Rupit-Salt de Sallent

Diumenge 12 de febrer de 2017

Matinal a veure salts d'aigua.

Tota la setmana que va plovent i avui sembla que farà una treva, decidim anar a Rupit a veure si la seva riera ens obsequia amb uns salts cabalosos.

Sortim de Taradell en Pep, la Filo que em venen a cercar a casa ja que no he sigut del tot puntual, l'Imma i la Dolors C venen caminat i ens col·loquem tots al cotxe. A Vic s'hi afegeixen l'Antònia i en Jordi.

A l'aparcament urbà hi ha un cartell que diu que hi poden aparcar els residents, nosaltres ho serem per avui. L'Antonia va a comprar coca.

Ens dirigim cap el pont penjat, és més segur del que jo recordo.






En arribar a l'hort de l'escola tenim dubtes per on em de tirar i una senyora des de dalt de la finestra ens el indica. Nosaltres volem anar a l'ermita de Santa Magdalena, ja que l'hem vista moltes vegades de lluny i mai l'hem trepitjada.

L'indret està molt cuidat i les vistes espectaculars.



El dia està ennuvolat, les pedres llueixen i regalimen d'humitat. Esmorzem sota una barbacana que va de contrafort a contrafort, almenys aquest banc no età moll. La coca està boníssima. Desfem un tros de camí per anar a trobar la riera i seguir-la, arribem a la font de la Pomareda que avui te un raig com el canell.

Aquí ja tenim una gran salt d'aigua, és bonic contemplar la seva fúria. Qui sap el que triga una gota d'aigua a arribar al mar?

Els primer narcisos ja treuen el cap.

Anem caminat per una suau pujada fins arribar al lloc on per un gran buit llença les aigües la riera de Rupit.

Una mica més amunt un mirador ens deixa veure el salt en tota la seva magnitud. El primer caient ho fa disciplinat per després obrir-se i espetegant en diferents roques i nivells, sembla un mantell de núvia,

ESPECTACULAR.

La ruta continua cap a Sant Joan de Fàbregues però la riera va molt plena i l'hem de travessar, no ens queda més remei que descalçar-nos i creuar-la amb els peus nus.



                                                                          Uf! que freda!

Sant Joan de Fàbregues, fou la església parroquial de Rupit fins al 1878, llàstima que no la podem visitar per dins, sembla molt arreglada, la seva rectoria s'ha convertit en una casa de colònies. tot l'indret fa molt goig.

Continuem per la pista fins a trobar el corriol que ens ha de portar al mirador de Bassís. Un indicador que costa una mica de llegir, ens diu que hi ha unes tombes antropomorfes i seguim les indicacions.

Una pujada suau i no gaire llarga ens deixa al mirador del Bassís. El Collsacabra s´ha vestit amb les millors gales, els penya-segats majestuosos i amb el diferents tons de grisos i negres depenen de si hi regalimava aigua, la llum ha fet una mica el ronso, les boires amenaçadores i prou. Un gran alzinar ho va embolcallant tot. Les bruixes segur que hi estan molt bé.

Continuem pel pla Palomera fins arribar al mirador de Rupit on buidem una mica més les motxilles i fem barreja de raïm, galetes i mandarines.

Hi ha uns corriols que ens baixarien directes al poble però nosaltres continuarem per arribar pels molins i el pont dels tres ulls.

Ha sigut una excursió d'estrella, relaxada i contemplativa hem arribat a Taradell a 1/4 de quatre.

Saladeures-Puiglagulla

Dimecres 8 de febrer

La vigília plujosa fins entrada la matinada no ens ha d'espantar i ens trobem al pàrquing de la Font Gran la Dolors C. l'Antònia, en Jordi, l'Imma, en Pep, la Filo i Dolors A.

Avui no podem anar gaire lluny a la una tenim de ser de tornada, la sortida serà Saladeures-Puiglagulla-Taradell.

Taradell està envoltada de cases pairals, cases de pagès de tota la vida, el Vivet, el Ricart, Llagostera, Penedes,

camps d'hivern sense sembrar amb el farratge recollit en bales de plàstic. El dia es clar però al Pirineu hi ha rufa, només de tant en tant el podem veure carregat de neu.

El pantà de Saladeures està ple a vessar, busquem un lloc que no sigui gaire moll per poder-hi esmorzar, la paret del canal ens farà de banc, hi estarem bé doncs hi toca els sol.



