trepitjar la neu

Dimecres 14 de febrer

Passejada pels voltants de Taradell

Dilluns va caure neu i avui la volem trepitjar, anirem a amb cotxe fins a casa en Pep i la Filo i començarem la caminada, som en Ramon i l’Agnès, l’Antònia, la Dolors C, en Jordi, en Pep i jo la Dolors A. La Filo s’ha quedat afer d’iaia.

Comencem a baixar per darrera la casa i ja l’efecte de la neu i el glaç ens meravella.

Uns carmells  ens donen la benvinguda a una bauma on les plantes de fanals estan cobertes de gel,
el camí, que tot i ser prop de casa, ens és totalment desconegut. Hi ha trossos on la vegetació fa una mica difícil el pas, però a poc a poc anem avançant, arribem a una gran cavitat que ens sorprèn,

Una via d'escalada espera a gent més intrèpida que nosaltres. Només una baixada ens separa de la tomba de Gasala. No triguem arribar al mas, avui convertit en casa de turisme rural, on una gran taula sota un sostre massís ens acull per esmorzar.

Un gos conegut ens ve a saludar, és en Bruc el gos d’en Santi, com que és un gos una mica lliberal truquem al seu amo per si se li ha extraviat, però no, l’amo fa acte presència. Esmorzem sense presa i emprenem el camí cap al Molí dels Sorts, no passem pel pont, sinó que una mica més enllà travessem la riera per poder anar al Molí Xic per molts de nosaltres desconegut. 

Quedem meravellats pel bon estat de conservació, hi fem les fotos de rigor avui pintades de blanc que li donen un encant especial.

Ara sí que passem per sobre del pont, que no per conegut deixa de sorprendre’ns. Per un corriol de no gaire bon passar ens arribem a la bassa del molí. Una altra sorpresa.

Ens acomiadem d’en Santi nosaltres seguim la riera amunt, el camí

és ample i carregat de bassals que el fred s'ha encarregat de dibuixar diferents i curioses formes.

                                            

               
                                                 

La blancor de la neu ens va acompanyant. Tot xino-xano arribem al monument als mossos i deliberem si anar fins a les pedres de morter i cap allà anem.

Avui no podem veure els morters ja que tots estan plens de neu.

Només ens queda una pujada per enllaçar amb el gran recorregut i tornem al punt de partida, casa d’en Pep.

Una matinal de descobertes per les nostres contrades.

Castell de la Popa

Castell de la Popa

Dimecres 31 de gener de 2018

A 2/4 de 9 som pocs a l’aparcament de la Font Gran: la Filo, en Pep, l’Agnès, en Ramon, i jo, l’Imma. Tenim alguns de la colla que aquests dies són SUPERPRIVILEGIATS i d’altres que tenen compromisos.

S’opta per anar al Castell de la Popa. Al deixar els cotxes cap al final de la urbanització de Puigsagordi en Pep ens proposa de fer la ruta en direcció contrària al que hem fet en d’altres ocasions. És una bona decisió ja que canvia la perspectiva.

Quan no hem fet gaire trajecte deixem el camí i enfilem per un corriol que ens porta a una cova on hi ha unes parets fetes d’obra i sembla que no fa pas molt de temps hi devien viure o tenir bestiar.. Per una finestra i una porta tancada amb un disc metàl·lic a dins hi veiem com un empostissat aixecat del terra que aparenta un lloc apropiat per dormir-hi. 

Al refer el corriol per tornar al camí trobem un racó assolellat que ens convida a esmorzar. Avui ens ho agafem amb calma ja que la caminada és curta. 

Cap de poc arribem al castell. Tot i que ja hi hem anat en diverses ocasions ens agrada contemplar el paisatge des d’aquest indret, Montserrat, tota la zona de ponent, un tros de Pirineu i el Montseny.

De tornada ho fem pel camí de la Sauva Negra. Com que si fóssim a casa ja aniríem per preparar el dinar el que fem les dones és parlar de receptes de cuina. Aquesta conversa tan apassionada ens ha tret la noció del temps i ens dona la sensació que ens hem passat el trencall que ens ha de portar a la font. Una parella que ja havíem trobat al castell ens aclareix que dintre de poc ja el trobarem, i així és. Parem una mica per gaudir d’aquest entorn, bonic en qualsevol època de l’any.

Hem acabat l’excursió relativament d’hora i l’Agnès ens proposa que de tornada parem el cotxe a prop de la carretera de Collsuspina i anem a veure el Roc Gros, que juntament amb el Puigsagordi i el Puig Castellar constitueixen els tres pics més importants de la Serra de Fontderola. Així  ho fem, és un petit passeig i la vista des dels dos miradors, el del Pirineu i el de Roc Gros, que estan a uns 870 m. d’altitud, ofereixen unes vistes precioses sobre la vall del Congost, la Plana, el Montseny i a la llunyania el Pirineu nevat. 

