguem a sortir a una carretera asfaltada que sembla que recordem d’haver-hi passat en una altra ocasió, la seguim fins a trobar Sant Bartomeu Sesgorgues.

Aquí seguim per un altre corriol que va baixant, baixant fins a trobar a la casa de Setfores,

Una parella que està carregant un cotxe ens indiquen els camins. N’hi ha un que tindríem d’agafar-nos per una corda i l’altre que potser ens mullarem els peus. Ens arribem fins al mirador on un grup de canalla se’ns acosta per poder tocar la nostra gossa: la Cuca. Ens diuen que han dormit aquí. Admirem el salt de la barra de ferro que fa unes hores teníem als nostres peus.

El camí es dret i relliscós, hem de vigilar. Ja som a baix. No veiem per on continua però l’instint ens diu que riera avall.

Ja ens hem mullat els peus, i ja no bé d’una mica. Anem torejant pedres i aigua. Som a sota la barra de ferro.

Una mica més avall i trobem el corriol que ens tornarà a pujar fins a trobar el camí que hem fet al matí. Son quarts de tres i mengem del que ens queda a la motxilla, carquinyolis, xocolata i taronja. Amb les forces renovades i amb pas lleuger tornem a ser al lloc de sortida.

Sant Sebastià

Dimecres, 5 d'abril

Agafem la carretera de Prats i aparquem prop de Sant Joan del Galí.

El GPS ens marca que caminem per la carretera i nosaltres fem cas al Xerpa, en arribar el trencall de la casa del Molí de la Pujada on deixem l’asfalt i comença la pujada per camí de carro (que escurcem una mica per alguna drecera) fins arribar als plans de Sant Sebastià. Un indret obert a grans camps verdíssims amb vistes al Pirineu. Encara falta una pujada no tant pronunciada fins arribar a l’ermita de Sant Sebastià.

El balcó privilegiat per observar la comarca ens entretén una mica abans de ser rebuts pels prohoms que varen signar el pacte dels vigatans en unes escultures de ferro.

El pacte dels Vigatans

A la reunió de l'ermita de Sant Sebastià, el 17 de maig de 1705, hi van assistir Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Anton Martí (de Vic), Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria (de Manlleu), Francesc Macià Ambert, 'Bac de Roda' (de Roda de Ter), Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc (de Perafita), i Josep Moragues i Mas (de Sant Hilari Sacalm).

S'hi acordà l'arrenglerament del Principat amb la Gran Aliança anglesa, neerlandesa i portuguesa contra el pretendent Felip d'Anjou, a més del compromís d'aportar milers d'homes de la vegueria de Vic a l'imminent setge sobre Barcelona, aleshores sota control del tirànic virrei borbònic Velasco. L'acord dels Vigatans fou la base que serví per a signar, el 20 de juny d'aquell mateix any, l'anomenat pacte militar de Gènova, amb un representant plenipotenciari de la reina d'Anglaterra.

Un cop fet les honors, ens asseiem per satisfer els plaers de l’estómac i la vista, ja que la comarca està vestida de primavera: els camps, el Montseny, els turons. Ens acaba d’arrodonir el paisatge un globus que veiem aterrar.

La baixada la farem per el cantó de Santa Eulària passat prop del Soler Botey i d’altres masies grans i ben cuidades.

El camí és ample i va bé per anar baixant tot xerrant, avui amb la novetat que han de fer una intervenció quirúrgica a l’Imma, tots hi diem la nostra i desitgem que li vagi molt bé.

Voregem Santa Eulària i la Guixa on en arribar a la casa de la Codina deixem el camí del costat del Mèder i agafem direcció a sant Joan del Galí passat a prop d’uns camps on hi fan investigació de blat en uns espais rectangulars de diferents varietats del cereal.



Divendres és la Marededéu dels Dolors i ho volem celebrar a Can Pamplona amb una cervesa ben fresqueta.

Gualba. Montseny

Dimecres, 29 de març

En trobem al pàrquing, Dolors C, Jaume, Ramon, l'Agnés, Pep, la Filo, Dolors A i a la benzinera de Calldetenes en Jordi i l'Antònia

Arribem a la població de Gualba que travessem per arribar al parc mediambiental on hi ha una noia que ens informa de les condicions i preu per entrar al parc. No ens convencen i donem mitja volta i deixem els cotxes en un camí rural. Haurem de caminar una mica més del previst, no passa res.

Emprenem una pujada, que s'anirà fent llarga i costeruda sentint el soroll de l'aigua.

Contemplant el salt de Gualba que diuen que fa 133 m.

