Roses - Cala Montjoi

Dimecres 3 de març,

Avui el plantejament de l'excursió serà Santa Pau, Finestres, Puigllança

Però no sempre els plans es poden seguir i un cop a Olot el temps no acompanya gaire, boira a sobre les muntanyes i una pluja fina ens fa replantejar la ruta. Cap al mar sembla que no està tant tapat i decidim anar a Roses a fer un tros del camí de Ronda.

Aparquem al port de Roses i encaminem els nostres passos cap a Cadaqués. Serà fins on puguem i el temps permeti.

A sota el far presidit pel castell de la Trinitat, esmorzem. El mar està com un mirall, tot i ser-hi a tocar no sentim l'espetegar de les onades de color gris ja que emmiralla el color del cel. Hi regna la pau i la tranquil·litat.

Anem caminat per corriols serpentejant la costa a la nostre esquerra. Anem pujant i baixant. El camí està vorejat de flors. Al terra unes pedres molt esmolades semblem de marbre. Els pins, el matolls, la varietat de flors de molts colors, les cales, els penya-segats... és un gust anar caminat per aquests verals.




A quarts de dues arribem a la Cala Montjoi, on hi veiem les obres que hi fan al recinte del restaurant del Bullí. En un raconet acollidor hi dinarem. Abans però, hi haurà algú que s'hi banyarà.

L'aigua no és extremadament freda. El contrast no és molt gran.

Anem contemplant el Cap Norfeu però el deixarem per un altre dia.

S'ha anat fent tard i donem la volta i encarem el camí de tornada.

Amb el pas alegre desfem el camí. Ens cau alguna gota i és un altre al·licient per allargar el pas. Passem per Canyelles Grosses o de l'Amadraba  per la carretera per estalviar la marrada de la cala.

En arribar a la Punta Falconera agafem un corriol que ens ensenya els búnquers, una herència del general Franco que els va fer construir entre el 1945 i el 1946.

Arribem a Roses amb ganes de fer la cervesa i ens les fem passar en una arrosaria a tocar del port.

Per la carretera de tornada ens fa un bon ruixat. Passem per Olot i ja ho diuen que: és l'orinal del món, i Si no plou a Olot no plou en lloc. (Joan Amades, Folklore de Catalunya )

Montsant

Sortida al Montsant, dies 30 d’abril i 1 de maig

Érem pocs els caminadors que ens havíem apuntat per la sortida al Montsant. En Jordi l’Antònia, Dolors A i en Pep i la Filo que a última hora els sortí un contratemps i no ens varen poder acompanyar.

A 2/4 de 7 sortim de Taradell per dirigir-nos cap a terres del Priorat per fer dues sortides a la serralada del Montsant.

La parada i fonda serà a la població d’Ulldemolins a la fonda Toldrà, però al matí hi passarem de llarg, les ganes de trepitjar la muntanya que vèiem al davant ens apressaven. Tenim al davant una gran muralla de cingles, quin serà el que superarem?

Deixem el cotxe davant del refugi Montsant d'Albarca, una petita i pintoresca població on esmorzarem.

El dia està rúfol i fa fred, però tenim il·lusió i comencem a caminar.

Avui en Jordi i el seu GPS ens portaran per aquestes muntanyes sorprenents pels colors i les formes que els hi han donant els anys.

Badoquem que si bolets, que si animals, que si cares de persones...

i en poca estona arribem a Sant Joan del Codolar un bonic i cuidat indret. Una parella jove del Bergadà ens fan la fotografia perquè hi pugui sortir tota l’expedició.

Ara el camí fa pujada però les moltes llaçades no el fa costós. En sortir del bosc ja podem albirar el que serà el nostre cim, Roca Corbatera de 1163m, el pic més alt del Montsant.

Passarem per la Cova Santa, un forat molt profund on no es veu el final, i pel Crist de la Sang, un monument amb un sant Crist i amb una base que fa de taula d’orientació.

Abans d’arribar al pic trobem la parella que ens ha fet de fotògrafs i encara estan esglaiats per on han hagut de guanyar el desnivell de la muntanya.

Un cop assolit el pic lamentem no tenir més visibilitat, ja que quan escampa la boira impressiona.

Ens desviem de la ruta per anar a visitar l’ermita de la Marededeu del Montsant on hi dinarem.

