Castell de Besora

Dimecres, 8 de març

Aquest matí en arribar a l’aparcament hem tingut una agradable sorpresa. Hi ha tres Privilegiats nous, l’Agnès, en Ramon i en Jaume. Ens trobem també els habituals: la Filo, en Pep, la Dolors Ribé, la Dolors Casassas i l’Imma – avui ens falta la Dolors Aguilar que està de viatge, per 15 dies!- a Vic hi trobem l’Antònia i en Jordi.

Marxem amb poca visibilitat i amb l’esperança que aclarirà ja que s’ha escollit fer aquesta matinal des del castell de Montesquiu al de Besora per poder veure el Pirineu.

Comencem a caminar sense que el temps canviï. Esmorzem ben asseguts en una petit muret de pedra. Cadascú es porta el seu entrepà però després i com de costum surt el bufet lliure: formatge “ibèric”, llonganissa, assortit de xocolates, teules, maduixes, carquinyolis.. amb traguinyolis del vi de la bota d’en Pep.

Al cap de poc sortim a una clariana amb vistes, el Pedraforca, sense neu, i el Pirineu, ben blanc i il·luminat pel sol, treuen el cap per damunt la boira.

Continuem fins arribar a sota el castell de Besora. Al davant la majestuosa masia del Pla.

Una última pujada i ja som al cim (1.023 m.). El pla està net de vegetació i estan netejant les parets de les runes de l’església del castell.

Els historiadors situen la construcció del castell a finals del s. IX, sota les ordres de Guifré el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, quan portava a terme la seva política de repoblament d’aquestes terres.

La boira que ve de llevant està enfilant i ens tapa la vista. Esperem una mica i ens uns moments breus podem entreveure el Montseny i les muntanyes de Montserrat.

Baixem i la tornada la fem per un altre camí que després de passar pel collet de la Mongia ens porta al Pla de Revell, magnífic! Ampli, verd, amb una bassa que xucla els nostres fotògrafs.

Continuem fins arribar als cotxes.

Com sempre una matinal molt plaent. Avui amb l’enyorança de la Dolors tot i que hem pogut veure-la en les fotos que ens ha enviat pel WhatsApp.

Moianès, Vall de Marfà

Dimecres, 1 de març

Molí de Brotons, Molí de Marfà.

Sortim de Taradell en Pep, la Filo, l'Imma, Dolors C, i Dolors A, a l'Esclat ens reunim amb l'Antònia.

Avui anirem fins a Moià on aparcarem els cotxes poc abans d'arribar al cementiri.

Els camps estan gebrats i en algun toll hi ha glaç, una bona diferència de temperatura de la setmana passada. Comencem amb ganes i pas llarg per pista, serà per culpa de la temperatura?

Passem al costat d'unes roques molt ben equipades amb vies d'escalada.

Hem començat amb el cel seré i ara es va enteranyina'n. A prop del camí sobre unes pedres serà el lloc escollit per esmorzar.

L'Antonia ens obsequia amb una truita d'espàrrecs, els que varem collir la setmana passada. Un home que va sol accepta el convit d'un trago de vi. Un cop ha reprès el camí el seu GPS no li va gaire bé, o no el sap fer funcionar i ha de tornar a recular, nosaltres ja hem acabat d'esmorzar i fins als molí de Brotons el camí el farà amb nosaltres.

Les boires han marxat i llueix un bon sol.

El camí va baixant i, en ser pista, podem anar xerrant que també ens agrada. El romaní està molt florit i desprèn una agradable olor que contrasta amb la dels purins del començament.

Ja veiem la teulada de l'ermita de la Tosca quan ens desviem per un caminet de l'esquerra per anar a el Salt de la Tosca i al Molí de Brotons.

El lloc és espectacular, un bon salt d'aigua reposa en una gran gorga, al fons la paret del molí.

L'Antònia insisteix que l'hem d'anar a veure in situ i a travessar la riera s'ha dit.

Una gran estança a sota la roca es porta als temps on per molinar el gra necessitaven la força de l'aigua. Encara hi ha un tros de la roda i els conductes. Ha valgut molt la pena de mullar-nos els peus.

El molí, estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.

Retornem a la pista i ja som a l'ermita de la marededéu de la Tosca. Una ermita sense gaires floritures i amb la porta tancada amb un candau. Un pessebre en una soca ens recorda que no fa gaire que han passat les festes de Nadal.

Tornem a travessar la riera, una font amb un alegre raig ens convida per si tenim set, a l'esquerra ens queda les ruïnes del Molí de Marfà.

La silueta de Sant Pere de Marfà es dibuixa dalt d'un penya-segat que recorda Castellfollit de la Roca.