Ha estat la cirereta del pastís.

Puigsacalm

Dimecres 24 de gener de 2018

Ens trobem a l’aparcament de la Font Gran per fer una matinal: la Filo, en Pep, l’Agnès, en Ramon, la Dolors Ribé i jo, l’Imma. A Vic ens espera en Jordi. Com que a la Plana hi ha boira escollim anar al Puigsacalm.

Al Coll de Bracons, quan baixem dels cotxes un ventet fred ens saluda just fins enfilar el primer rocam i arribar al bosc, després entrem en calor gràcies a la pujada que ens porta a la collada de Sant Bartomeu. Aquí en Pep ens proposa d’anar pel camí de Sant Bartomeu de Covildases i fer una circular.

Quan som molt a prop de l’ermita de Sant Bartomeu unes vistes esplèndides, un sol resplendent, un rau-rau a la panxa i unes pedres-seients ens conviden a esmorzar. 

Després tornem a enfilar fins arribar als rasos de Manter. Tornem a gaudir d’una panoràmica excel·lent amb el Pirineu nevat al fons. 

Un cop endinsats en la fageda rebem un regal preciós. Unes campanetes blanques, molt humils ja que no estan obertes, s’aspergeixen pel terra.

El darrer esforç i arribem  a la creu del Puigsacalm on torna a visitar-nos el ventet que coneixem ja del coll de Bracons. Hi trobem un grup de joves. Aprofitem per demanar-los que ens facin la foto de conjunt..



Reprenem el camí de tornada passant per Font Tornadissa, paratge encantador tot i que el raig d’aigua que en surt és minse. Baixem amb facilitat. En Jordi, amb la seva foto, ha magnificat l’últim tram del camí abans d’arribar a l’aparcament..

Muntanyola

Dimecres 17 de gener,

Avui farem una matinal pels voltants de Muntanyola, ahir va ser l'aniversari den Jordi i avui és l'onomàstica de l'Antònia i aprofitarem per deixar-nos caure al Restaurant Cala Mari de Muntanyola i farem una mica de celebració.

Es troben a l'aparcament de la Font Gran en Pep, la Filo, la D. Ribé, la D. Casassas, en Ramon, l'Agnés i a l'Esclat l'Antònia i en Jordi. Jo m'hi afegiré a l'hora de dinar, per tan passaré de la crònica de l'excursió i seran les fotografies qui deixaran constància dels paratges que hi van trobar.   

A dos quarts de dues soc a la porta del restaurant. Sort que he marxat amb temps! l'urbanització de Muntanyola, pel qui no hi sap és molt perdedora: carrers que pugen i baixen sense gaires senyals indicatius, fins que em vaig posar les ulleres i el GPS no sabia on anava.

Fa un solet agradable i m'espero a la terrassa, els companys no triguen a arribar, ells cansats, jo com una rosa.

Ens han reservat una taula ben parada en un menjador que no hi ha gaire gent, som nosaltres i una altra taula amb dos nois joves. En principi l'atenció va per un gos que els ha acompanyat a la caminada i que s'espera pacientment a fora. Un cop han començat a servir-nos els plats el gos passa a segon terme.

Els plats son més que correctes, si considerem que és un menú, unes mongetes amb escopinyes han estat molt bé.

Arriba l'hora de les postres i de les sorpreses: a en Jordi li hem preparat un mini àlbum de diferents sortides, i un pastis amb els anys que complia: 60 gairebé el més jove de la colla.

Sembla que ha estat content, i tant si com no s'ha volgut fer càrrec de la factura del dinar i l'Antònia dels beures, només cal recordar que per molts anys puguin fer semblants obres amb els mateixos manobres.

MOLTES FELICITATS a tots dos.

Cingles del Bertí

Dimecres, 13 de desembre, diada de santa Llúcia.

Avui serem: En Pep, la Filo, en Ramon, l'Agnès, l'Imma,en Jordi, l'Antònia i jo D. Aguilar que anirem als cingles del Bertí.

Avui contràriament del que fem per anar a aquestes elevacions, començarem per el Santuari de Puig-graciós, comencem amb sol que a poc a poc es va enlleganyant.
Avui no comencem pujant! gairebé no ens en sabem avenir.
Ja tenim davant nostre el castell del Clascar, quina llàstima d'edifici que es deteriori tant! sempre fem la visita a la torre que mai em descobert perquè  servia, va bé perquè la imaginació treballa.

Ja comencem a tenir gana per esmorzar, però no serà fins arribar al conjunt on hi ha l'ermita de sant Pere del Bertí,on a un banc que ja tenim reservat per aquest afer, no ho farem.