Tot està net i polit, les branques sense fulles les han embellit amb gotes d'aigua.

El Bosc Encantat, batejat per nosaltres amb aquest nom, -en realitat és la pedrera que va servir per treure el material per construir el seminari- està esplendorós, la molsa ha cobert branques i branquetes i humida per les pluges de la nit està resplendent.

La font raja a cor que vols.

La falta del fullam als arbres ens deixa veure el castell de Saladeures des de la caseta dels nans, també així l'hem batejada.

Calculem el temps, sembla que en tenim prou per arribar-nos a Puiglagulla i amb pas llarg travessem la carretera de Vilalleons enfilat-nos cap el Gili. Aquí fem una marrada i ens en sortim per dins els camps. Les sabates a cada pas pesen una mica més.

Ja al sender que toca, anem fent la pujada per arribar a la carena, em pas lleuger arribem al Santuari de Puiglagulla, una petita parada i reprenem el camí, l'Hostalet, font del Rabató, la Codina i som a l'aparcament a 3/4 d'una. Una matinal perfecte i molt cronometrada.

Creu de Grub

Dilluns 13 de febrer de 2017

Sembla que amb el nou any la colla no acaba d'arrencar, només l'Imma, la D Casassas i jo Dolors A, em respost a la convocatòria, a l'últim moment s'hi afegeix l'Antònia.

Ens trobem a Vic amb l'Antònia i seguim amb cotxe passant pel tennis Vic i continuant per carretera asfaltada fins a unes cases on les tanques ens impedeixen aparcar el cotxe, fem marxa enrere i aparquem en una altra masia que no sembla habitada.

Comencem el corriol amb una forta pujada que ens ha de portar fins al cim del turó de la creu.
Després d'una setmana de neu i pluges el camí és relliscós, hem d'anar molt amb compte on posem els peus, la boira pixanera ens acompanyarà fins gairebé al cim.

El cel es va estritllant i es comença a veure la seva blavor, al cim ja hi llueix amb tota la seva resplendor, els Pirineus nevats, la boira a la plana i alguns turons que trenquen el seu mantell ofereixen un bon espectacle.

Avui no estem sols, un grup de deu o dotze persones més o menys de la nostra edat ja hi esmorzen, no veiem la creu, sembla que la hagin tret, però no, esta camuflada per un estel lluminós de Nadal.

Un altra grup d'homes més enllà, hi ha algú que ens reconeix com a gent de Taradell, nosaltres també el reconeixem, és en Gerard Paredes i també algú de Santa Eugènia.

Als peus de l'estelada traiem l'esmorzar que tot contemplant el paisatge endrapem. El taradallenc ens convida a xocolata, li demanem que ens tiri una foto i ho fa molt amablement.

Al cim hi trobem massa coses fetes per l'home, la Creu amb l'estrella, el pal amb la senyera, la taula d'orientació, una escultura del castell, dos pessebres...  però la vista s'ho val.

Ara baixarem pel camí de l'estelada, una mica relliscós si que ho és, però no dura gaire. De seguida encaminem un corriol on no hi ha fang, el que si que hi ha, son corrues d'orugues que fan malbé els pins.

No triguem a agafar una pista que és de molt bon fer quan trobem el corriol, ja no falta gaire per arribar a la carretera on tenim el cotxe.
Quan arribem a Taradell la boira encara persisteix.

El Puigsacalm amb raquetes

Dimecres 25 de gener

Avui serem pocs els que ens atrevirem a pujar el Puigsacalm amb raquetes. Els uns per no trobar-se gaire bé, altres per por, altres per no sé que... ho farem en Pep, l'Antònia, en Jordi i Dolors A.

A l'aparcament hi trobo en Pep i l'Imma que aquesta no s'apunta, només ens ha vingut a portar el regal de reis, unes entrades pel concert que fa la coral Arpa a Vic.

Sortim cap a Vic per recollir a l'Antònia i en Jordi, pel viatge anem comentant que no es veu gaire neu per en lloc, en Pep li varen dir que al Puigsacalm n'hi havia 50 centímetres, la brometa era que devia ser de llarg.

Arribem a l'aparcament de Coll de Bracons que ja hi ha neu, no molta, però n'hi ha. Al mateix temps que nosaltres aparquem, també ho fa un altre cotxe amb una parelleta jove no gaire equipats, sobretot la noia que anava amb sabates de carrer. Nosaltres com que anéssim a fer una travessa per l'alt Pirineu, les raquetes les carreguem a les motxilles.