Anem baixant i passem per la Cova del Moloner una gran cavitat amb una columna natural que sembla aguantar la pedra que li fa de sostre.

Molt tros del camí l’hem fet per la lleixa amb uns grans espadats als nostres peus i envoltats de flors.

Ha estat una excursió no gaire exigent i molt bonica.

Pel mig de la boira hem intuït la Població de Siurana amb el seu pantà al fons i ja amb el cotxe, ens hi arribem.

Siurana, una població encimbellada dalt d’una cinglera acolorida de marrons, grocs vermells... et transporta a uns altres temps on conten que: Abdelazia, la reina mora, abans de veure’s sotmesa als cristians, va preferir estimbar-se d’un cingle amb el seu cavall. I l’animal en la seva inútil resistència, va deixar sobre la roca, marcada per sempre més, la petja de la seva ferradura. I amb ella desaparegué el darrer baluard sarraí de Catalunya. 

Resseguim tots els racons i acabem prenen una cervesa.

El dia dona per molt i encara podem visitar Prades, amb el sobrenom de la Vila Vermella, ja que moltes de les construccions son fetes per pedra vermella. La seva plaça porxada presidida per l’església la fa majestuosa i la seva font de quatre canells on un dia a l’any s’hi celebra la popular festa del Cava, pel juliol, en la qual és típic fer-hi rajar xampany.

Ara si que anem cap a Ulldemolins, on abans de sopar encara li farem una visita. Un xàfec ens abrigarà i l'apaivagarem sota el porxo de l’ermita del Loreto.

Una sopa calenta i la típica truita amb suc abans d'un son reparador ens deixarà amb condicions per afrontar l’aventura de l’endemà.

Ulldemolins celebra, cada segon diumenge de març, una de les seves festes més populars: la festa de la truita d’espinacs amb suc. Una festa gastronòmica que demostra l'hospitalitat dels seus habitants, que aquest dia conviden a menjar a tots els que s'hi atansen un plat típic del temps de Quaresma al Priorat.

La recepta

Ingredients per a 4 persones:

* 3/4 kg d'espinacs
* 1 grapat de fesols
* 6 talls de bacallà dessalat
* 1 cabeça d'alls
* 2 cullerades de farina
* 1 polsim de pebre vermell
* 1/2 aigua o brou de pollastre o carn
* Picada: unes quantes ametlles, avellanes, nous i pinyons (o els que es tingui)

Fem la truita amb els espinacs i els fesols i la reservem. Posem a la cassola oli a escalfar, hi posem el bacallà i quan ja és fregit el retirem. Fem un sofregit amb els alls i quan són rossets hi afegim dues cullerades de farina. Quan la farina és daurada hi posem la picada d'ametlles, avellanes, nous, pinyons i una mica de pebre vermell. Remenem i hi afegim l'aigua o bé el brou. Quan arrenca el bull, col·loquem la truita al suquet al mateix temps que el bacallà i deixem que faci un xup xup breu d'uns cinc minuts.

Recepta de la Fonda Toldrà d'Ulldemolins

Dia 1,

A les vuit ja voltem pel poble per buscar un forn on comprar el pa per dinar.

Anem a esmorzar a la fonda i cap a Morera del Montsant, la vistositat de les vinyes que han començat a treure les fulles ens fa fer una parada per contemplar i fotografiar aquest paisatge que no és habitual per nosaltres.

Deixem el cotxe a l'aparcament de la morera del Montsant i enfilarem cap a la Serra Major,

passant pel Grau (canal estreta) dels Barrots on hem de fer servir les mans per guanyar el desnivell i encara no n’hi ha prou. Uns claus posats estratègicament ens ajudaran a pujar fins a una mica d'esplanada, esplanada, esplanada... és un dir.

Ajupits la motxilla ens tocava el sostre. Una gran pedra ens barra el pas cap a l’altra cantó, a nosaltres ens sembla no ser capaços de travessar-la, i busquem una alternativa seguint un camí fressat que ens porta a peu d’una via d’escalada, havent comprovat que l’alternativa és més dificultosa, tornem enrere i amb el cor fort com un puny decidim travessar el que l’Antònia deia que no faria,

el camí és aeri total amb vistes a l'infinit.

Hi donem una ullada però no ens encantem gaire ja que vigilem molt on posem els peus. Arribem al balcó del Priorat on s’hi entra salvant una canal per una pedra equipada amb un passamà.

