27 i 28/setembre de 2016
Fet i fotut sortim de Vic a les 5. En Joan Bach ja fa cantonada a can Font i aparquem darrera el cotxe de'n Jordi, però no hi ha ningú. Ell ja bé del cantó de can Pamplona on hi ha l'Antònia fent la cervesa.
Al cotxe d'en Jordi la Dolors Ribé, Joan Bach i l'Antònia i en el d'en Pep: la Filo, la Imma i jo.
Primera parada al complex de la Caparrella a deixar les bosses a la casa que ens acollirà aquesta nit. És una casa de la jove de la Imma envoltada de fruiters que, tot i que la temporada ja és passada, encara conserven una mica de fruita: collim peres, préssecs i figues.
Com que el dia és llarg anem cap a La Seu Vella de Lleida., És el cap tard i el cel s'omple de color. La majestuositat De la Seu impressiona. No fa ni fred ni calor. És un vespre molt agradable i no tenim pressa. Passegem per les diferents terrasses que ofereixen vistes a 360 graus de la ciutat de Lleida i la seva plana.
Sopem al restaurant bressaria Punto Estrella Dalmau que està obert les 24 hores i sortim molt satisfets.
La masia és gran i tenim llits per tots, però no volem desaprofitar que en Pep ha portat un llit inflable: ens agrada veure les novetats pràctiques. Tot un èxit.
A quarts de set hi ha diana i, en un tres i no res, ja estem a punt. Un tros de coca i una mica de xocolata, al mateix restaurant que ahir vespre esmorzarem una mica. Hem de tenir forces per l'aventura d'avui, Congost de Montrebei i Montfalcó, la paret de Montrebei és catalana i la paret de Montfalcó és aragonesa. Fem una breu parada a Benabarre a comprar pa per dinar, pensant que seria molt bo.
Fa un dia magnífic. Aparquem a La Masieta i comencem la caminada. Amb uns 20 minuts arribem al pont penjant i ja albirem el congost. El camí escatat a la roca li dona un aire de naturalesa en estat pur, és impressionant: hi ha parets que volten els 500 m. d'alçada. Nosaltres caminem més o menys per la meitat.
No havíem caminat gaire per congost quan ens indiquen la cova de La Colomera. Als homes els hi varen faltar cames per pujar-hi, les dones ens ho varem pensar una mica però també varem enfilar amunt, no volíem ser menys. Hi ha cadenes i agafadors per facilitar la grimpada, és una gran cavitat amb unes boniques vistes al congost i a la riera Ribagorçana, embassada pel pantà de Canelles.
Tornem al camí que no triga a portar-nos a l'altre pont penjant.
Continuem per una pujada amb graons i un cop a dalt comencen les escales penjants que les baixarem.
Son molt segures i no fan por, si mires a baix una mica d'impressió si...
Ens tornem endinsar una mica pel bosc fins a trobar un altre tram de passarel·les
Prova superada,
Ja només ens falta la pujada fins al refugi de Montfalcó i des de allà agafar la pista fins a l'embarcador on ja hi tenim en Joan que serà el capità i guia, és un gran coneixedor del terreny i ens va assenyalant els diferents punts que envolten la presa.
Son gairebé les quatre i dinem del que portem.
El retorn cap a casa el fem sense cap incidència i arribem a 3/4 de nou a Vic.
Si acluco els ulls encara veig l'aigua quieta i els seus colors blaus, dominant el turquesa, els esquelets dels arbres que depèn del cabdal de l'aigua queden negats, sento la quietud de l'indret i em sento bé i feliç d'haver gaudit d'aquest dia.
Son gairebé les quatre i dinem del que portem.
El retorn cap a casa el fem sense cap incidència i arribem a 3/4 de nou a Vic.
Si acluco els ulls encara veig l'aigua quieta i els seus colors blaus, dominant el turquesa, els esquelets dels arbres que depèn del cabdal de l'aigua queden negats, sento la quietud de l'indret i em sento bé i feliç d'haver gaudit d'aquest dia.
