Esmorzar a casa en Pep i la Filo

dimecres 26 d'abril

Avui les previsions meteorològiques senyalen pluja. A quarts de set comencen els watshaps: que si sortim, que si no sortim, que si ens hi tombem, que si van a prendre cafè...fins que arriba una proposta: veniu a casa i quan plegui anem al Castell d'en Boix. Aquesta és la bona, portarem coca i xocolata. el forn de Taradell ja les han acabat, trucada a la pastisseria de Santa Eugènia allà si, en Jordi i l'Antònia les passaran a buscar.
Acabarà sent gentilesa d'en Jordi que aquesta setmana va ser la seva onomàstica.
Ens ben entaulem doncs la pluja no para, converses disteses, fites per complir, propostes d'excursions i amb xampany i cafès acabem amb una planificació per aquest cap de setmana.
Sortirem de Taradell diumenge a primera hora i aprofitarem el dilluns que és festiu (1 de maig), el destí la Serra del Montsant amb camp base a Ulldemolins.

  

Tines de Mura i Talamanca

Dimecres, 19 d'abril

Volem anar a veure les tines de Talamanca, a l'hora de marxar tenim una mica de dubtes ja que nosaltres hem vist les de Roquefort i ens varen agradar molt i ens quedaven les ganes de visitar aquestes. El dubte venia donat a que ens agradaria complaure a la Imma que li feia gràcia de veure tines, ja que estarà uns dies que no ens podrà acompanyar, i nosaltres no sabíem si aquestes ens defraudarien. Deixem els dubtes enrere i ens dirigim cap a Viladordis on per un camí de carro arribem als peus del Llobregat on deixem els cotxes.

Les tines enmig de les vinyes són unes construccions de pedra singulars utilitzades en el passat per produir el vi en els mateixos camps en els que es cultivaren. Van ser construïts al bell mig de les vinyes plantades en els llocs més aïllats de les valls del Montcau, a la comarca del Bages.
El trac que portem ens faria passar de llarg de les primeres tines, nosaltres seguint un corriol i més tard sense corriol i arribem a un impressionant conjunt de set tines, molt ben arreglades i amb focus per enllumenar-les. El que no podem fer es veure-les per dins ja que estan adossades al pati d'una casa particular. Son les tines dels tres salts.

Un cop retornats al camí i amb el soroll del riu acompanyant-nos, ens crida l'atenció una resclosa. Ens hi acostem i quedem meravellats de les formes que ha anat agafant la pedra per la força de l'aigua.

No triguem a trobar una tina solitària i restaurada. Aquí si que podem observar amb deteniment el que ens deia l'informació que portavem: Les tines del Bages, són dipòsits quadrats o circulars construïts amb pedra i morter de calç i folrats amb cairons o rajoles vidriades. La darrera filada de cairons estava reculada uns 15 cm., fent una petita lleixa a tot el volt perquè s'hi pogués repenjar l'engraellat de fusta o brescat on s'abocava la verema i es trepitjava i el most s'escolava entre el brescat. A la part inferior de la tina hi havia una obertura per on es treia el vi quan havia fermentat, aquest forat s'anomenava boixa o broc, que sovint estava protegit dins d'una cabana. (Llibre de les tines de la Vall del Moncau) Ens encurioseix i admirem la marera de tapar-les.

En poca estona ja en trobem unes altres. Aquestes son quadrades. És un conjunt molt gran, sembla que a més del vi també hi feien estada els pagesos. Ara també hi ha deixat el rastre algú que no es mira la naturalesa amb el mateixos ulls que nosaltres: hi ha grafitis per tot i està molt brut. Hi volíem esmorzar però el lloc no convida gaire. Travessem el riu hi aquí sí que hi trobem un bon menjador, amb els seients empedrats, música d'aigua i vista a les tines. Són les tines de la Solana.



El camí és de bon seguir i anem trobant tines d'una sola construcció o més acompanyades, restaurades o malmeses.

Anem seguint la riera de Mura que ja fa una mica que hem deixat el Llobregat.