Aquí sí que parem per contemplar tota la magnitud que tenim als peus i a l’horitzó.

Camí estret i penjat en alguns llocs equipat amb cables que ens ajudaran a creuar-lo amb seguretat.

Uuuuuuuuuufffffffffffffff! prova superada!

Som a la Serra Major. Ara sí que podem contemplar el paisatge sense por. Ho veiem tot. Avui el dia és clar, tot i que fa força vent. El Pirineu que encara porta barret blanc, des del Cap de Creus fins al Francés. No sé si tot, però ens ho sembla: la plana de Lleida, el Priorat i el Baix Camp fins al mar. És fabulós i al mig de tanta bellesa per contemplar hi fem un mos.

 

Al nostre davant hi tenim el Piló de Senyalets, un punt geodèsic 1.106m., anem continuant fins al solitari Pi del Cugat

on deixarem el camí principal per baixar per un corriol, sort del GPS nosaltres no l'hauríem vist, que ens porta al Clot del Cirer.

Un paratge preciós per la vegetació humida que no hem trobat en cap més lloc, una font, arbres frondosos i cavitats a les parets, un oasi o paradís, ens fa aquesta percepció, a nosaltres i altra gent que hi acampa.

Remuntem per entre arbres florits altre cop cap a la Serra Major per baixar per el Grau de Setfores.

Anem baixant i planejant per la cornisa buscant un bon menjador per dinar, un cop tret el que portem a la motxilla mirem les parets que tenim al davant i uns escaladors que pujaven i baixaven per les parets. Reprenem el camí que només uns pasos una mica delicats equipats amb un cable, ens portarà fins a la Morera del Montsant

Una cerveseta al poble, posa punt i final a l’aventura d’avui.

Ho tenim a tocar i visitem la grandiosa cartoixa D’Escala Dei.

...de Provença vingueren al segle XII els monjos de l’Ordre de la Cartoixa a construir un monestir i fundaren així la primera cartoixa de la Península Ibèrica. Escolliren un paratge singular, protegit per la Serra Major de Montsant, on un pastor hi havia somiat àngels pujant al cel per una escala repenjada a la soca d’un pi, d’aquí el nom Escaladei o “escala de Déu”.
La cartoixa va subsistir fins el 1835, travessant èpoques de gran esplendor. Durant set segles els monjos feren poblar els camps, construir molins, difongueren el conreu de les vinyes. El Prior, d’aquí el nom de la comarca, podia exercir justícia i era el batlle general del pobles de la zona centre de l’actual comarca, que coincideixen aproximadament amb els de la Denominació d’origen vinícola Priorat.

De tornada podem meravellar-nos amb les moltes vinyes que hi ha per tot el Priorat.

Hem gaudit molt de la sortida acompanyats per el bon temps.

Esmorzar a casa en Pep i la Filo

dimecres 26 d'abril

Avui les previsions meteorològiques senyalen pluja. A quarts de set comencen els watshaps: que si sortim, que si no sortim, que si ens hi tombem, que si van a prendre cafè...fins que arriba una proposta: veniu a casa i quan plegui anem al Castell d'en Boix. Aquesta és la bona, portarem coca i xocolata. el forn de Taradell ja les han acabat, trucada a la pastisseria de Santa Eugènia allà si, en Jordi i l'Antònia les passaran a buscar.
Acabarà sent gentilesa d'en Jordi que aquesta setmana va ser la seva onomàstica.
Ens ben entaulem doncs la pluja no para, converses disteses, fites per complir, propostes d'excursions i amb xampany i cafès acabem amb una planificació per aquest cap de setmana.
Sortirem de Taradell diumenge a primera hora i aprofitarem el dilluns que és festiu (1 de maig), el destí la Serra del Montsant amb camp base a Ulldemolins.

  

Tines de Mura i Talamanca

Dimecres, 19 d'abril

Volem anar a veure les tines de Talamanca, a l'hora de marxar tenim una mica de dubtes ja que nosaltres hem vist les de Roquefort i ens varen agradar molt i ens quedaven les ganes de visitar aquestes. El dubte venia donat a que ens agradaria complaure a la Imma que li feia gràcia de veure tines, ja que estarà uns dies que no ens podrà acompanyar, i nosaltres no sabíem si aquestes ens defraudarien. Deixem els dubtes enrere i ens dirigim cap a Viladordis on per un camí de carro arribem als peus del Llobregat on deixem els cotxes.

