Via Romana de Sant Pau de Segúries

Dimecres, 18 abril

Avui empedrem camí cap a Sant Pau de Segúries, serem: Pep, la Filo, en Ramon, l'Agnès, la Dolors Ribé, l'Antònia, Jaume, en Jordi, la Dolors Aguilar i avui s'estrena la Vili amb els privilegiats.

Aparcarem davant l'església de Sant Pau Vell travessem la carretera i encaminem per un camí on hi ha les indicacions, deixarem el camí indicat a la dreta i enfilarem per l'esquerra.



 Els camps estan coberts de groc i el Pirineu llueix el blanc de la neu.



Sant Pau Vell queda enrere.



Ens endinsem al bosc que va pujant i no trobem el menjador que ens agradaria per poder esmorzar, finalment ho fem en un lloc on no hi ha panoràmica però estem voltats de flors.

arribem  a sota una torre elèctrica i comencem a baixar entrant a una faixeda on el verds primerencs comencen a sortir i el terra encara està encatifat de fulles.

 

Deixem la faixeda per un alzines i prats per poder arribar a Sant Salvador de Bianya.

  

El paratge està molt cuidat i presidit per el temple de Sant Salvador d'estil medieval. 

Ens hi estem una estona, els parterres carregats de margarites i un conjunt d'escultures on hi ha una curiosa inscripció: La cuina d'un país és el seu paisatge posat a la cassola.

Ens hi entre-tenim una estona ja que a la Dolors C. li ha fet figa el genoll, però diu que està amb condicions de tirar endavant.

Poc abans de creuar la carretera comença la Via Romana, uns pilars ens ho recorden que és una via que enllaçava amb la Via Augusta. És una veritable obre d'enginyeria, amb els desguassos, amb la pedrera, dipòsits i algun hostal en runes, ens va ensenyant com eren les autopistes temps ha. també hi ha trossos amb guarda rodes. Tot ens fa pensar com ha pogut aguantar tants i tants anys. durant el recorregut hi ha uns petits planells on ens indiquen el que podem admirar.

La calor es fa sentir, anem a poc a poc i parem de tant en tant per beure una mica d'aigua i picar alguna cosa que portem a la motxilla, no volem dinar fins que s'acabi la pujada.

Avui no estem gaire de sort en trobar un bon menjador, finalment amb un tros de camí a l'ombra i que la vorera ens farà de seient traiem les carmanyoles i ens posem a dinar.

Ara si que be baixada, i no triguem a veure sant Martí Vell abans d'arribar-hi però, unes parets cobertes d'una flor lila, es mereix la nostra admiració. Parlem amb la mestressa, tenen un jardí molt cuidat i la felicitem, ella està contenta.

Nosaltres també d'haver gaudit d'un dia de començament de primavera amb l'esclat de les flors. 

     

Santa Coloma de Farners

 dimecres, 25 d'abril

Farners, riera i voltants de Farners

Santa Coloma de Farners i voltants

Avui sortirem de Taradell en Jaume, en Ramon, l’Agnès, la Dolors Ribé, la Filo, en Pep, la Vili, la Dolors Casassas, la Dolors Aguilar i de Vic l’Antònia i en Jordi.

Aparquem enfront del Parc de Sant Salvador.

Uns arbres altíssims i d’un verd radiant ens donen la benvinguda a un grandiós parc molt cuidat, els nostres passos segueixen un bon tros la riera.

Anem buscant les alzines balladores, agafem una pujada que la hem de desfer, uns altres caminadors, que deuen ser privilegiats com nosaltres, que abans havíem  passat al davant ara hi seran ells. No veiem el que poden ser les alzines balladores, però continuem camí amunt deixant la riera i un masos molt grans envoltats de vivers d'arbres ornamentals.

El cos comença a demanar aliment, però no trobem el menjador que ens agradaria, finalment optem per esmorzar a la vora del camí i a l’ombra ja que el sol comença a esclafar. Els privilegiats d’abans tornen a passar, també deuen haver deixat el camí bo. Una breu salutació i cadascú a lo seu, uns caminar i nosaltres esmorzar.

Continuem pujant fins al balcó dels Penjacans, unes roques que sobresurten ens deixen veure la profunditat on està la riera, baixem cap a la riera on hi tenim una mica de confusió, avui el xerpa te un dia tonto i a estones fa la punyeta.

No triguem gaire a trobar el primer salt amb el gorg, pugem grimpant una mica, tornem a baixar per trobar el segon i ara ja agafem per dins la riera per poder anar al gorg del diable, és una mica de mal caminar i hem de travessar per la riera unes quantes vegades, en una de les vegades jo ho vull fer per un lloc on hi ha troncs i fulles, les fulles cedeixen i m’ensorro fins al forcat. Amb l’ajuda de dos valents puc sortir sense més conseqüències que una remullada

El salt del diable és impressionant, l’aigua cau de molt amunt a un gorg on hi podríem nedar.Després de contemplar i escoltar l’aigua tornem endarrere.


Anem pujant a vegades per corriol a vegades per camí inventat fins que unes roques ens diuen que per allí no, tornem endarrere, fins a trobar un camí senyalat.

En arribar a una esplanada on el vent ens refà de la calor, hi ha un indicador per anar al castell que desestimem tots menys en Pep,



nosaltres ja som a l’ermita de Farners i en Pep ens saluda, ens sap greu no pujar-hi i finalment un grup nombrós decidim arribar-nos-hi.



Ha valgut la pena, el castell està molt restaurat i unes escales faciliten la pujada fins al merlets on les vistes son impressionants.

Una gran esplanada i acondicionada  amb brabacoes i alguna taula que aprofitem per dinar-hi.