Baixa cabalós però aquest no el podem veure de prop, en veurem d'altres de molt bonics. Quan arribem gairebé  i esmorzem, ja l'hem sobrepassat.

Caminem una estona prop de la riera i trobem dos salts amb unes gorgues als seus peus, no ens hi banyem ho deixarem per l'estiu, a un hi hem d'arribar torejant l'aigua arrapats per les branques i arrels amb alguna sucada d'espardenyes.

Anem pujant una hora per un corriol ben marcat i, a vegades, gairebé grimpant, però res ens impedeix de seguir el trac, avui amb dos GPS.

El camí també va paral·lel a una canonada i per sota una línia elèctrica, tot pujada, fins arribar a les restes d'un polvorí. Arribem al gorg negre encastat dins les roques i alimentat per un bonic i alegre salt.

El Gorg Negre

Sempre, abans de les tempestes, del Gorg Negre naixien fils de boira que s’enfilaven muntanya amunt, fins a formar un gran núvol negre. Aquestes tempestes eren produïdes per els bruixots i les bruixes que es banyaven el Gorg Negre. Després de les tempestes se sentien rialles d’alegries d’aquells éssers.

Ja, des de temps antics se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en fi, no es va dubtar més de què els diferents fets estranys que queien sobre el poble de Gualba venien d’aquells éssers.

Un dia el capellà amb la finalitat de posar fi a aquests rumors, va agafar una creu de ferro i aigua beneïda i es va dirigir cap al Gorg Negre amb els escolans al darrera formant una processó. Diuen que un cop allà, van poder veure com les aigües bullien degut al nerviosisme de les bruixes en veure les intencions del rector. Ell, decidit, va aixecar el braç amb tota la seva força i va escampar aigua beneïda per les pedres del Gorg. Quan l’aigua va ajuntar-se amb l’aigua de Gorg es varen sentir uns xiscles de les bruixes i els bruixots. Amb aquesta benedicció quedaven atrapats al fons del Gorg Negre, per sempre més.

El capellà va fer clavar la creu a dalt de tot de la muntanya on abans sortia el núvol negre i es diu que des de llavors no s’han tornat a veure més bruixes, ni bruixots ni nuvolades. Però diuen que si t’hi fixes molt a l’ombra de les aigües encara es poden veure els rostres de les bruixes atrapades."

Pugem per un pedregar fins a la creu. Davant nostre en un altre cim una altra creu. Al fons una magnífica panoràmica: sant Celoni, Gualba, el Montnegre... i el mar.



Encara no hem acabat la pujada i trobem la central numero dos. Continuem rostos amunt fins al peu del castell de Can Prat, on dinem. Ara si que comença una llarga baixada que farem per pista,

contemplant les panoràmiques. Tot va molt bé i anem xerrant alegrement i salvant algun obstacle del camí.




fins que trobem uns ruscos d'abelles que ens declaren la guerra i, qui més, qui menys, en sortim picats.

Passem per el costat de la masia de Can Prat. on la llegenda explica:

LA DONA D’AIGUA DEL GORG NEGRE DE GUALBA

Fa molts i molts anys un home vivia a prop del Gorg Negre de, en una masia gran i vella treballant la terra i tenint cura del bestiar.

Un dia al vespre tornant de pasturar, va sentir un so melodiós que el va fer apropar al Gorg Negre.

De l’ aigua surgi una dona d’increible bellesa i cabellera daurada. En veure-la sortir de l’aigua el jove inmediatament va quedar enamorat.

La noia s’hi va acostar i li digué que feia temps que l’esperava. Es van prometre amor per sempre, però la noia li va posar una condició: ”que mai la seguís ni li parlés del Gorg Negre”. Així van quedar.

Es van casar i van tenir dos fills i la felicitat inundava aquella família.

Un malauradat dia però, van començar a discutir pel conreu d’unes terres, i de tant discutir i discutir... l’home enrabiat va dir:”Dona d’aigua havies de ser! “.

L’home va trencar la promesa i llavors la dona va desaparèixer.

El marit va quedar desolat per la seva marxa.

Conta la llegenda que cada nit però, la dona tornava a la masia a veure els seus fills i el seu marit, i a la taula del menjador li queien dues llàgrimes que es convertien en perles i així seguia ajudant a la seva família."

Les perles la devien fer prosperar molt ja que es veu una gran masia.
El Montseny terra de llegendes. 

Acabem el dia a la Plaça de Gualba prenent una cervesa.

Tavertet - Puig de la Força

Dimecres, 22 de març

Ahir pel whatsaap ja hi varen haver baixes. Finalment ens trobem a l'aparcament en Pep, la Filo, en Ramon l'Agnès i jo Dolors A, a Vic l'Antònia i en Jordi.

