Dimecres, 21 de setembre de 2016
Comencem la temporada amb una excursió de tot el dia.
Sortim de Taradell a les 8, l'Imma, la Dolors Ribé, la Dolors Casassas com a xofera, en Pep a l'altra cotxe, la Filo i la Dolors Aguilar. A Vic recollim a l'Antònia. Hi ha hagut un malentès del lloc de recollida. Som a can Pamplona i ens espera a can Fontseca. (Sort que ens hem convocat 1/2 hora abans del que tenim per costum).
Tots reunits ens dirigim cap els Rasos de Peguera. Deixem els cotxes a l'antiga estació d'esqui ja en desús.
Anem sense el xerpa (GPS) i no seguim l'intinerari previst ja que agafem un corriol i ens porta directament al poble en ruïnes de Peguera.
El dia està emboirat i en algun moment sembla que vol ploure, però no ho fa.
Hem escurçat notòriament l'excursió i decidim fer turisme i anar a dinar al Santuari de Caralt. Fem una petita desviació per visitar el pi de les tres branques.
Arribem a Taradell a les sis.
Article de Marc de la Heras a la revista Descobrir Catalunya:
Un llogaret deshabitat i rònec
A 1.701 m d'altitud, al poble abandonat de Peguera, no hi viu ningú, i de les cases, en queden alguns murs i finestres sense vidres ni sostres, però això no vol dir que estigui abandonat: cada any, s'hi celebra la FestaMajor, i el roc de Peguera, imponent, n'és testimoni.
"Peguera és un somni fet realitat." Amb aquestes sis paraules va dedicar-me seu llibre en Ramon Soler, un tenaç treballador de la indústria tèxtil berguedana que, amb la perícia de la seva ploma, va aconseguir obrar el miracle: despertar de la seva letargia un dels racons més singulars del Pirineu Català: Peguera.
Us sona? És un llogaret abandonat, deshabitat i rònec que pertany al municipi de Fígols Vell i que està situat en plena Serra d'Ensitja. Quand dic rònec em refereixo a les restes d'humanitat, perquè l'espai és un deliri natural i per la vista. Encara recordo el primer cop que hi vaig anar, arribant a empentes i rodalons per la pista de terra. Recordo la meva boca oberta en sortit del cotxe i mirar cap amunt, la memòria del mòbil plena de fotos a vessar i jo sense saber per on trepitjar per por de trencar la perfecta col·locació de cada pedra.
Pinedes i rouredes s'estenen com catifes, fent ombra al centenar de vaques que pasturen pels prats. També hi trobem corbs que sobrevolen la petita vall mentre grallen, cavalls, un roc espatarrant coronat per l'estelada, trumferes, mines i quatre cases col·locades per un paisatgista expert a captivar.
Bé, parlant sobre això de les cases, en realitat tan sols en queda una dempeus, però queden moltes parets mig ensorrades, finestres que miren al cel, bigues desfetes i els marges d'antic camins, abans estrets carrers, que confereixen a l'estampa una distribució caòtica però molt suggeridora. Un lloc que no deixa mai de sorprendre'm, que em regala una nova història cada cop que el visito, al mateix temps que m'acull com si fos un més dels seus habitants. Si, he dit bé, un més dels seus habitants. Perquè Peguera està tocada, però no morta. I encara que sembli trencada, el seu cor continua latent, a batzegades, però amb força.
Aquest més de juliol, vaig tenir el privilegi de ser el pregoner de la Festa Major del poble. Si, Festa Major d'un indret abandonat, deshabitat i rònec. I la meva sorpresa va set importat, quan vaig veure com un espai buit de vida durant gaire bé tot l'any, recobrava una altra vegada l'esma per viure. El Josep Oriola fent les fotos oficials, l'Antonio Casoliva pujant dalt la capella tocant amb virtuosisme la campana, el Peguera petit fent de mestre de cerimònia i centenars de persones gaudint d'una vetllada única omplin la plaça gran com si tot allà continués igual. I tots fent gresca, perquè allò no és una festa convencional, és la demostració que, un cop a l'any des de ja en fa vint, el poble és tothom i també ningú, el principi de la vida i de la mort.
Però amb relació a aquesta última frase, Gabriel García Márquez va dir que "la mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l'oblit", així que mentre gent com el Poll, els Casoliva i molts d'altres peguerencs, de cor o d'arrel, continuïn lluitant per mantenir la memòria viva d'aquest lloc, Peguera mantindrà la seva ànima viva i el seu esperit sempre estarà intacte.
"Un somni fet realitat", ja ho va dir bé en Ramon. Un racó imprescindible, com molts altres pobles gairebé oblidats del nostre país, que encara té moltes coses per explicar-nos.