A un bosc d’alzines que els hi ha llevat el vestit, esperen que la natura els en confeccioni un de nou

Emprenem la baixada que amb una horeta ens retorna al lloc d’on hem sortit al parc de Sant Salvador.

La primavera ha esclatat i a per tot hem trobat flors i plantes exuberants, aquí hi ha una petita mostra.

      

Moli de la Bertrana

El molí de la Bertrana

Dimecres, 4 de març

Ens trobem al l'aparcament de la font gran, en Pep, la Filo, en Ramon, l'Agnès, en Jaume, l'Imma i jo la Dolors A. a Vic l'Antònia i en Jordi.

Aparcarem el cotxe al antic i ara desballestat restaurant les gorges.

Passarem de llarg el corriol per anar a veure el salt del cabrit, el veurem pel camí ja que els arbres encara no tenen fulles.

Esmorzem al mirador de la barra de ferro, no s'hi està gaire be. El vent fred no ens deixa entre-tenir gaire en aquest lloc. Aviat endrecem els dolços que portem per compartir.

El salt més aviat escas baixa per la paret sempre impressionant. Que Déu ens guardi de fer com les gotes d'aigua, no ens acostem gaire al precipici.

El sender ample i de bon caminar amb els marges plens de flor, és la flor de l'herba fetgera, parlem de si és aquest el nom o si l'herba fetxera és una altra. Un cop a casa i amb el senyor Google a l'abast trobo aquesta definició:

Herba fetgera

Nom científic: Anemone hepatica

Noms vulgars catalans: herba fetgera, herba del fetge, fetgera, viola de llop, viola de pastor, viola de galàpat, viola borda, herba de la Trinitat, herba melsera, viola de ca, trèvol daurat.

Propietats: tota la planta conté glucòsids, saponina i anemonol, substància tòxica quan la planta és fresca. És antiinflamatòria i descongestiva del fetge, per tant, és un remei molt útil en cas d’afeccions hepàtiques: icterícies, hepatitis, cirrosis, etc. També és diürètica. Externament s’usa com a vulnerària i cicatritzant en cas de ferides a la pell.

Arribem al pont del molí de la Bertrana, fa poc l'han restaurat, potser li han tret l'encant rústic que li havia donat el pas del temps, però també li han aturat la degradació.

El lloc conserva un aspecte bucòlic amb les parets  que vigilen les aigües tranquil-es i que el pont ha deixat  de tocar-les, el arbres sense fulles que s'emmirallen per veure si els comencen  a sortir les fulles que els vestirà per la primavera i estiu, avui som nosaltres els que també ens hi emmirallem. Un galàpet ens vigila a dins de l'aigua fins que ja no l'interessem i s'amaga sota les fulles, les tisores que neden tranquil·lament deixen unes rotllanes a l'aigua. Amb una mica de recança abandonem aquest lloc per seguir per l'altra banda del riu que hem arribat.

Visitarem el moli de la Bertrana, totalment enrunat però amb un bonic salt d'aigua. Seguim pel corriol fins arribar al molí de l'eixerit, pedres encara en recorden que hi va haver un edifici de molí, el salt és preciós. una escala de ferro ajuda a baixar a la llera del riu.

Ara si que deixem la riera per anar agafant alçada, els arbres coberts de molsa, galzarants amb fruits, també les falgueres molt ofenoses ens fan notar la humitat que regna per aquest indrets.

Arribem al veïnat del Vilar on sortirem a la carretera asfaltada fins a sant Bartomeu de Sesgorgues, on un bonic lloc però no ens hi entre tindrem.

Un altre corriol per anar baixant fins a la casa de Setfores, un bonic mirador i que convida  a treure alguna cosa de la motxilla, està molt cuidada i endreçada.

En el Collsacabra sempre hi ha les roques fent de sentinelles fidels,

a vegades posant una mica de dificultat per transitar-hi. Unes cordes ens ajudaran a facilitar-ho.

Ja només ens queda l'últim entrebanc, travessar la riera que ens fa dubtar si treure'ns la sabates. finalment hi ha  qui opte per descalçar-se i hi ha qui no.

Ja amb tot amb ordre, calçats i fresquets ens queda poc per tornar a l'indret on hem començat.

Sant Miquel de Castelló

dimecres 14 de març

Sant Miquel de Castelló

Hi participarem en Pep, la Filo, Dolors Ribé, en Jordi, en Ramon, l'Agnès, en Jaume, l'Antònia i la Dolors A.

Fa un dia clar, i ens acostarem a Falgars on deixarem el cotxe. abans d'arribar-hi farem una breu parada per contemplar el salt de la Coromina. Que faci un dia clar té un peatge: fa molt vent i aquest es fresc.

Anem depreset, el camí és planer i la fresca ens dona energia.



El panorama és preciós i no triguem a veure l'ermita de Sant Miquel de Castelló que amb una lleugera pujada arribem als seus peus.



Un balcó ens obra el panorama de la garrotxa, camps ben delimitats encara d'hivern. Darrera el mirador, l'ermita encimbellada de sant Miquel amb la seva porta vermella.

Fa molt vent i busquem un resser per poder esmorzar, ho fem una mica apilonats i aconseguim que el vent passi per davant.

Les flors tenen pressa de que arribi la primavera i ja começen a treure el cap 

No tornarem pel mateix camí hauria estat molt fàcil. Agafem corriols sovint en pujada pronunciada i amb l'esperança de que serà la última. Però no, una darrera l'altra anem pujant amb certa dificultat.

Una estelada penjada d'un arbre sembla confirmar que hem arribat al cim, però no, encara ens queda pujar una altra pujada.

El temps se'ns tira a sobre, i ara ja de baixada, el grup que tenim nets a dinar agafem avantatge i amb pas lleuger arribem a Sant Pere de Falgars  on hi tenim el cotxe.