Fem les primeres pujades amb poca neu però va anant en augment. Els vorals ja son amb un gruix considerable i els peus poc a poc, van quedant submergits en aquest fenomen que ens agrada de tan en tan.

L'Antonia ja va reclamant l'us de les raquetes però es camina bé i volem esmorzar a la font Tornadisa pensant que allà trobarem un lloc sense neu. Res més lluny del que hi trobem, l'indret esta totalment cobert de neu, només el biot se'n salva.

Continuem amunt amb un bon gruix de neu i caient-ne una mica més de rodona, no sabem on esmorzar ja que a la carena hi tira un airet molt fi. Un cop passada la tanca del bestiar i aprofitant que els arbres ens fan una mica de paravents, esmorzem a peu dret i ens col·loquem les raquetes.

El paisatge és preciós, el gruix de neu ja voreja els 50 centímetres l'Àntonia s'adona que ha perdut els guants, uns de prims li paren el primer cop però tindrà fred.

No feia gaire que havíem reprès la marxa que ens encalcen uns nois que han trobat els guants, quina alegria! ja no ens falta gaire per coronar el cim.

Pel camí també hi ha hagut alguna rebolcada.

Al cim ens fem les fotografies de rigor i intercanviem els fotògrafs perquè tant els joves com nosaltres, tots els components dels grups, puguem sortir a la foto. No ens hi entretenim gaire, son les 12.

A la baixada trepitgem molta neu verge, és molt divertit fins que arribem al corriol. A mi em fa por quan la baixada es molt pronunciada. Em fan nosa les raquetes però també tinc por que si me les trec caigui, quan falta la penúltima baixada me les trec, vaig molt més bé.

Son les dues que arribem a Coll de Bracons on una fina capa de neu ha cobert el cotxe.

Ha estat un matí fantàstic gaudint d'uns paratges hivernals preciosos.

Matinal a Collsacabra

Dimecres 18 de gener de 2017

Matinal a el Coll, Roques-Rojas, avencs de roca rojas, sot de l'infern, coll de Uria. El Coll

Avui sortim a les nou, el deures dels avis es presenten com es presenten.

En Jordi i l'Antònia ja son a l'aparcament de la Font Gran quan i arribo jo. L'Imma ja està baixant pel pont i la Dolors Ribé també aparca el cotxe. En Pep passa de llarg: va a posar gasoil però no triga en arribar i per últim ho fa la Filo. Ja hi som tots.

El dia és clar i fa molt sol, tot i que els termòmetres no pugen dels quatre graus sota zero arribant en algun tram a menys 7. Els camps no es veuen gebrats, deu ser que no hi ha humitat. Els ramats es comencen a despertar. Els arbres sense fulles i les muntanyes del Cabrerés netes i polides confereixen una imatge de postal.

En arribar al Coll, a tot això abans esmentat, s'hi afegeix el Pirineu nevat i la vall de la Garrotxa, ESPECTACULAR!

Avui volem celebrar l'aniversari d'en Jordi i l'onomàstica de l'Antònia i havíem pensat a dinar al Coll, la casa nadiua de l'Àngel Colom i Colom, l'àngel de les sis ales i no serà possible ja que només fan dinars els caps de setmana. A una senyora que estenia la roba li varem preguntar si ens en faria per nosaltres i ella que no que no i al final li vaig preguntar: ni vedella amb bolets?, va ser que no.

La gana ens apresta, tot i que no fa gaire que caminem, ja comença a ser hora. Arribem a la masia de Roca-roja. Una taula envoltada de bancs i a recer del vent, ens crida l'atenció però comptat i debatut decidim no esmorzar-hi ja que invadim una propietat privada i no tenim la vista del Pirineu. Decisió molt encertada, ja que al lloc on esmorzem, la vista és immillorable i no fa ni aire.

Amb la panxa plena no triguem a endinsar-nos pel bosc hivernal on el faig ha perdut la fulla i deixat els seus troncs grisos i lluents. Emprenem una forta baixada,

que ens portarà a una riera seca amb clots gelats on el gel agafa diferents tons degut al gruix i fondària, ens trobem en un indret on les fades s'hi deuen trobar molt a gust.

Pel camí també trobem un mas en runes. El portal és obert i, aquí sí, que hi entrem sense cap recança. Quatre parets cobertes de molsa i poca cosa més. De què devien viure aquella gent? som al sot de l'infern.

