dissabte, 6 de desembre del 2014

Puigcastellet - Sant Llorenç del Munt

26 de novembre


El nostre propòsit d'avui era anar a Sant Martí Xic, però el dia no es presenta gaire clar, la deixarem per un altre dia.

Farem la ruta dels Ibers de Folgueroles i ens arribarem a Sant Llorenç del Munt.











Agafem la carretera de Vilanova de Sau i en un trencall enfront Folgueroles deixem el cotxe. Hi ha un cartell que indica el ruta del Ibers Puigcastellet , anem seguint per un camí ample fins a arribar a unes senyals que ens indiquen que em d’agafar un corriol a l’esquerra. Amb una mica de pujada aviat arribem a Puigcastellet.






El Casol de Puigcastellet és una fortificació situada en un dels primers turons alçats de les Guilleries, des d’on es controlava l’accés natural entre la Plana de Vic i les terres baixes gironines seguint el curs del Ter.
La fortificació respon a un traçat urbanístic preconcebut, que per la seva tipologia s'anomena fortificació de barrera. Està formada per un gran pany de muralla rectilínia, amb una torre central adossada i, a l’interior, onze murs que compartimentaven àmbits destinats a habitatges o magatzems.

La construcció es va fer servir durant poc més de 50 anys, entre le 250 i el 200 aC, coincidint amb l’època convulsa de la conquesta romana. La gran entitat de l’estructura construtiva i la breu ocupació fan suposar una participació supralocal per a la planificació i l’execució.
El dia està molt emboirat i el terra és molt humit, hem de vigilar on posem els peus.

Embolcallats per la boira anem veient com la natura es manifesta, bolets que ploren, que fan ramells, encara alguna flor escadussera i arribem a l’envista de Sant Llorenç del Munt.

Al segle X El monestir o castell de Sant Llorenç del Munt tingué la jurisdicció de tot l’antic terme de Vilatorta.
A mitjan segle XII, després de perdre la condició de castell s’hi fundà un monestir agustinià. D’aquest segle data l’església romànica, que encara conserva l’absis central i les dues absidioles laterals. El segle XIII fou el període de màxim esplendor de la canònica augustiniana. Actualment és de propietat particular i s’hi ha fet importants obres de restauració.
La filla de l’actual propietari la M Dolors Farrés, s’hi inspirà per escriure el llibre el Monestir de l’amor secret, aquí teniu la sinopsi:

El monestir de l'amor secret porta el lector al cor del segle XIV i a les interioritats d'un monestir d'Osona. Corre l'any 1378, un dels anys més convulsos del temps medieval, amb l'esclat del cisma d'Occident i el rebrot devastador de la pesta negra. Al monestir coincideixen dos monjos joves, intel·ligents i cultes: el metge Galzeran de Monsingle i el traductor i copista Berenguer de Vallclara. Provenen tots dos de famílies benestants i tots dos, també, fugen d'un passat que volen mantenir ocult. Han de treballar plegats per traduir obres llatines de contingut mèdic i, sense poder-ho evitar, neix entre ells una gran atracció amorosa. Comença una lluita amb la pròpia consciència religiosa i la disciplina del celibat, però també el seu entorn entra en un procés de sotracs i convulsions amb fosques intrigues familiars, ambicions de poder eclesiàstics, atacs militars i raptes. La novel·la manté l'interès del lector fins a la darrera pàgina.




Ara passarem per sota del castell i així farem la ruta circular, hi ha unes pedres que son de mal passar, s’ha de vigilar.


Arribem a la masia de Collsameda amb un palosantos carregat i un magnífic lledoner, avui s’ha posat el vestit grog.




Pasem per el gorg de Llitrons amagat sota el pont de la bruixa, comença a ploure i amb un bon plugim arribarem on al matí hi hem deixat el cotxe.


dimecres, 3 de desembre del 2014

Puigsacalm - Santa Magdalena

Dimecres, 19 de novembre de 2014

Arribem a coll de Barcons on deixem el cotxe i ens enfilem per un corriol a l’esquerra que puja tallat a la pedra.