Hi trobem dues noies (més o menys de la nostre edat) que son de Vic i fem la xerrada i fotos.

El sol s'ha amagat i no podem encantar-nos gaire.

S'acosta Nadal i volen guarnir la casa, la bruguerola està al punt de floració, el que empipa és que a dins hi van caient les fulles.

Arribem a la Trona, tot i que el dia s'ha enfosquit podem veure molta panoràmica del Vallés i de Pirineu que ja despunta blanquejat.

Tornem un tros enrere per enllaçar i fer una circular, passem més a prop del cingle, aviat trobem una taula molt escaient per fer l'aixecada de l'ase. Fa molt vent i no ho allarguem encara que les vistes s'ho mereixen.

Hi ha una mica de confusió per uns corriols que no estan gaire marcats, però la direcció és bona i anem caminat, tot i que el GPS es queixa.

Un magnífic alzinar ens ferà avantsala per arribar altre vegada al monestir i a la torre de telecomunicacions que debatem si fem la visitem o anem al monestir, i debatent debatent, no fem ni una cosa ni l'altra.
Volem descobrir un altre camí per pujar a Pugraciós i donem una volta per la C17. A més a més seguim un cotxe que no és el d'en Jordi, però estem en terreny conegut i no ens deixem enganyar gaire.

Arribem a Taradell pels volts de les tres.

Potser serà l'última sortida del any, els nens comencen vacances i als avis sens gira feina.

Que tinguem un bon començament de 1918 i l'acabem encara millor farcit de caminades i bons moments.

Bones Festes!

Matinal a Cabrera

Dimecres 29 de novembre.

Avui anirem a Cabrera, farem matinal, volem arribar a casa com a màxim a les 3.

De Taradell sortim: la Filo, en Pep, l’Agnès, en Ramon, l’Imma i jo. A Vic ens espera, puntual, l’Antònia.

Aparquem els cotxes al costat de l’església de Sant Julià, unes vaques semblen saludar-nos.

 

Un aire fi talla la cara; els que dubtaven si deixar al cotxe algun abrigall extra se l’han posat, tot i que al cap de poca estona, la forta pujada i la protecció dels boixos ufanosos ens fan suar.

Agafem el camí “oficial”. Encara podem gaudir d’un paisatge tardorenc amb roures ben acolorits.

 

Ens enlairem ràpidament fins arribar al Coll de Bram. En Pep ens proposa un parell o tres de rutes, totes ben atractives. Finalment em decidit primer anar al Puig de la Bastida i després pujar al Santuari de Cabrera, si el temps ens ho permet. Cap a llevant es veu molt tapat amb un cel que potser es prepara per deixar anar alguna nevada.

Hem baixat per l'obaga fins a trobar la masia que hi ha a l’inici dels plans

 

Després travessem el torrent, totalment sec, i prop del camí esmorzem. Com sempre primer cadascú es menja el que porta i després arriben les postres col·lectives, variades, abundants i boníssimes.

 

Caminem primer suaument i després enfilem cap al Puig de la Bastida gaudint del paisatge i dels dibuixos que fan els prats i els arbres acolorits amb l’agradable sorpresa que cap a l’Est està molt més clar del que prevèiem.

Després d’una altra suada hem arribat al Puig de la Bastida

 

Les vistes des del cim ens han captivat,

 

Cabrera retallada, la vall de sota amb els pendents com catifes de colors torrats esmorteïts per la grisor del cel i una certa boirina en alguns indrets. Avui el Pirineu no s’ha deixat veure però no s’han amagat: Falgars, Sant Miquel de Castelló, Hostalets d’en Bas, tota la Vall d’en Bas, el Bassegoda... Algú no hi havia estat mai i algú altra (amb la sort de no tenir gaire memòria) era com si hi fos per primera vegada.

De tornada anem cap al Pla d’Aiats, sempre encisador, avui amb el contrast de les falgueres marronoses, la verdor dels avets i la grisor dels arbres nus

 

i alguna flor escadussera.

Al mirador, de vertigen, hem trobat una placa amb un poema de Martí Pol molt adient pels dies que estem vivint i que hem llegit.

De nou al coll de Collsacabra hem enfilat per les escales de més de 200 graons

 

fins arribar al Santuari de Cabrera on sempre es gaudeix d’anar-hi, pel paratge i per les vistes

 

Hem continuat per l’estreta llengua de roques, pel pas de l’osca,

 

i pel caminet amb barana pel cantó de la paret i estimball per l’altra.

Per baixar s’ha escollit el camí que no sé si s’anomena de la Serrica.

És rost, amb passos equipats amb grapes que ràpidament et porta de nou al pla de prop de l’aparcament de Sant Julià de Cabrera.

Una matinal preciosa amb una part ja molt coneguda per tots i una altra que ens ha anat sorprenent.