Les tines enmig de les vinyes són unes construccions de pedra singulars utilitzades en el passat per produir el vi en els mateixos camps en els que es cultivaren. Van ser construïts al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats de les valls del Montcau, a la comarca del Bages.
El trac que portem ens faria passar de llarg de les primeres tines, nosaltres seguint un corriol i més tard sense corriol i arribem a un impressionant conjunt de set tines, molt ben arreglades i amb focus per enllumenar-les. El que no podem fer es veure-les per dins ja que estan adossades al pati d'una casa particular. Son les tines dels tres salts.

Un cop retornats al camí i amb el soroll del riu acompanyant-nos, ens crida l'atenció una resclosa. Ens hi acostem i quedem meravellats de les formes que ha anat agafant la pedra per la força de l'aigua.

No triguem a trobar una tina solitària i restaurada. Aquí si que podem observar amb deteniment el que ens deia l'informació que portavem: Les tines del Bages, són dipòsits quadrats o circulars construïts amb pedra i morter de calç i folrats amb cairons o rajoles vidriades. La darrera filada de cairons estava reculada uns 15 cm., fent una petita lleixa a tot el volt perquè s'hi pogués repenjar l'engraellat de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava i el most s'escolava entre el brescat. A la part inferior de la tina hi havia una obertura per on es treia el vi quan havia fermentat, aquest forat s'anomenava boixa o broc, que sovint estava protegit dins d'una cabana. (Llibre de les tines de la Vall del Moncau) Ens encurioseix i admirem la marera de tapar-les.

En poca estona ja en trobem unes altres. Aquestes son quadrades. És un conjunt molt gran, sembla que a més del vi també hi feien estada els pagesos. Ara també hi ha deixat el rastre algú que no es mira la naturalesa amb el mateixos ulls que nosaltres: hi ha grafitis per tot i està molt brut. Hi volíem esmorzar però el lloc no convida gaire. Travessem el riu hi aquí sí que hi trobem un bon menjador, amb els seients empedrats, música d'aigua i vista a les tines. Són les tines de la Solana.



El camí és de bon seguir i anem trobant tines d'una sola construcció o més acompanyades, restaurades o malmeses.

Anem seguint la riera de Mura que ja fa una mica que hem deixat el Llobregat.

Arribem a un paratge on un petit embasament fa la forma d'un triangle. Anem continuant ara amb una mica de pujada deixant la riera fins a trobar el Mas Veltaiol,

un mas en ruïnes amb varies tines. Varem comentar que devia ser: "la coperativa". També hi havia una caravana molt ben instal·lada. Tornem a buscar la riera i encara anem trobant tines a la vora del camí.

Per unes passeres travessarem la riera on un gran salt d'aigua espetega en un gorg que a l'estiu ha d'anar molt bé per fer de trampolí, jacuzzi i piscina. Arribem a Sant Esteve de Vila-rasa, una ermita que veiem una mica llunyana i una casa molt gran, hi ha uns senyals que ens prohibeixen el pas a més a més d'unes tanques.

Dues tines mig enrunades però coronades per lliris sords que amb el seu blau hi donen la nota de color.

Ara enfilem per un corriol molt dret fins a trobar una pista que per la carena ens deixarà contemplar el recorregut que hem seguit i les tines des de dalt. Tenim gana sense bé adonar-nos-en s'ha fet quarts de tres i busquem un lloc per dinar. Finalment aconseguim una terrassa amb bones vistes que a part del camí fet, ens deixa contemplar la silueta inconfusible i entranyable de les muntanyes de Montserrat.

Un cop haver distribuït el dinar que portàvem a la motxilla pel nostre cos tornem a la pista fins a desviar-nos per visitar les que seran les últimes tines: son les Tines de les Generes.

Des de lluny sembla l'entrada d'un castell de "l'exin castillos" al davant un camp d'oliveres i el romaní i la farigola que ens han aromatitzat el recorregut.

Com que ens queda a prop, ja amb cotxe, decidim anar a Sant Benet del Bages. No podem fer la visita ni per els exteriors ja que s'ha de fer amb visita guiada.

Hem fet l'excursió: En Pep, la Filo, En Ramon, l'Agnès, l'Imma, en Jordi i jo Dolors A