No triguem en endinsar-nos per un bosc de faig, que estàn vestits amb les seves millors gales de colors, anem pujant suaument i alguna pujada de més pendent, el terra està encatifat de fulles.


Sense presa arribem amb baixada a la font Tornadissa, un indret acollidor per menjar-hi a l’estiu, avui però, buscarem el sol. Una forta pujada ens deixa a uns prats amb una vista espectacular, serà un bon menjador.


Encara pujem una mica més i la vista encara millora, veiem a 180graus: Pirineu, el majestuós Pedraforca, el Cadí, Puigmal, Canigó... el mar brillant, el Montseny... tenim un dia molt clar, fresqueja travessem algun tros amb gebre, ja som a prop del pic.




Només cal endinsar-nos una mica més pel bosc i ja serem el pic del Puigsecalm de 1515 mts d’altitud, la Vall d’en Bas als nostres peus.


Després de contemplar la varietat de colors de tardor i les fotos de rigor continuarem fins al Puig dels llops, anirem també a contemplar-hi el paisatge.


Emprenem la baixada per arribar a Santa Magdalena, aquest camí ja l’havíem fet un dia d’hivern i la glaçada no ens va deixar arribar-hi, el camí te uns punts una mica dificultosos, tot i que hi ha posat alguns agafadors de ferro, però la prudència ens va fer recular. Avui ens traurem l’espina i hi arribarem vorejant el turó presidit per un gran estel que ja espera el Nadal per il·luminar-se.


Santa Magdalena està restaurada i s’utilitza com a refugi, continuem pels prats, ara sense donar la volta al turó. Comencem una llarga pujada, tot i que a poc a poc sense fatigar-nos gaire ens retorna al Puig dels Llops que aprofitem per dinar-hi.


Un cop tips reprenem el camí de retorn acabant d’omplir-nos de bones vistes.






Anava una mica en retard per publicar les entrades, miraré de posar-me al dia. el dimecres dia 5 no varem fer sortida (o jo no en tinc notes) i el dimecres dia 12 només tres valents varen fer Bellmunt-Vidrà. 
Filu, Pep i en Jeroni  

dilluns, 3 de novembre del 2014

Sant Miquel de les formigues- Santa Margarida de Vallors

Dimecres, 29 d'octubre de 2014

Avui anirem a Sant Miquel de les Formigues. El recordem de l’any passat amb la paleta de colors de tardor. És el punt més alt de les Guillaries 1205m.

En arribar a Sant Hilari agafarem el trencant de més a prop de la dreta i un cop travessat el polígon industrial continuarem per una carretera en direcció a Urbanització cal Sastre, un cop passada aquesta, direcció al Sobirà,


fins arribar a un revolt molt pronunciat on hi ha la font dels Abeuradors, aquí deixarem els cotxes.



Una senyal indica la pista forestal que cal seguir, començarem a caminar per un sender que es va enfilant pel mig de perxades, castanyers, No triguem gaire a pensar amb l’esmorzar, i en un pla sota un gran faig traiem els queviures de la motxilla.









No tenim pressa i anem mirant de collir castanyes, les castanyes son petites i verdes, la climatologia no els ha deixat que s’expressin en la seva màxima esplendor.
Sense gaire bé adonar-nos-en ens trobem a la font Sa Guarda, que és al lloc on hem de prendre el corriol que hi ha a l'esquerra, cal estar el cas, si has passat la font vas malament.

És el tros en que la pujada és més pronunciada, però no és gaire llarg, l’últim tros cal fer una grimpada o seguir el corriol més a la dreta. Arribem al cim de Solterra

on existeixen tres construccions rellevants:

El castell de Solterra esmentat el 929, el domini del castell restà sota domini del comte de Barcelona, primer mitjançant veguers, i després pels Queralt que, al seu torn, l'administraren a través dels Vilademany. Al s.XIV, finalment, passà als Cabrera.