Arribem a un paratge on un petit embasament fa la forma d'un triangle. Anem continuant ara amb una mica de pujada deixant la riera fins a trobar el Mas Veltaiol,

un mas en ruïnes amb varies tines. Varem comentar que devia ser: "la coperativa". També hi havia una caravana molt ben instal·lada. Tornem a buscar la riera i encara anem trobant tines a la vora del camí.

Per unes passeres travessarem la riera on un gran salt d'aigua espetega en un gorg que a l'estiu ha d'anar molt bé per fer de trampolí, jacuzzi i piscina. Arribem a Sant Esteve de Vila-rasa, una ermita que veiem una mica llunyana i una casa molt gran, hi ha uns senyals que ens prohibeixen el pas a més a més d'unes tanques.

Dues tines mig enrunades però coronades per lliris sords que amb el seu blau hi donen la nota de color.

Ara enfilem per un corriol molt dret fins a trobar una pista que per la carena ens deixarà contemplar el recorregut que hem seguit i les tines des de dalt. Tenim gana sense bé adonar-nos-en s'ha fet quarts de tres i busquem un lloc per dinar. Finalment aconseguim una terrassa amb bones vistes que a part del camí fet, ens deixa contemplar la silueta inconfusible i entranyable de les muntanyes de Montserrat.

Un cop haver distribuït el dinar que portàvem a la motxilla pel nostre cos tornem a la pista fins a desviar-nos per visitar les que seran les últimes tines: son les Tines de les Generes.

Des de lluny sembla l'entrada d'un castell de "l'exin castillos" al davant un camp d'oliveres i el romaní i la farigola que ens han aromatitzat el recorregut.

Com que ens queda a prop, ja amb cotxe, decidim anar a Sant Benet del Bages. No podem fer la visita ni per els exteriors ja que s'ha de fer amb visita guiada.

Hem fet l'excursió: En Pep, la Filo, En Ramon, l'Agnès, l'Imma, en Jordi i jo Dolors A

Molí de la Bertrana

Dimecres 12 d’abril

Avui només l'Antònia i jo ens trobem per anar a caminar, és dimecres sant i uns per aquí i d'altres per allà, ens em quedat soles.

Anirem al molí de la Bertrana, deixant el cotxe, al deteriorat pel temps restaurant "les Gorgues".

Un corriol ens porta al primer salt, és el del cabrit, encara baixa força aigua.

Unes passes més enllà i ja podem veure un altra salt, no sé a quin l'han batejat amb el nom del cabrit.

Avui l'Antònia no porta la càmera i seré jo qui amb, poca traça, tiraré les fotos.

Sortim a les esplèndides terrasses per contemplar, la grandiositat de l'engorjat presidit pel salt de la barra de ferro.

Travessem la riera per unes passarel·les de pedra. el camí és es de bon fer i entre contemplar i xerrar el molí es va acostant. En deixar el que ens portaria cap a l'Esquirol ens sembla que avui és més lluminós, potser perquè els arbres no tenen totes les seves fulles. En arribar al molí ja en sabem la causa: l'han arranjat, per nosaltres li han tret molt d'encant, sembla nou.

Però l'entorn està exuberant, les aigües de la bassa reflexant la gran paret amb la diversitat de grisos, els arbres amb el tons de verds acabats d'estrenar. Ens entretenim una estona mirant les tisores que neden tranquil·lament projectant les seves ombres al fons de l'aigua.

És hora d'esmorzar, no tenim pressa.

Creuem la riera i seguim per un camí preciós. Immenses roques fan de sentinelles, els arbres i les roques plenes de molsa, només falten els follets per trobar-nos al bosc encantat.

No sabem si anem bé però la direcció és bona i l'anem seguint, tot d’una s’obra i podem admirar les muntanyes de Cabrera, Pla d'Ayats, una de nevada que potser és el Puigmal, el Puigsacalm... Manlleu al fons... no sabem posar-li nom a tot el que veiem, preciós.

No triguem a sortir a una carretera asfaltada que sembla que recordem d’haver-hi passat en una altra ocasió, la seguim fins a trobar Sant Bartomeu Sesgorgues.