Seguim baixant per un corriol encatifat per les fulles, pel gruix podríem dir-ne emmatalassat. Tot i que és molt dret no ens fa patir gens, total si caiem segur que no ens farem mal.

Veiem la carretera asfaltada que ens portaria a Sant Feliu de Pallerols on hi anirem a tocar sense trepitjar-la. Som al coll d'Uria. Un camí molt fressat ens farà guanyar desnivell sense gairebé adonar-nos-en. Ja som al Coll on el conjunt de cases i païses formen un llogaret preciós.

En no poder-hi dinar, ens dirigim cap a la Devesa i està tancat; cap al Far i també està tancat. Finalment ho farem al restaurant del Coll de Condreu. No el qualificaríem d'estrella Michelin però passem una bona estona gaudint de la nostra companyia. Ens queda per descobrir el bolet de Troia.l Ningú a qui ho em preguntat sap donar-nos informació. Serà un altra dia. Segurament portat-nos el dinar a la motxilla.

L'Antònia s'ha lluït amb les fotos macro.

Matinal al Brull

Dimecres, 11 de gener de 2017

Després de les festes de Nadal reprenem les caminades, com que fa dies que no caminem i els torrons encara ens pesen començarem per una de planera: el Brull.

Ens trobem com sempre a l'aparcament de la Font Gran. La Imma ens havia dit que no vindria, però és allà. Els reis d'orient l'hi han donat un encàrrec: una invitació per assistir al concert que la Coral l'Arpa ofereix a l'església de Sant Felip Neri de Vic. Ens ha fet il·lusió que els reis pensessin en nosaltres. Moltes gràcies majestats.

Avui serem poquets, cinc, els mateix nombre que el dia abans de començar les vacances. Fem acte de presència: la Filo, l'Antònia, en Jordi i jo Dolors A.

El dia és fresc tal com ha de ser per les dates. Camps i camins estan ben glaçats. Els rocams dels voltants del Molí dels Sorts, s'ha convertit en una gelera, el torrent no, encara no ha fet prou fred.

Els camps estant esplèndids, la gebra, el verd, les bales de palla i el sol que ho fa brillar tot, ofereix una imatge de postal.

Hi ha boniques masies al tocar del camí. Sempre ens meravella la casa Figueroles amb la seva ermita dalt el turó.



Anem dient quina ens agrada més i quina està més ben orientada. En arribar al pantà decidim esmorzar. Un tronc que hi havia al costat del embassament no hi es i el terra està molt glaçat.

Ens enfilem una mica i en Jordi ens habilita un bon banc. Esmorzem gaudint del sol hivernal.

Reprenem el camí que ens portarà al conjunt d'església, ajuntament, castell, restaurant construït amb la pedra rogenca dóna una bona estampa al peu del Montseny.

Agafem un corriol que estalvia un revolt del camí i així poder contemplar un bon exemplar de una alzina que tot i faltar-li alguna branca és espectacular.

Ja no ens queda res per arribar al sanatori.

Allà hi trobem en Pep que ens ha vingut a rebre i ara tots junts tornem a Taradell.

En passar pel davant del bar de la Patxeca, decidim anar a fer el vermut, (cosa de privilegiats), l'Antònia ens convida, aquesta setmana ha complert anys.

Matinal a l'Enclusa

Dimecres 21, desembre de 2016

Avui farem una excursió curteta, ja som a les vigílies de festes i hi ha feina.

Sortirem de l'aparcament en Pep, la Filo, l'Imma, D. Ribé i D. Aguilar

Enfilem per la Codina deixant el Pujol a l'esquerra, i esquivem el Bou. Agafem la drecera que toca, però quan som a dalt el camí queda molt difós i hi ha una mica de confusió. Cap problema som al nostre territori i de seguida tenim el camí.

Fa fred i està ennuvolat. Potser plourà. Però no, gira vent i esvaeix les boires. Volem esmorzar a l'enclusa amb la bandera però fa molt fred busquem un racer, que no trobem i fred per fred tornem a la punta. De mica en mica va sortint el sol i finalment para de ventejar i estem divinament contemplat tot el paisatge amb el Pirineu nevat i el Montseny encara coronat per núvols que el sol vol traspassar. La Guineu també esta embolcallada d'un boirim que es va fonent. És el nostre paisatge i el trobem molt bonic. Ens fem un selfi.

A quarts de dotze tornem a ser a l'aparcament.

Ens acomiadem desitja-nos Bones Festes.