dimecres, 12 d’octubre del 2016

L'Enclusa

Dimecres 12 d'octubre.

Avui canviem una mica de privilegiats ja que el calendari marca el dia com a festiu. Ens volen fer celebrar el dia de l'hispanitat (esperem que serà l'últim any). Nosaltres farem botifarrada.

Fem una barreja de privilegiats, caminadors i Va com Va. Anirem a L'Enclusa a canviar la bandera ja que està molt deteriorada.

A les 8 del mati ens trobem al aparcament de la Font Gran, la Filo, la Vili i l'Àngel, l'Antònia, la Fina i jo.

Ens encaminem cap a la Serra. El dia està emboirat i fresc, fa de bon caminar. En arribar al trencat del Castell decidim, ja que anem bé de temps, de fer-li la visita. Fem una breu parada a la casa de Can Boix.

En arribar al Castell observem que han fet una bona neteja de bardisses. Es poden veure unes baumes que degut a la vegetació quedaven amagades. La vista des del Castell sempre és agradable. Anem on hi ha la pedra en record d'en Joan, comentem que varen trobar un bon lloc.


Pel camí anem vigilant si encara hi ha la bandera esparracada i ja em fet l'última pujada quan ja no la veiem, ens queda fer la grimpada.


Son una bona colla a opinar com l'han de posar al final hi ha consens







i enfilada al pal nou oneja amb tot seu esplendor.



El foc, que ja han encès en arribar, té un bon caliu, les botifarres es van coent i ens va omplint la panxa,



acabem amb un brindis, pel país i per nosaltres.





Hi hem participat: Isabel Muns, Carme Tuneu, Vili, Fina Ballús, Dolors Aguilar, Antònia Caselles, Bet Ricart, Filo Preseguer, Maria Generó, Pepi i Josep Autonell, Xevi Albert, drets, Joan Ricart, Àngel Danés, Ramon Reig, Carme Coll, Pere Casadevall, Santiago Conill i Joan Brusossa.

dijous, 6 d’octubre del 2016

Santa Fe del Montseny, Turó del Morou

Dimecres, 5 d'octubre de 2016

Avui no hi ha gaire quòrum, només som quatre en Pep, la Filo, en Jordi i jo la Dolors

Deixem el cotxe al aparcament de Santa Fe.


Que si passem per alt, que si passem per baix, finalment optem per dalt. Enrere deixem la Casa de la Natura can Lleonart i ens encantem una mica a la casa Partida. Una casa on el projecte inicial, pel que es veu pels fonaments i uns murs, era de fer dues cases adossades.

Al terra ja hi ha molta fulla de faig, comença a despuntar la tardor, anem pujant suaument fins arribar al turo de Morou.




Esmorzem i gaudim d'unes vistes cap al Montseny, Guilleries...



No tenim presa, els colors dels avets amb el seu verd intens, els faig que ja trenca el color. Al fons del paisatge divisem un lletra B i en Pep explica que el propietari del bosc acostumava a fer, amb la vegetació, l'inicial d'algun familiar.

Continuem cap al empedrat de Morou. Com que no fa gaire que ha plogut les petites cavitats de la pedra estan plenes d'aigua.

En arribar a la cruïlla que ens portaria cap a Riells decidim anar a veure l'avioneta estavellada, L'avioneta ha canviat d'aspecte, els graffiters hi han treballat i l'han deixada molt acolorida.





Refem el camí i no triguem a arribar al pantà de Santa Fe que voregem i per la fageda arribem al lloc de sortida.

Matinal tranquil·la i relaxant.

dijous, 29 de setembre del 2016

Congost de Montrebei-Montfalcó


27 i 28/setembre de 2016

Fet i fotut sortim de Vic a les 5. En Joan Bach ja fa cantonada a can Font i aparquem darrera el cotxe de'n Jordi, però no hi ha ningú. Ell ja bé del cantó de can Pamplona on hi ha l'Antònia fent la cervesa.

Al cotxe d'en Jordi la Dolors Ribé, Joan Bach i l'Antònia i en el d'en Pep: la Filo, la Imma i jo.