Aquí seguim per un altre corriol que va baixant, baixant fins a trobar a la casa de Setfores,

Una parella que està carregant un cotxe ens indiquen els camins. N’hi ha un que tindríem d’agafar-nos per una corda i l’altre que potser ens mullarem els peus. Ens arribem fins al mirador on un grup de canalla se’ns acosta per poder tocar la nostra gossa: la Cuca. Ens diuen que han dormit aquí. Admirem el salt de la barra de ferro que fa unes hores teníem als nostres peus.

El camí es dret i relliscós, hem de vigilar. Ja som a baix. No veiem per on continua però l’instint ens diu que riera avall.

Ja ens hem mullat els peus, i ja no bé d’una mica. Anem torejant pedres i aigua. Som a sota la barra de ferro.

Una mica més avall i trobem el corriol que ens tornarà a pujar fins a trobar el camí que hem fet al matí. Son quarts de tres i mengem del que ens queda a la motxilla, carquinyolis, xocolata i taronja. Amb les forces renovades i amb pas lleuger tornem a ser al lloc de sortida.

Sant Sebastià

Dimecres, 5 d'abril

Agafem la carretera de Prats i aparquem prop de Sant Joan del Galí.

El GPS ens marca que caminem per la carretera i nosaltres fem cas al Xerpa, en arribar el trencall de la casa del Molí de la Pujada on deixem l’asfalt i comença la pujada per camí de carro (que escurcem una mica per alguna drecera) fins arribar als plans de Sant Sebastià. Un indret obert a grans camps verdíssims amb vistes al Pirineu. Encara falta una pujada no tant pronunciada fins arribar a l’ermita de Sant Sebastià.

El balcó privilegiat per observar la comarca ens entretén una mica abans de ser rebuts pels prohoms que varen signar el pacte dels vigatans en unes escultures de ferro.

El pacte dels Vigatans

A la reunió de l'ermita de Sant Sebastià, el 17 de maig de 1705, hi van assistir Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Anton Martí (de Vic), Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria (de Manlleu), Francesc Macià Ambert, 'Bac de Roda' (de Roda de Ter), Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc (de Perafita), i Josep Moragues i Mas (de Sant Hilari Sacalm).

S'hi acordà l'arrenglerament del Principat amb la Gran Aliança anglesa, neerlandesa i portuguesa contra el pretendent Felip d'Anjou, a més del compromís d'aportar milers d'homes de la vegueria de Vic a l'imminent setge sobre Barcelona, aleshores sota control del tirànic virrei borbònic Velasco. L'acord dels Vigatans fou la base que serví per a signar, el 20 de juny d'aquell mateix any, l'anomenat pacte militar de Gènova, amb un representant plenipotenciari de la reina d'Anglaterra.

Un cop fet les honors, ens asseiem per satisfer els plaers de l’estómac i la vista, ja que la comarca està vestida de primavera: els camps, el Montseny, els turons. Ens acaba d’arrodonir el paisatge un globus que veiem aterrar.

La baixada la farem per el cantó de Santa Eulària passat prop del Soler Botey i d’altres masies grans i ben cuidades.

El camí és ample i va bé per anar baixant tot xerrant, avui amb la novetat que han de fer una intervenció quirúrgica a l’Imma, tots hi diem la nostra i desitgem que li vagi molt bé.

Voregem Santa Eulària i la Guixa on en arribar a la casa de la Codina deixem el camí del costat del Mèder i agafem direcció a sant Joan del Galí passat a prop d’uns camps on hi fan investigació de blat en uns espais rectangulars de diferents varietats del cereal.



Divendres és la Marededéu dels Dolors i ho volem celebrar a Can Pamplona amb una cervesa ben fresqueta.

Gualba. Montseny

Dimecres, 29 de març

En trobem al pàrquing, Dolors C, Jaume, Ramon, l'Agnés, Pep, la Filo, Dolors A i a la benzinera de Calldetenes en Jordi i l'Antònia

Arribem a la població de Gualba que travessem per arribar al parc mediambiental on hi ha una noia que ens informa de les condicions i preu per entrar al parc. No ens convencen i donem mitja volta i deixem els cotxes en un camí rural. Haurem de caminar una mica més del previst, no passa res.

Emprenem una pujada, que s'anirà fent llarga i costeruda sentint el soroll de l'aigua.

Contemplant el salt de Gualba que diuen que fa 133 m.