Potser podríem anar a Sant Sebastià? per a prop no hi anem mai. En parlar amb els de Vic decidim anar a Cabrera. Mentre ens hi anem acostant unes boires van tapant la carena de Cabrera. En arribar a l'Esquirol decidim canviar la ruta, cap a Tavertet el cel està seré. Anirem al Puig de la Força.

Poc després de Tavertet aparquem els cotxes. Comencem a caminar per la pista que no triguem a abandonar per encaminar-nos cap un corriol que ens portarà a resseguir la cinglera,

les vistes envers els pantans son fantàstiques el primer que albirem és el de Susqueda, una mica més enllà el de Sau, el majestuós Montseny de teló de fons.

Ens asseiem en una terrassa on les vistes son immillorables per esmorzar. Uns voltors amb els seus vols acaben d'arrodonir l'espectacle.

Anem planejant agradablement gaudint de cada pas, els narcisos estan en plena floració deixant els prats de color groc.

Retornem a la pista fins a trobar un corriol on emprendrem una baixada considerable pel mig de roques i un terra esglaonat i feréstec.

Travessem per una gran balma dita del Castell.

Les runes del castell ja s'albiren en mig del bosc. Ara una costeruda pujada ens durà a un pla de roca. Però, com que som una mica agosarats,

hem d'anar fins a l'última roca.  Un arbre mort i una corda ens ajuda a fer el pas. La roca s'ha desprès de la cinglera principal.

Continua l'espectacle de colors a les parets dels cingles i dels boscos: que ja la primavera fa canviar els verds, l'aigua dels pantans que el vent mou com escates de peixos brillant. Amb la mirada resseguim l'excursió que varem fer dies enrere, només ens separa el Sot de Balà.

El pantà no està al 100x100 de la seva capacitat això fa que sembli que està vorejat de platges amb la sorra marró, el campanar de l'església de sant Romà sobresurt un bon tros.

Ja amarats de bellesa i pau retrocedim un bon tros pel mateix camí fins a agafar una variant de verds plans i remats de vaques pasturant amb algun vedellet esgarriat que acaben d'arrodonir el plaer de la vista.

De retorn als cotxes, en Pep ens diu, que si no tenim tard, ens convida a una cervesa. Aquesta setmana va ser la seva onomàstica. Ens la prenem en un bar de Tavertet.

Ha estat una excursió molt plaent i gens feixuga.

Matagalls

Matagalls

Dimecres, 15 de març

Avui farem una matinal al Matagalls. Ens trobem: la Filo, en Pep, la Dolors Casassas, l’Agnès, en Ramon i l’Imma.

Anem en cotxe fins a Collformic, allà enfilem pel roquissar i continuem direcció a Sant Segimon fins arribar al Sot de la Fagetona. Aquest indret sempre ens captiva, el prat verd, el soroll del rierol, els arbres acollidors.. Pugem pel costat del torrent de Rentadors passant per davant la font dels Manlleuencs i al cap de poc per Font Clareta.

Continuem, el camí es desdibuixa però l’orientació d’en Pep i algunes petites fites ens fan anar enfilant fins que sortim a dalt d’un rocam amb molt bones vistes del Pirineu i de les Agudes.

És hora d’esmorzar i de treure tots els complements alimentaris habituals.

Tornem a pujar i arribem al cim del Matagalls. Hi trobem altres persones, una d’elles taradellenca. Comentem que tot i que hi hem anat moltes vegades sempre és plaent de ser-hi.

La tornada la fem pel collet dels Llops cap el turó Gros i sempre avall arribem al cotxe.

Avui només disposem d'una fotografia, l'Antònia no hi ha sigut i s'ha trobat a faltar.

Castell de Besora

Dimecres, 8 de març

Aquest matí en arribar a l’aparcament hem tingut una agradable sorpresa. Hi ha tres Privilegiats nous, l’Agnès, en Ramon i en Jaume. Ens trobem també els habituals: la Filo, en Pep, la Dolors Ribé, la Dolors Casassas i l’Imma – avui ens falta la Dolors Aguilar que està de viatge, per 15 dies!- a Vic hi trobem l’Antònia i en Jordi.

Marxem amb poca visibilitat i amb l’esperança que aclarirà ja que s’ha escollit fer aquesta matinal des del castell de Montesquiu al de Besora per poder veure el Pirineu.