Primera parada al complex de la Caparrella a deixar les bosses a la casa que ens acollirà aquesta nit. És una casa de la jove de la Imma envoltada de fruiters que, tot i que la temporada ja és passada, encara conserven una mica de fruita: collim peres, préssecs i figues.

Com que el dia és llarg anem cap a La Seu Vella de Lleida., És el cap tard i el cel s'omple de color. La majestuositat De la Seu impressiona. No fa ni fred ni calor. És un vespre molt agradable i no tenim pressa. Passegem per les diferents terrasses que ofereixen vistes a 360 graus de la ciutat de Lleida i la seva plana.






Sopem al restaurant bressaria Punto Estrella Dalmau que està obert les 24 hores i sortim molt satisfets.

La masia és gran i tenim llits per tots, però no volem desaprofitar que en Pep ha portat un llit inflable: ens agrada veure les novetats pràctiques. Tot un èxit.

A quarts de set hi ha diana i, en un tres i no res, ja estem a punt. Un tros de coca i una mica de xocolata, al mateix restaurant que ahir vespre esmorzarem una mica. Hem de tenir forces per l'aventura d'avui, Congost de Montrebei i Montfalcó, la paret de Montrebei és catalana i la paret de Montfalcó és aragonesa. Fem una breu parada a Benabarre a comprar pa per dinar, pensant que seria molt bo.



Fa un dia magnífic. Aparquem a La Masieta i comencem la caminada. Amb uns 20 minuts arribem al pont penjant i ja albirem el congost. El camí escatat a la roca li dona un aire de naturalesa en estat pur, és impressionant: hi ha parets que volten els 500 m. d'alçada. Nosaltres caminem més o menys per la meitat.








No havíem caminat gaire per congost quan ens indiquen la cova de La Colomera. Als homes els hi varen faltar cames per pujar-hi, les dones ens ho varem pensar una mica però també varem enfilar amunt, no volíem ser menys. Hi ha cadenes i agafadors per facilitar la grimpada, és una gran cavitat amb unes boniques vistes al congost i a la riera Ribagorçana, embassada pel pantà de Canelles.





Tornem al camí que no triga a portar-nos a l'altre pont penjant.


Continuem per una pujada amb graons i un cop a dalt comencen les escales penjants que les baixarem.





Son molt segures i no fan por, si mires a baix una mica d'impressió si...

Ens tornem endinsar una mica pel bosc fins a trobar un altre tram de passarel·les



Prova superada,

Ja només ens falta la pujada fins al refugi de Montfalcó i des de allà agafar la pista fins a l'embarcador on ja hi tenim en Joan que serà el capità i guia, és un gran coneixedor del terreny i ens va assenyalant els diferents punts que envolten la presa.










Son gairebé les quatre i dinem del que portem.


El retorn cap a casa el fem sense cap incidència i arribem a 3/4 de nou a Vic.

Si acluco els ulls encara veig l'aigua quieta i els seus colors blaus, dominant el turquesa, els esquelets dels arbres que depèn del cabdal de l'aigua queden negats, sento la quietud de l'indret i em sento bé i feliç d'haver gaudit d'aquest dia.

dimecres, 21 de setembre del 2016

Rasos de Peguera

Dimecres, 21 de setembre de 2016

Comencem la temporada amb una excursió de tot el dia.

Sortim de Taradell a les 8, l'Imma, la Dolors Ribé, la Dolors Casassas com a xofera, en Pep a l'altra cotxe, la Filo i la Dolors Aguilar. A Vic recollim a l'Antònia. Hi ha hagut un malentès del lloc de recollida. Som a can Pamplona i ens espera a can Fontseca. (Sort que ens hem convocat 1/2 hora abans del que tenim per costum).

Tots reunits ens dirigim cap els Rasos de Peguera. Deixem els cotxes a l'antiga estació d'esqui ja en desús.



Anem sense el xerpa (GPS) i no seguim l'intinerari previst ja que agafem un corriol i ens porta directament al poble en ruïnes de Peguera.



El dia està emboirat i en algun moment sembla que vol ploure, però no ho fa.

Hem escurçat notòriament l'excursió i decidim fer turisme i anar a dinar al Santuari de Caralt. Fem una petita desviació per visitar el pi de les tres branques.



Arribem a Taradell a les sis.