Avui no abandonem la pista i gairebé sense adonar-nos-en som a la casa de Marfà,

Per molt que mirem i remirem no veiem per on poder-hi entrar per visitar l'ermita de Sant Pere, una tanca ens barra el pas. Per un caminet sembla que potser podrem entrar-hi per sota, però l'intent no prospera i com podem, una mica com les cabres, tornem a agafar la pista que va davallant fins a tornar a ser a la riera que hem de tornar a travessar aquest cop sense mullar-nos.

La pista va pujant suaument, al fons el poble de Moià que es va acostant, fins a arribar al lloc on tenim els cotxes.

Ha estat una matinal per uns indrets molt bonics i no gaire freqüentats per nosaltres.

Cingles de Tavertet

Cingles de Tavertet

Dimecres 22 de febrer.

Avui ja som més colla: els incondicionals, En Pep, la Filo, l'Imma, l'Antònia, en Jordi i jo, també hi son la Dolors Casassas, la Dolors Ribé. Avui ja fem un bon grupet, això s'anima.

Sortim de Taradell cap a Tavertet i, un cop passada aquesta població, aparquem prop de la carretera.

Des de la Miradora es podria veure el salt de Tirabous, no és possible, unes roques humides de color vermellós ens senyalen on en dies immediatament després de ploure hi baixa l'aigua.



El camí cap al morro de l'Abella passa per una carena amb precipici banda i banda, ens falten quatre gambades per assolir el morro. La vista és espectacular i el dia radiant, el sot de Balà als nostres peus i una llenca del pantà de Sau acaba arrodonint el paisatge sempre meravellós de les cingleres. És un bon lloc per esmorzar.

Comencem a baixar per un corriol amb forta pendent fins arribar a la lleixa de Balà que anirà resseguint els cingles a mitja alçada, serà un camí espectacular i aventurer, només una cosa ens empipa una mica, fa molta calor, sort que estem a finals de febrer!

El morro de l'Abella des de sota

Una cova ens desperta la curiositat, és la cova de les Pixarrelles, hi ha una corda que facilita la pujada i ja ens tens cap amunt. Una reixa ens barra el pas, però la vista envers el pantà és sensacional.

En acabar la lleixa ens esperen unes escales de galliner, estan molt ben aferrades i donen seguretat tot i la verticalitat de la paret, a l'últim tros hem de fer una mica de ràpel. Un gran agraïment a qui vetlla per tenir-les en bon estat.

Uuuf!!!

Les diferents cavitats facilità a l'home habilitar-les com a lloc on viure-hi i guardar els remats. Així pel camí hi anem trobant:

Balma de les Piques, amb les piques per abeurar el bestiar.



Salt del molí Bernat, l'aigua cau per davant nostre.

El pont Vell o el pont de Molí-Bernat estava situat al pas del camí ral de ferradura que comunica el poble amb les masies de les Baumes, el Noguer, Sobiranes, Can Tafura i Mierons. La carretera actual va obrir-se l’any 1964 i va deixar el pont arraconat i el va convertir en un indret molt desconegut.

Balma del Sunyer de Baix

La primavera ja s'acosta hem trobat les violes, de narcisos...

Hem de tornar a agafar alçada, el camí és costerut i fa molta calor. Ens refem amb un piscolabis al recer del Sunyer de Baix, que està en un estat lamentable.

Ens queda l'últim esforç, pujar al barret de la Parareda. Un lloc especial amb vistes espectaculars i on una gran esquerda anima als homes a fer alguna temeritat.

 

El primer tros del senderó és una mica dificultós pel fort pendent i una mica relliscós però no dura gaire i finalment ha tornat la calma i la tranquil·litat. Ha estat una excursió aventurera i en molts llocs hem lamentat que les cames i braços no ens fessin un pam més.

A quarts de tres arribem als cotxes.

Rupit-Salt de Sallent

Diumenge 12 de febrer de 2017

Matinal a veure salts d'aigua.

Tota la setmana que va plovent i avui sembla que farà una treva, decidim anar a Rupit a veure si la seva riera ens obsequia amb uns salts cabalosos.

Sortim de Taradell en Pep, la Filo que em venen a cercar a casa ja que no he sigut del tot puntual, l'Imma i la Dolors C venen caminat i ens col·loquem tots al cotxe. A Vic s'hi afegeixen l'Antònia i en Jordi.

A l'aparcament urbà hi ha un cartell que diu que hi poden aparcar els residents, nosaltres ho serem per avui. L'Antonia va a comprar coca.

Ens dirigim cap el pont penjat, és més segur del que jo recordo.