Baixa cabalós però aquest no el podem veure de prop, en veurem d'altres de molt bonics. Quan arribem gairebé  i esmorzem, ja l'hem sobrepassat.

Caminem una estona prop de la riera i trobem dos salts amb unes gorgues als seus peus, no ens hi banyem ho deixarem per l'estiu, a un hi hem d'arribar torejant l'aigua arrapats per les branques i arrels amb alguna sucada d'espardenyes.

Anem pujant una hora per un corriol ben marcat i, a vegades, gairebé grimpant, però res ens impedeix de seguir el trac, avui amb dos GPS.

El camí també va paral·lel a una canonada i per sota una línia elèctrica, tot pujada, fins arribar a les restes d'un polvorí. Arribem al gorg negre encastat dins les roques i alimentat per un bonic i alegre salt.

El Gorg Negre

Sempre, abans de les tempestes, del Gorg Negre naixien fils de boira que s’enfilaven muntanya amunt, fins a formar un gran núvol negre. Aquestes tempestes eren produïdes per els bruixots i les bruixes que es banyaven el Gorg Negre. Després de les tempestes se sentien rialles d’alegries d’aquells éssers.

Ja, des de temps antics se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en fi, no es va dubtar més de què els diferents fets estranys que queien sobre el poble de Gualba venien d’aquells éssers.

Un dia el capellà amb la finalitat de posar fi a aquests rumors, va agafar una creu de ferro i aigua beneïda i es va dirigir cap al Gorg Negre amb els escolans al darrera formant una processó. Diuen que un cop allà, van poder veure com les aigües bullien degut al nerviosisme de les bruixes en veure les intencions del rector. Ell, decidit, va aixecar el braç amb tota la seva força i va escampar aigua beneïda per les pedres del Gorg. Quan l’aigua va ajuntar-se amb l’aigua de Gorg es varen sentir uns xiscles de les bruixes i els bruixots. Amb aquesta benedicció quedaven atrapats al fons del Gorg Negre, per sempre més.

El capellà va fer clavar la creu a dalt de tot de la muntanya on abans sortia el núvol negre i es diu que des de llavors no s’han tornat a veure més bruixes, ni bruixots ni nuvolades. Però diuen que si t’hi fixes molt a l’ombra de les aigües encara es poden veure els rostres de les bruixes atrapades."

Pugem per un pedregar fins a la creu. Davant nostre en un altre cim una altra creu. Al fons una magnífica panoràmica: sant Celoni, Gualba, el Montnegre... i el mar.



Encara no hem acabat la pujada i trobem la central numero dos. Continuem rostos amunt fins al peu del castell de Can Prat, on dinem. Ara si que comença una llarga baixada que farem per pista,

contemplant les panoràmiques. Tot va molt bé i anem xerrant alegrement i salvant algun obstacle del camí.




fins que trobem uns ruscos d'abelles que ens declaren la guerra i, qui més, qui menys, en sortim picats.

Passem per el costat de la masia de Can Prat. on la llegenda explica:

LA DONA D’AIGUA DEL GORG NEGRE DE GUALBA

Fa molts i molts anys un home vivia a prop del Gorg Negre de, en una masia gran i vella treballant la terra i tenint cura del bestiar.

Un dia al vespre tornant de pasturar, va sentir un so melodiós que el va fer apropar al Gorg Negre.

De l’ aigua surgi una dona d’increible bellesa i cabellera daurada. En veure-la sortir de l’aigua el jove inmediatament va quedar enamorat.

La noia s’hi va acostar i li digué que feia temps que l’esperava. Es van prometre amor per sempre, però la noia li va posar una condició: ”que mai la seguís ni li parlés del Gorg Negre”. Així van quedar.

Es van casar i van tenir dos fills i la felicitat inundava aquella família.

Un malauradat dia però, van començar a discutir pel conreu d’unes terres, i de tant discutir i discutir... l’home enrabiat va dir:”Dona d’aigua havies de ser! “.

L’home va trencar la promesa i llavors la dona va desaparèixer.

El marit va quedar desolat per la seva marxa.

Conta la llegenda que cada nit però, la dona tornava a la masia a veure els seus fills i el seu marit, i a la taula del menjador li queien dues llàgrimes que es convertien en perles i així seguia ajudant a la seva família."