Article de Marc de la Heras a la revista Descobrir Catalunya:

Un llogaret deshabitat i rònec

A 1.701 m d'altitud, al poble abandonat de Peguera, no hi viu ningú, i de les cases, en queden alguns murs i finestres sense vidres ni sostres, però això no vol dir que estigui abandonat: cada any, s'hi celebra la FestaMajor, i el roc de Peguera, imponent, n'és testimoni.

"Peguera és un somni fet realitat." Amb aquestes sis paraules va dedicar-me seu llibre en Ramon Soler, un tenaç treballador de la indústria tèxtil berguedana que, amb la perícia de la seva ploma, va aconseguir obrar el miracle: despertar de la seva letargia un dels racons més singulars del Pirineu Català: Peguera.

Us sona? És un llogaret abandonat, deshabitat i rònec que pertany al municipi de Fígols Vell i que està situat en plena Serra d'Ensitja. Quand dic rònec em refereixo a les restes d'humanitat, perquè l'espai és un deliri natural i per la vista. Encara recordo el primer cop que hi vaig anar, arribant a empentes i rodalons per la pista de terra. Recordo la meva boca oberta en sortit del cotxe i mirar cap amunt, la memòria del mòbil plena de fotos a vessar i jo sense saber per on trepitjar per por de trencar la perfecta col·locació de cada pedra.

Pinedes i rouredes s'estenen com catifes, fent ombra al centenar de vaques que pasturen pels prats. També hi trobem corbs que sobrevolen la petita vall mentre grallen, cavalls, un roc espatarrant coronat per l'estelada, trumferes, mines i quatre cases col·locades per un paisatgista expert a captivar.

Bé, parlant sobre això de les cases, en realitat tan sols en queda una dempeus, però queden moltes parets mig ensorrades, finestres que miren al cel, bigues desfetes i els marges d'antic camins, abans estrets carrers, que confereixen a l'estampa una distribució caòtica però molt suggeridora. Un lloc que no deixa mai de sorprendre'm, que em regala una nova història cada cop que el visito, al mateix temps que m'acull com si fos un més dels seus habitants. Si, he dit bé, un més dels seus habitants. Perquè Peguera està tocada, però no morta. I encara que sembli trencada, el seu cor continua latent, a batzegades, però amb força.

Aquest més de juliol, vaig tenir el privilegi de ser el pregoner de la Festa Major del poble. Si, Festa Major d'un indret abandonat, deshabitat i rònec. I la meva sorpresa va set importat, quan vaig veure com un espai buit de vida durant gaire bé tot l'any, recobrava una altra vegada l'esma per viure. El Josep Oriola fent les fotos oficials, l'Antonio Casoliva pujant dalt la capella tocant amb virtuosisme la campana, el Peguera petit fent de mestre de cerimònia i centenars de persones gaudint d'una vetllada única omplin la plaça gran com si tot allà continués igual. I tots fent gresca, perquè allò no és una festa convencional, és la demostració que, un cop a l'any des de ja en fa vint, el poble és tothom i també ningú, el principi de la vida i de la mort.

Però amb relació a aquesta última frase, Gabriel García Márquez va dir que "la mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l'oblit", així que mentre gent com el Poll, els Casoliva i molts d'altres peguerencs, de cor o d'arrel, continuïn lluitant per mantenir la memòria viva d'aquest lloc, Peguera mantindrà la seva ànima viva i el seu esperit sempre estarà intacte.

"Un somni fet realitat", ja ho va dir bé en Ramon. Un racó imprescindible, com molts altres pobles gairebé oblidats del nostre país, que encara té moltes coses per explicar-nos.

Rasos de Peguera

Circular als Rasos de Peguera

Dia 21 de setembre de 2016

Comencem la temporada amb una excursió de tot el dia. 

Sortim de Taradell a les 8, l'Imma, la Dolors Ribé, la Dolors Casassas com a xofera, en Pep a l'altra cotxe, la Filo i la Dolors Aguilar. A Vic recollim a l'Antonia, hi ha hagut un malentès del lloc de recollida. Som a can Pamplona i ens espera a can Fontseca. (Sort que ens hem convocat 1/2 hora abans del que tenim per costum).
Tots reunits ens dirigim cap els Rasos de Peguera. Deixem els cotxes a l'antiga estació d'esqui ja en desús.