Comencem a caminar sense que el temps canviï. Esmorzem ben asseguts en una petit muret de pedra. Cadascú es porta el seu entrepà però després i com de costum surt el bufet lliure: formatge “ibèric”, llonganissa, assortit de xocolates, teules, maduixes, carquinyolis.. amb traguinyolis del vi de la bota d’en Pep.

Al cap de poc sortim a una clariana amb vistes, el Pedraforca, sense neu, i el Pirineu, ben blanc i il·luminat pel sol, treuen el cap per damunt la boira.

Continuem fins arribar a sota el castell de Besora. Al davant la majestuosa masia del Pla.

Una última pujada i ja som al cim (1.023 m.). El pla està net de vegetació i estan netejant les parets de les runes de l’església del castell.

Els historiadors situen la construcció del castell a finals del s. IX, sota les ordres de Guifré el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, quan portava a terme la seva política de repoblament d’aquestes terres.

La boira que ve de llevant està enfilant i ens tapa la vista. Esperem una mica i ens uns moments breus podem entreveure el Montseny i les muntanyes de Montserrat.

Baixem i la tornada la fem per un altre camí que després de passar pel collet de la Mongia ens porta al Pla de Revell, magnífic! Ampli, verd, amb una bassa que xucla els nostres fotògrafs.

Continuem fins arribar als cotxes.

Com sempre una matinal molt plaent. Avui amb l’enyorança de la Dolors tot i que hem pogut veure-la en les fotos que ens ha enviat pel WhatsApp.

Moianès, Vall de Marfà

Dimecres, 1 de març

Molí de Brotons, Molí de Marfà.

Sortim de Taradell en Pep, la Filo, l'Imma, Dolors C, i Dolors A, a l'Esclat ens reunim amb l'Antònia.

Avui anirem fins a Moià on aparcarem els cotxes poc abans d'arribar al cementiri.

Els camps estan gebrats i en algun toll hi ha glaç, una bona diferència de temperatura de la setmana passada. Comencem amb ganes i pas llarg per pista, serà per culpa de la temperatura?

Passem al costat d'unes roques molt ben equipades amb vies d'escalada.

Hem començat amb el cel seré i ara es va enteranyina'n. A prop del camí sobre unes pedres serà el lloc escollit per esmorzar.

L'Antonia ens obsequia amb una truita d'espàrrecs, els que varem collir la setmana passada. Un home que va sol accepta el convit d'un trago de vi. Un cop ha reprès el camí el seu GPS no li va gaire bé, o no el sap fer funcionar i ha de tornar a recular, nosaltres ja hem acabat d'esmorzar i fins als molí de Brotons el camí el farà amb nosaltres.

Les boires han marxat i llueix un bon sol.

El camí va baixant i, en ser pista, podem anar xerrant que també ens agrada. El romaní està molt florit i desprèn una agradable olor que contrasta amb la dels purins del començament.

Ja veiem la teulada de l'ermita de la Tosca quan ens desviem per un caminet de l'esquerra per anar a el Salt de la Tosca i al Molí de Brotons.

El lloc és espectacular, un bon salt d'aigua reposa en una gran gorga, al fons la paret del molí.

L'Antònia insisteix que l'hem d'anar a veure in situ i a travessar la riera s'ha dit.

Una gran estança a sota la roca es porta als temps on per molinar el gra necessitaven la força de l'aigua. Encara hi ha un tros de la roda i els conductes. Ha valgut molt la pena de mullar-nos els peus.

El molí, estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.

Retornem a la pista i ja som a l'ermita de la marededéu de la Tosca. Una ermita sense gaires floritures i amb la porta tancada amb un candau. Un pessebre en una soca ens recorda que no fa gaire que han passat les festes de Nadal.

Tornem a travessar la riera, una font amb un alegre raig ens convida per si tenim set, a l'esquerra ens queda les ruïnes del Molí de Marfà.

La silueta de Sant Pere de Marfà es dibuixa dalt d'un penya-segat que recorda Castellfollit de la Roca.

Avui no abandonem la pista i gairebé sense adonar-nos-en som a la casa de Marfà,

Per molt que mirem i remirem no veiem per on poder-hi entrar per visitar l'ermita de Sant Pere, una tanca ens barra el pas. Per un caminet sembla que potser podrem entrar-hi per sota, però l'intent no prospera i com podem, una mica com les cabres, tornem a agafar la pista que va davallant fins a tornar a ser a la riera que hem de tornar a travessar aquest cop sense mullar-nos.

La pista va pujant suaument, al fons el poble de Moià que es va acostant, fins a arribar al lloc on tenim els cotxes.

Ha estat una matinal per uns indrets molt bonics i no gaire freqüentats per nosaltres.