En desataca la base d’una torre circularVestigis de la capella de Sant Miquel de Solterra, esmentada el 1240 i refeta al s. XVII, que estigué dempeus fins l’any 1910 i de la qual només en resten alguns carreus de la base de les parets.

La construcció que crida més l'atenció és la Creu de les Guilleries o de Sant Miquel, col·locada l’any 1957 sobre les restes de la torre del castell de Solterra. És una gran creu de ferro forjat amb tres formigues també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues alades que envaeixen aquest indret a la tardor.


Hi llueix una estelada

La vista es una mica apagada tot i que podem veure molt tros de la Selva, les Guillaries i a vegades el Montseny treu el cap per entre les boires, no és dels dies més espectaculars. La tardor només punteja. Encara no fa fred, ens estem una mica al cim i fem les fotos corresponents abans d’emprendre el camí de baixada.


Un tros avall agafarem un GR a la dreta que ens portarà a veure unes plantacions d’avets, que ja estan a punt per omplir els mercats de Nadal, algún boix grèvol.

El camí és una mica confús per arribar al Castell de Vilavecchia, sort de d’intuïció d’en Pep, que hi anem anant. El castell de Vilavecchia impressiona, és un gran casalot on podrien passar mil històries.

 

No es pot visitar, tot està tancat per persianes mig esquinçades i reforcades amb fustes, el que pagaríem per poder veure’l amb broma hi anem posant preu. 

De la pàgina web del Consell Comarcal de la Selva, 

“ Gran casal construït el 1893 seguint plànols d’Enric Sagnier Villavecchia, fou originalment la casa senyorial dels marquesos de Mura.
 Barreja d’estils, té l’estructura d’un castell, amb tres plantes, diverses naus i una façana dominada pels elements laterals.
Destaca la torre rodona, d’estil francès, les teulades de pissarra i la capella adossada, dedicada al Sagrat Cor, d’una nau amb campanar d’espadanya, decorada per l’escultor Frederic Marès i presidida per un Sagrat Cor de bronze, model reduït del que corona el temple del Tibidabo. “

Els jardins estan cuidats, hi ha un església o capella adossada al castell, la masoveria sembla que és habitable, hi ha diferents arbres de diferents llocs.



Dinem a les escales de l’entrada principal amb vistes al Montseny, som a finals d’octubre i encara hi ha molta flor.

Agafem un sender del fons i anem pujant fins a trobar la pista que em pujat al matí i que en portarà a trobar els cotxes.

Anem d'hora i pel camí em vist un trencat on deia: Santa Margarida de Vallors, decidim que ens hi podem arribar en cotxe. el trencant és a la nostra esquerra, seguim una pista en no gaire bon estat fins arribar a Santa Margarida, ens sorprèn el bon estat de conservació. No hi podem entrar, és una llàstima que tot estigui tancat.


L'edifici original va ser construït cap a la fi del segle IX i renovat al segle XII (hi ha referències a la consagració de l'any 1133). De l'obra romànica no n'ha quedat rastre visible perquè el temple va ser refet entre 1680 i 1743. És un edifici d'una nau, amb capelles laterals, i una façana irregular on hi destaca el campanar de torre i el portal rectangular emmarcat amb pilastres senzilles i motllures i cornisa rectes. Restaurada modernament, es conserva en bon estat.









No es conserva res de l’antiga església, només una, pedra amb inscripcions que fa de graó a l’escala que puja al nivell superior on hi ha la rectoria, ja que l’església està situada en un desnivell del terreny.






Anant fent camí:
















 






                                                                                               




                            
Avui pararem a fer un café a Sant Hilari, convidats per en Pep i la Filo celebrant anys de casats i el naixement de la Queralt. 

PER MOLTS ANYS!!!