Anem sense el xerpa (GPS) i no seguim l'intinerari previst ja que agafem un corriol i ens porta directament al poble en ruïnes de Peguera.







El dia està emboirat i en algun moment sembla que vol ploure, però no ho fa. 
Hem escurçat notòriament l'excursió i decidim fer turisme i anar a dinar al Santuari de Caralt. Fem una petita desviació per visitar el pi de les tres branques. 





Arribem a Taradell a les sis. 



Article de Marc de la Heras a la revista Descobrir Catalunya:

Un llogaret deshabitat i rònec
A 1.701 m d'altitud, al poble abandonat de Peguera, no hi viu ningú, i de les cases, en queden alguns murs i finestres sense vidres ni sostres, però això no vol dir que estigui abandonat: cada any, s'hi celebra la FestaMajor, i el roc de Peguera, imponent, n'és testimoni.

"Peguera és un somni fet realitat." Amb aquestes sis paraules va dedicar-me seu llibre en Ramon Soler, un tenaç treballador de la indústria tèxtil berguedana que, amb la perícia de la seva ploma, va aconseguir obrar el miracle: despertar de la seva letargia un dels racons més singulars del Pirineu Català: Peguera.
Us sona? És un llogaret abandonat, deshabitat i rònec que pertany al municipi de Fígols Vell i que està situat en plena Serra d'Ensitja. Quand dic rònec em refereixo a les restes d'humanitat, perquè l'espai és un deliri natural i per la vista. Encara recordo el primer cop que hi vaig anar, arribant a empentes i rodalons per la pista de terra. Recordo la meva boca oberta en sortit del cotxe i mirar cap amunt, la memòria del mòbil plena de fotos a vessar i jo sense saber per on trepitjar per por de trencar la perfecta col·locació de cada pedra.
Pinedes i rouredes s'estenen com catifes, fent ombra al centenar de vaques que pasturen pels prats. També hi trobem corbs que sobrevolen la petita vall mentre grallen, cavalls, un roc espatarrant coronat per l'estelada, trumferes, mines i quatre cases col·locades per un paisatgista expert a captivar.  
Bé, parlant sobre això de les cases, en realitat tan sols en queda una dempeus, però queden moltes parets mig ensorrades, finestres que miren al cel, bigues desfetes i els marges d'antic camins, abans estrets carrers, que confereixen a l'estampa una distribució caòtica però molt suggeridora. Un lloc que no deixa mai de sorprendre'm, que em regala una nova història cada cop que el visito, al mateix temps que m'acull com si fos un més dels seus habitants. Si, he dit bé, un més dels seus habitants. Perquè Peguera està tocada, però no morta. I encara que sembli trencada, el seu cor continua latent, a batzegades, però amb força.
Aquest més de juliol, vaig tenir el privilegi de ser el pregoner de la Festa Major del poble. Si, Festa Major d'un indret abandonat, deshabitat i rònec. I la meva sorpresa va set importat, quan vaig veure com un espai buit de vida durant gaire bé tot l'any, recobrava una altra vegada l'esma per viure. El Josep Oriola fent les fotos oficials, l'Antonio Casoliva pujant dalt la capella tocant amb virtuosisme la campana, el Peguera petit fent de mestre de cerimònia i centenars de persones gaudint d'una vetllada única omplin la plaça gran com si tot allà continués igual. I tots fent gresca, perquè allò no és una festa convencional, és la demostració que, un cop a l'any des de ja en fa vint, el poble és tothom i també ningú, el principi de la vida i de la mort.
Però amb relació a aquesta última frase, Gabriel García Márquez va dir que "la mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l'oblit", així que mentre gent com el Poll, els Casoliva i molts d'altres peguerencs, de cor o d'arrel, continuïn lluitant per mantenir la memòria viva d'aquest lloc, Peguera mantindrà la seva ànima viva i el seu esperit sempre estarà intacte.
"Un somni fet realitat", ja ho va dir bé en Ramon. Un racó imprescindible, com molts altres pobles gairebé oblidats del nostre país, que encara té moltes coses per explicar-nos.