En arribar a l'hort de l'escola tenim dubtes per on em de tirar i una senyora des de dalt de la finestra ens el indica. Nosaltres volem anar a l'ermita de Santa Magdalena, ja que l'hem vista moltes vegades de lluny i mai l'hem trepitjada.

L'indret està molt cuidat i les vistes espectaculars.



El dia està ennuvolat, les pedres llueixen i regalimen d'humitat. Esmorzem sota una barbacana que va de contrafort a contrafort, almenys aquest banc no età moll. La coca està boníssima. Desfem un tros de camí per anar a trobar la riera i seguir-la, arribem a la font de la Pomareda que avui te un raig com el canell.

Aquí ja tenim una gran salt d'aigua, és bonic contemplar la seva fúria. Qui sap el que triga una gota d'aigua a arribar al mar?

Els primer narcisos ja treuen el cap.

Anem caminat per una suau pujada fins arribar al lloc on per un gran buit llença les aigües la riera de Rupit.

Una mica més amunt un mirador ens deixa veure el salt en tota la seva magnitud. El primer caient ho fa disciplinat per després obrir-se i espetegant en diferents roques i nivells, sembla un mantell de núvia,

ESPECTACULAR.

La ruta continua cap a Sant Joan de Fàbregues però la riera va molt plena i l'hem de travessar, no ens queda més remei que descalçar-nos i creuar-la amb els peus nus.



                                                                          Uf! que freda!

Sant Joan de Fàbregues, fou la església parroquial de Rupit fins al 1878, llàstima que no la podem visitar per dins, sembla molt arreglada, la seva rectoria s'ha convertit en una casa de colònies. tot l'indret fa molt goig.

Continuem per la pista fins a trobar el corriol que ens ha de portar al mirador de Bassís. Un indicador que costa una mica de llegir, ens diu que hi ha unes tombes antropomorfes i seguim les indicacions.

Una pujada suau i no gaire llarga ens deixa al mirador del Bassís. El Collsacabra s´ha vestit amb les millors gales, els penya-segats majestuosos i amb el diferents tons de grisos i negres depenen de si hi regalimava aigua, la llum ha fet una mica el ronso, les boires amenaçadores i prou. Un gran alzinar ho va embolcallant tot. Les bruixes segur que hi estan molt bé.

Continuem pel pla Palomera fins arribar al mirador de Rupit on buidem una mica més les motxilles i fem barreja de raïm, galetes i mandarines.

Hi ha uns corriols que ens baixarien directes al poble però nosaltres continuarem per arribar pels molins i el pont dels tres ulls.

Ha sigut una excursió d'estrella, relaxada i contemplativa hem arribat a Taradell a 1/4 de quatre.

Saladeures-Puiglagulla

Dimecres 8 de febrer

La vigília plujosa fins entrada la matinada no ens ha d'espantar i ens trobem al pàrquing de la Font Gran la Dolors C. l'Antònia, en Jordi, l'Imma, en Pep, la Filo i Dolors A.

Avui no podem anar gaire lluny a la una tenim de ser de tornada, la sortida serà Saladeures-Puiglagulla-Taradell.

Taradell està envoltada de cases pairals, cases de pagès de tota la vida, el Vivet, el Ricart, Llagostera, Penedes,

camps d'hivern sense sembrar amb el farratge recollit en bales de plàstic. El dia es clar però al Pirineu hi ha rufa, només de tant en tant el podem veure carregat de neu.

El pantà de Saladeures està ple a vessar, busquem un lloc que no sigui gaire moll per poder-hi esmorzar, la paret del canal ens farà de banc, hi estarem bé doncs hi toca els sol.



Tot està net i polit, les branques sense fulles les han embellit amb gotes d'aigua.

El Bosc Encantat, batejat per nosaltres amb aquest nom, -en realitat és la pedrera que va servir per treure el material per construir el seminari- està esplendorós, la molsa ha cobert branques i branquetes i humida per les pluges de la nit està resplendent.

La font raja a cor que vols.

La falta del fullam als arbres ens deixa veure el castell de Saladeures des de la caseta dels nans, també així l'hem batejada.

Calculem el temps, sembla que en tenim prou per arribar-nos a Puiglagulla i amb pas llarg travessem la carretera de Vilalleons enfilat-nos cap el Gili. Aquí fem una marrada i ens en sortim per dins els camps. Les sabates a cada pas pesen una mica més.

Ja al sender que toca, anem fent la pujada per arribar a la carena, em pas lleuger arribem al Santuari de Puiglagulla, una petita parada i reprenem el camí, l'Hostalet, font del Rabató, la Codina i som a l'aparcament a 3/4 d'una. Una matinal perfecte i molt cronometrada.