Les perles la devien fer prosperar molt ja que es veu una gran masia.
El Montseny terra de llegendes. 

Acabem el dia a la Plaça de Gualba prenent una cervesa.

Tavertet - Puig de la Força

Dimecres, 22 de març

Ahir pel whatsaap ja hi varen haver baixes. Finalment ens trobem a l'aparcament en Pep, la Filo, en Ramon l'Agnès i jo Dolors A, a Vic l'Antònia i en Jordi.

Potser podríem anar a Sant Sebastià? per a prop no hi anem mai. En parlar amb els de Vic decidim anar a Cabrera. Mentre ens hi anem acostant unes boires van tapant la carena de Cabrera. En arribar a l'Esquirol decidim canviar la ruta, cap a Tavertet el cel està seré. Anirem al Puig de la Força.

Poc després de Tavertet aparquem els cotxes. Comencem a caminar per la pista que no triguem a abandonar per encaminar-nos cap un corriol que ens portarà a resseguir la cinglera,

les vistes envers els pantans son fantàstiques el primer que albirem és el de Susqueda, una mica més enllà el de Sau, el majestuós Montseny de teló de fons.

Ens asseiem en una terrassa on les vistes son immillorables per esmorzar. Uns voltors amb els seus vols acaben d'arrodonir l'espectacle.

Anem planejant agradablement gaudint de cada pas, els narcisos estan en plena floració deixant els prats de color groc.

Retornem a la pista fins a trobar un corriol on emprendrem una baixada considerable pel mig de roques i un terra esglaonat i feréstec.

Travessem per una gran balma dita del Castell.

Les runes del castell ja s'albiren en mig del bosc. Ara una costeruda pujada ens durà a un pla de roca. Però, com que som una mica agosarats,

hem d'anar fins a l'última roca.  Un arbre mort i una corda ens ajuda a fer el pas. La roca s'ha desprès de la cinglera principal.

Continua l'espectacle de colors a les parets dels cingles i dels boscos: que ja la primavera fa canviar els verds, l'aigua dels pantans que el vent mou com escates de peixos brillant. Amb la mirada resseguim l'excursió que varem fer dies enrere, només ens separa el Sot de Balà.

El pantà no està al 100x100 de la seva capacitat això fa que sembli que està vorejat de platges amb la sorra marró, el campanar de l'església de sant Romà sobresurt un bon tros.

Ja amarats de bellesa i pau retrocedim un bon tros pel mateix camí fins a agafar una variant de verds plans i remats de vaques pasturant amb algun vedellet esgarriat que acaben d'arrodonir el plaer de la vista.

De retorn als cotxes, en Pep ens diu, que si no tenim tard, ens convida a una cervesa. Aquesta setmana va ser la seva onomàstica. Ens la prenem en un bar de Tavertet.

Ha estat una excursió molt plaent i gens feixuga.

Matagalls

Matagalls

Dimecres, 15 de març

Avui farem una matinal al Matagalls. Ens trobem: la Filo, en Pep, la Dolors Casassas, l’Agnès, en Ramon i l’Imma.

Anem en cotxe fins a Collformic, allà enfilem pel roquissar i continuem direcció a Sant Segimon fins arribar al Sot de la Fagetona. Aquest indret sempre ens captiva, el prat verd, el soroll del rierol, els arbres acollidors.. Pugem pel costat del torrent de Rentadors passant per davant la font dels Manlleuencs i al cap de poc per Font Clareta.

Continuem, el camí es desdibuixa però l’orientació d’en Pep i algunes petites fites ens fan anar enfilant fins que sortim a dalt d’un rocam amb molt bones vistes del Pirineu i de les Agudes.

És hora d’esmorzar i de treure tots els complements alimentaris habituals.

Tornem a pujar i arribem al cim del Matagalls. Hi trobem altres persones, una d’elles taradellenca. Comentem que tot i que hi hem anat moltes vegades sempre és plaent de ser-hi.

La tornada la fem pel collet dels Llops cap el turó Gros i sempre avall arribem al cotxe.

Avui només disposem d'una fotografia, l'Antònia no hi ha sigut i s'ha trobat a faltar.